Les pèrdues humanes, materials i el cost econòmic de la Primera Guerra Mundial van ser de tal dimensió que van generar una crisi sense precedents a Europa, confirmant que ja no era el continent superpoderós que havia estat en l’època imperialista, deixant pas a potències fora del continent que van anar adquirint una posició d’evident poder, com foren els Estats Units, però també el Japó, sense oblidar que en uns decennis emergí una potència indiscutible a cavall entre Europa i Àsia, és a dir, la Unió Soviètica. Europa seguiria sent fonamental en el món, però ja no va ser mai més hegemònica.

La principal conseqüència de la Primera Guerra Mundial va ser l’enorme pèrdua de vides humanes. Encara que amb les xifres sempre hi ha molta discussió, podem calcular que uns nou milions de combatents van morir, i una quantitat similar van ser ferits de distinta gravetat, sense oblidar que estaríem davant del primer conflicte on les baixes civils van ser molt altes. El país que més pèrdues humanes va patir va ser Alemanya amb uns dos milions de morts, seguit de Rússia amb un milió set-centes mil víctimes. Milió i mig de súbdits de l’Imperi Austrohongarès van perdre també la vida, així com a França, aproximadament. Els britànics i italians morts estarien entorn a set-cents mil en cada cas.

Una altra conseqüència demogràfica important va ser el consegüent descens de la natalitat durant la contesa, sense oblidar que no només van morir civils com a conseqüència directa de la violència generada en la guerra, sinó també per les penalitats, l’augment de malalties i una alimentació molt escassa. La grip del 18 va tenir també un evident protagonisme en aquesta mortalitat.

Les pèrdues humanes van deixar milions de vídues i d’orfes, és a dir, moltes persones van veure afectades les seves vides per les pèrdues de marits, pares i fills. L’enorme proporció de mutilats i l’existència de vídues i orfes va generar una profunda crisi moral en la societat europea de la postguerra perquè va augmentar en grans proporcions el ressentiment social, però també entre les nacions, especialment les que havien perdut la guerra, és a dir, Alemanya, o no havien aconseguit tot el que s’havien marcat com a objectiu, com va ser el cas italià. Els excombatents es van convertir en un inadequat i ampli sector social que no podia o no sabia reintegrar-se a la vida normal. L’antic combatent seria un protagonista dels moviments nacionalistes, revanxistes i d’extrema dreta que van aflorar des del principi, i que sempre prosperaven quan les condicions econòmiques es tornaven adverses.

Finalment, en el món de la postguerra es van dilatar les bretxes socials, amb milions d’aturats, amb una misèria evident en molts llocs, juntament amb l’aparició de nous rics, que havien acumulat enormes beneficis en la guerra amb la fabricació i tràfic d’armes, així com amb la més pura especulació de tot tipus de productes. Aquesta bretxa que augmentava no va ser, ni de bon tros, un factor que ajudés a estabilitzar els sistemes polítics en aquell moment, especialment en aquells països derrotats o de recent creació amb estructures institucionals i polítiques molt febles.