La Conferència Internacional de Periodistes Socialistes

Eduardo Montagut

Els dies 1 i 2 d’octubre de 1900, a París, al final del Congrés de la Segona Internacional que s’hi havia celebrat, tingué lloc la Conferència Internacional de Periodistes Socialistes, amb l’assistència, com a representant espanyol, de Pablo Iglesias, que dirigia, com és sabut, El Socialista.

La Conferència va reunir uns dos-cents delegats. Va suposar un nou esforç organitzatiu socialista a l’empara de l’internacionalisme. Tot just començar els seus treballs, la Conferència va decidir definir el paper del periodista socialista, que no era altre que el de propagar els acords dels congressos nacionals i internacionals, és a dir, una missió de difusió de les idees socialistes.

En la segona sessió es va acordar la creació d’una Federació Internacional de la Premsa Socialista amb la finalitat d’impulsar la fraternitat socialista, fomentar el servei de correspondència entre països i cercar col·locació als periodistes socialistes que haguessin d’emigrar o ser desterrats, una qüestió freqüent en aquella època. Precisament, la Conferència va protestar per l’expulsió de França d’Oddino Morgari, Tom Mann i Robert Cunninghame Graham. Recordem que Morgari seria un polític i destacat periodista socialista italià, secretari del PSI; Mann, per la seva banda, va ser un important sindicalista socialista i comunista britànic, a més de tenir una gran importància en el moviment obrer neozelandès i també en l’australià.

Finalment, Cunninghame seria el primer diputat socialista al Parlament britànic i després fundador del Partit Nacional d’Escòcia. En aquella mateixa jornada es va acordar mantenir relacions amb la Secretaria Internacional Socialista pel que fa als informes per a la premsa.

El tercer acord que es va prendre tenia a veure amb la creació d’una Cooperativa d’Informació Socialista, i es va encomanar a la Secretaria nomenada l’elaboració, en un termini de tres mesos, d’unes bases per a la seva organització.

A més, es va aprovar la creació de sindicats professionals i la celebració d’una conferència anual, a més del nomenament d’un Comitè Central, format per delegats dels diferents països juntament amb la Comissió organitzadora de la Conferència.

Una qüestió important va ser que Pablo Iglesias va manifestar la seva oposició al fet que Nicolás Salmerón y García, fill de qui havia estat president de la República, també polític i periodista, formés part del Comitè, perquè no acceptava la lluita de classes ni la conquesta del poder per part del proletariat. La Conferència va decidir, a proposta de Furnemont, consultar a Salmerón si acceptava o no aquests principis. Pel que sembla, al final tant Pablo Iglesias com Nicolás Salmerón y García serien nomenats per al Comitè, segons el que publicaria La Petite République.

Pel que sembla, entre 1906 i 1910 es van celebrar dues conferències més.