Léo Taxil: antimasoneria i impostura

Eduardo Montagut

Léo Taxil fou un personatge peculiar que començà en l’àmbit de la crítica ferotge anticlerical, arribant fins i tot a patir persecució judicial que el portà a fugir a Suïssa. El 1881 fou iniciat en la maçoneria, però en fou expulsat poc temps després perquè no era de fiar. En conseqüència, es convertí en un furibund antimaçó. Entre les obres que escrigué destacaria, sens dubte, Els germans Tres Punts. Revelacions completes de la maçoneria, publicada el 1885 a París, tot i que també podem esmentar La francmaçoneria: descoberta i explicada.

Es convertí en un escriptor molt famós, fet que el féu ric i influent. Encandilà molts sectors de l’Església, que li obrí les portes dels seus canals de difusió i de les seves publicacions. El clergat espanyol no es resistí a l’atractiu d’un personatge que havia estat dins la maçoneria i que, per tant, havia de conèixer-ne els secrets, el suposat satanisme maçònic.

Allò més interessant de la figura de Taxil fou la seva condició d’impostor. El 1897 explicà públicament des de París que tot s’ho havia inventat, que la seva campanya antimaçònica no es fonamentava en res sòlid. Però això no impedí que la propaganda antimaçònica es reduís als països catòlics, i a Espanya en concret. L’odi a la maçoneria, i la llarga tradició antimaçònica generada per l’Església, pogueren resistir sense conseqüències importants en el sentit de reduir la pressió antimaçònica, tot i que un dels pilars més moderns d’aquest odi s’hagués desemmascarat ell mateix.