En aquests mítings se solia triar un tema o temes i es presentaven dues posicions antagòniques davant d’un públic assistent. Aquestes reunions tenien un destacat component pedagògic.

En les dècades finals del segle XIX va ser relativament freqüent que es produïssin els anomenats mítings de controvèrsia, especialment entre socialistes i anarquistes, sent molt significatius els que se celebraven a Catalunya, precisament per la intensa pugna entre les diferents maneres d’entendre l’emancipació dels treballadors en un lloc amb un moviment obrer potent i divers. Ens sembla interessant que algun dia es pugui fer un estudi monogràfic sobre aquesta qüestió perquè suposa un capítol molt suggerent, no només de la història del moviment obrer, sinó també de la història dels debats, controvèrsies i de la propaganda o difusió de les idees. En aquests mítings se solia triar un tema o temes i es presentaven dues posicions antagòniques davant d’un públic assistent. Aquestes reunions tenien un destacat component pedagògic.

Al març de 1891 es va celebrar un d’aquests mítings al teatre de la localitat del Maresme, avui anomenada Vilassar de Mar, i en aquella època Sant Joan de Vilassar. Els protagonistes van ser Toribio Reoyo, figura fonamental en la fundació del socialisme polític i sindical a Barcelona, sense oblidar el seu treball en aquest sentit també a Madrid, i Pere Esteve, un personatge clau de l’anarquisme català. Així doncs, estaríem parlant d’un debat d’altura. El tema triat pretenia confrontar la ideologia socialista amb la llibertària. Es va articular de la següent manera:

«Sent la finalitat dels Partits Socialista Obrer i Anarquista la completa emancipació del quart estat, per quins mitjans s’hi arribarà més fàcilment?»

Esteve es va declarar, conseqüent amb les idees anarquistes, contrari a la pretensió d’obtenir de l’Estat millores per a la classe obrera, ja que aquesta havia de prendre-ho tot per la força. A més, va combatre els drets de reunió, associació, llibertat de premsa i, molt especialment, el del sufragi. Segons ell, els representants obrers en les institucions acabaven per vendre’s. En contraposició, va defensar la creació d’associacions de resistència i propaganda de signe anarquista com l’únic mitjà per aconseguir l’emancipació obrera.

Reoyo va començar la seva defensa intentant demostrar que, tot i les diferències, tots dos eren enemics del «règim burgès», tot i que molt aviat van sortir a la llum les diferències, ja que va rebutjar la suposició anarquista que al Partit Socialista hi hagués caps, perquè tot es feia per voluntat de la majoria.

Va demostrar els beneficis del reconeixement dels drets criticats per Esteve per als treballadors, especialment el del sufragi, perquè havia de ser aprofitat per l’obrer per combatre la burgesia. No hi havia, doncs, cap motiu per rebutjar el que es considerava una arma. Si algun obrer era capaç de vendre’s en una institució, també ho faria fora d’aquests llocs. L’obrer digne no es venia mai.

Reoyo va defensar que el PSOE tenia com a objectiu la revolució social, però que abans d’arribar-hi era necessari preparar el terreny a través de la defensa de reformes d’aplicació a curt termini, que estaven recollides en el seu programa, és a dir, estava fent una defensa de l’estratègia socialista dels dos objectius: emancipació final i defensa de millores concretes immediates. En aquest sentit, va exposar exemples de millores aconseguides en altres països.

El socialista va fer un al·legat a favor de seguir celebrant el primer de maig. Cal recordar, en aquest sentit, que ens trobem als inicis d’aquesta celebració, però sense optar per la vaga general perquè considerava que era equivalent a la revolució, i la massa obrera no estava preparada, cosa que produiria un fracàs. Reoyo estava exposant la intensa controvèrsia que va sorgir en aquella època sobre el significat del primer de maig entre socialistes i anarquistes.

Reoyo va atacar el que considerava una contradicció dels anarquistes, ja que, per una banda, defensaven l’existència d’associacions de resistència (sindicats), que tenien com a objectiu aconseguir millores parcials, i per altra banda, eren partidaris del «tot o res».

Sobre Pere Esteve hi ha una entrada molt documentada al blog Història del Poble Nou. L’últim viatge a Icària. També són recomanables altres treballs, com el de J. Casanovas Codina, “Pere Esteve (1865-1925): un anarquista català a cavall de dos mons i de dues generacions”, a L’Avenç. Revista d’Història, n. 162 (1992), pàgs. 18-22, i el de Susana Sueiro Seone (UNED), “Un anarquista en la penombra. Pedro Esteve i la velada red de l’anarquisme transnacional”, a Academia (red). Sobre Toribio Reoyo remetem al Diccionario Biográfico del Socialismo Español.

27/9/2024