No hay productos en el carrito.
Isidora Revista
Francisco Massó Cantarero
Des de fa temps, la dona ha sabut jugar un paper discret i efectiu en les grans fites de la humanitat. Sense competir per la fama ni pel poder, ha sabut estar al seu lloc, exercint les seves competències i enfrontant les exigències de la seva posició. En el cas de l’imperi espanyol d’Amèrica, convé recordar que la gesta comença després d’una decisió sobirana d’Isabel I de Castella, assumint tota la responsabilitat i conseqüències del seu acte. D’on va treure el finançament? Com es va assessorar per afrontar el risc? Quines mesures va haver d’adoptar per controlar l’almirall? Quins valors, congruents amb el moment cultural, va al·legar per justificar la continuïtat de la intervenció? Quins moviments diplomàtics va haver de fer per aconseguir les quatre butlles aleixandrines? Com es va enginyar la creació de la Casa de Contratació de Sevilla i les seves atribucions? Per acabar, és admirable amb quina delicadesa estipula les cautels que figuren en el seu testament, sobre el tracte als indis.
Sense dubte, Isabel I és la primera dona que posa els fonaments d’un gran imperi, arrelant-lo en la prudència, el sentit comú, el respecte als altres, a la seva identitat i autonomia i inseminant-lo amb afany de superació. Com que els indis venien de 6.000 anys enrere, era necessari accelerar el seu progrés per facilitar el trobament amb l’Europa del Renaixement. Feia falta un miracle. I es va aconseguir.
Isabel mancava d’ambició material, no tenia ànsia de possessió, sinó de servei. Quan ella mor el 1504, a Amèrica no s’havia descobert res més que homes i dones paupèrrims, que exhibien la seva nuesa adànica des de les llunyanies neolítiques. Això no era obstacle per ser generosos, com acredita el segon viatge de Colom, dotat amb 17 embarcacions, plenes de llavors, plantes vegetals, bestiar de cria i 1.700 amanuenses civilitzadors dotats amb el seu instrumental corresponent. Molt abans que els frares (1523), van arribar a Amèrica fusters, ferrers, pastors, agricultors i paletes.
En el pla sociològic i moral, la reina es va preocupar de fomentar i estimular la integració familiar, per evitar la bigàmia. Uns anys després de la seva mort, el seu vidu el rei Ferran, reconeixia la legitimitat dels matrimonis mixtos entre espanyols i índies, que donarien peu al desenvolupament de l’etnia i cultura criolla.
La integració familiar va imposar la presència de moltes dones anònimes, carregades de fills i saviesa, que portaven amb elles la seva civilització, les seves costums, el seu saber pràctic i la seva lògica concreta, disposades a establir allà com a norma, allò que era normal en el seu país d’origen. Moltes, com els va passar als homes, van morir en l’intent, perquè les malalties ocasionades per falta de defenses no van afectar només als indis davant els virus europeus, també van massacrar als visitants per mancances inverses. Però, les dones supervivents van portar cultura, l’ordinària, la que s’escriu en prosa del dia a dia, es forja amb olles i agulles de fer mitja i cosir per reproduir les mañas de les mares de la generació anterior i traslladar aprenentatge a les mares de la generació següent.
Aquesta labor civilitzadora gegantina de les dones es va mantenir al llarg dels més de tres-cents anys que va durar l’imperi, tant pel que fa al aixovar domèstic, la moda de vestir, les tècniques culinàries, la higiene, l’estil de vida i les costums.
Davant la institució de les encomiendes a tres vides, moltes dones, en quedar vídues o òrfenes, per exemple la mare de Sor Juana Inés de la Cruz, es veien obligades a responsabilitzar-se de la gestió de l’encomienda. No importava que fossin analfabetes; donaven ordres sensates i controlaven els seus treballadors com corresponia a qualsevol patró. Des de llavors, no tenien alternativa per enfrontar la seva viudetat, o la seva orfandat; i van saber fer front a la seva desgràcia i imposar-se als homes que treballaven a la finca. I no és que el masclisme estigués més civilitzat, perquè algun virrei va haver de sentenciar pena de mort per algun violador. En tot cas, el masclisme d’aleshores estava més encorsetat… Ara bé, la conducta d’aquestes dones és un altre hit, no poc nombros, d’un model d’estar al món; una forma d’educar la igualtat amb l’exemple, res menyspreable i insignificant.
A propòsit de masclisme, en ple Renaixement, les llicències de la vida sexual eren molt considerables, en relació al comportament dels homes. Papes, bisbes, reis i alts jerarques donaven un model de conducta molt relaxat en aquest àmbit, sense sospitar ni tan sols que complien amb els hados.
La dona, en canvi, estava al lloc que, antropològicament, s’havia reservat a si mateixa: la seva castitas era fidelitat a la casta, etimològica i antropològicament, no fidelitat conyugal, sinó al llinatge. L’anacoresi femenina, de la qual la pròpia reina Isabel era model, convertia l’ego en domus, una habitació recollida on la domina s’ensenyoria de la seva pròpia felicitat que, especularment, li reflectia la seva prole.
Mentrestant, els Júpiter, Genio, Muto, Fascino i Liber pater quedaven en l’escena primitiva incessant, l’aeternis operatio, un coit infinit, segons prescrivia el feix de forces virils, la seva virtus: força física, superioritat guerrer, erecció fascinant, caràcter tossut i voluptas indòmita. Paradògicament, els castellans que es dedicaven a agafar índies, es creien lliures per complir amb el seu destí fatídic; com Sísif pujaven la pedra de la nova conquesta, que se’ls esvanecia just després d’escampar-se. Hernán Cortés és un exemple al respecte.
La cara amable d’aquest procés és la gènesi del mestissatge, la creació d’una nova ètnia, o de diverses ètnies (criolls, mestissos, castissos, jíbaros, mulats, zambos, etc.) que configuren un mapa social colorit on mai no hi va cabre la intolerància racial i avui poblen les terres de l’Amèrica espanyola. De qui és filla aquesta obertura?
