Els drets oblidades dels infants: autonomia personal i llibertat de prejudicis

Eduardo Montagut

En 1975 va tenir lloc l’Any Internacional de l’Infant, i es va plantejar la necessitat de formular una declaració actualitzada dels drets dels infants.

La lluita per aconseguir una codificació internacional dels drets dels infants va ser àrdua. La primera declaració dels drets de l’infant va ser la denominada Declaració de Ginebra del 26 de desembre de 1924, redactada per la britànica Eglantyne Jebb, fundadora de Save the Children.

Com és sabut, en 1948 les Nacions Unides van aprovar la Declaració dels Drets Humans, que incloïa els drets dels infants, però era evident que els nens i nenes tenien i tenen necessitats pròpies i els seus drets havien de ser enunciats específicament. Així doncs, en 1959 l’organització internacional va aprovar la Declaració dels Drets de l’Infant.

En 1975 va tenir lloc l’Any Internacional de l’Infant, i es va plantejar la necessitat de formular una declaració actualitzada dels drets dels infants. Aquest procés desembocaria en la Convenció dels Drets de l’Infant, de l’any 1989, a més de l’aprovació de dos protocols facultatius que desenvolupen la mateixa, actualitzats en 2000.

Doncs bé, volem recordar com el pedagog socialista espanyol va desenvolupar una intensa preocupació pels drets dels infants, en el context de la preocupació socialista pels mateixos.

En 1926 es va celebrar el Congrés Internacional de Protecció a la Infància, en què tant metges com mestres havien demanat a l’Estat Espanyol un major zel en la defensa de l’infant. Sembla ser, segons Correas s’havia censurat la falta d’escoles, el funcionament antiquat dels asils infantils (es referia als orfenats) on els infants eren considerats gairebé com a reclusos, la falta d’escoles de Puericultura i, en general, la desatenció i oblit que patia els interessos dels infants.

Correas parlava de l’elevada mortalitat infantil espanyola pel desconeixement de les mares en relació amb la criança, un greu problema que podria subsanar-se difonent els coneixements de Puericultura, cosa que no es podia aconseguir amb una sola escola, sinó creant-ne moltes més, i formades amb personal competent i vocacional.

En els orfenats s’internaven centenars d’infants als quals s’imposava una rígida disciplina amb la finalitat de corregir defectes, però que la causa estava, precisament en aquests propis establiments, en l’amuntegament que patien. L’alternativa passava per la creació de «llars» a la manera belga, exemple d’atenció cap als infants orfes o abandonats.

Però, Correas afirmava que totes aquestes reformes de protecció dels infants només eren mesures parcials.

El mestre plantejava que s’havia de defensar la vida íntegra de l’infant en totes les seves dimensions, i això, com veurem, tenia moltes implicacions més enllà de la pròpia infància. En primer lloc, estava la qüestió de la insalubritat de les vivendes, causa fonamental de la mortalitat infantil, pel que l’Estat havia de fer un esforç legislador.

Era una qüestió de benestar, d’assolir un grau de benestar perquè les famílies poguessin criar als seus fills «sans, forts, nets, alegres, cultivats física i espiritualment», perquè el deure de l’Estat no podia quedar-se en remeiar els problemes dels establiments de beneficència, perquè de l’Estat també depenien els infants que vivien amb les seves famílies. En conclusió, tot passava més que per les necessàries solucions en relació amb la criança dels infants petits i l’atenció als desvalguts, per un canvi més profund que permetés assolir el benestar a les famílies espanyoles.

Uns anys després, en 1929 va tornar a la qüestió per recordar-nos que el segle XX estava cridat a fer efectius els drets de l’infant, i que d’això se n’encarregaria el socialisme.

Correas ens recordava que en els programes de tots els partits socialistes i en els congressos obrers figurava com una qüestió preeminent la protecció infantil, no derivada de la tendresa cap als infants, sinó com el compliment d’un deure i reconeixement d’un dret.

El pedagog feia notar al lector que la legislació dels països reconeixia la vida de tots els infants, però no se’ls garantia perquè no se’ls assegurava l’alimentació, l’aire pur, la neteja, l’alegria ni l’educació. Els infants eren els pacients i inconscients testimonis de la lluita social, patint fam en les èpoques de crisi de treball, alimentació escassa i poc nutritiva quan hi havia menys crisi, i vivien en vivendes lúgubres sense ventilació ni comoditats, i sense la neteja necessària. L’alegria en aquests ambients era, lògicament, inexistent.

Però, a més, faltaven dos drets que cap país havia establert. Faltava el respecte perquè l’infant visqués plenament la seva pròpia vida i que no se li deformés la seva personalitat en formació amb prejudicis de tot ordre, que els adults intentaven inculcar-li, i que podem interpretar ja com una qüestió que després es plantejaria, la que els infants no eren propietat dels adults i del seu interès en inculcar-los les seves idees, confessions, etc., i que, com bé sabem, genera avui dia no poca polèmica.