Els socialistes són revolucionaris?, per Eduardo Montagut

En l’any 1910, Daniel Anguiano Mangado (1882-1963) encara no era el protagonista que va arribar a ser en el PSOE. Havia ingressat a la UGT el 1907 i a l’Agrupació Socialista l’any següent. El seu primer fet important dins del socialisme va tenir lloc l’octubre de 1910 quan va participar en un míting al Teatre Barbieri de Madrid contra la guerra, el que li va costar tres mesos de presó. En l’àmbit sindical, cal destacar en aquella època la seva participació en la fundació el 1909 de la Unió Ferroviària.

En aquesta peça, rescatem un article seu on defensava el caràcter revolucionari del PSOE, que va publicar el maig de 1910 en «Vida Socialista» sota el títol «Revolucionaris».

Les conquestes havien de ser aconseguides violentament, «perquè violentament estan defensades».

Anguiano volia demostrar en el seu article que els socialistes eren revolucionaris, tot i que reconeixia que ho deien poc, però això ocorria perquè satisfà més ser-ho que dir-ho. L’autor plantejava, per tant, una interpretació de la revolució i del sentiment revolucionari, basat en un raonament, i caracteritzat per la tenacitat.

Revolució o reformisme?: el socialisme el 1929

Els socialistes eren revolucionaris «raonablement i reflexivament», com a senyes d’identitat. El sentiment revolucionari sortia del cervell (de la raó, ens preguntaríem nosaltres?), estava perfectament determinat, sense deixar-se arrossegar pel mateix. No s’estaria, per tant, parlant d’un sentiment irreflexiu o impulsíu.

La revolució seria una necessitat per aconseguir el triomf de la justícia, i per això els socialistes anaven a ella, però fredament, amb la serenitat de qui l’havia compresa perquè era l’única manera d’aconseguir el triomf, i amb la consciència tranquil·la, la que tenia el que sabia que no es feia altra cosa que complir amb el seu deure.

Els socialistes s’agrupaven, s’organitzaven i s’instruïen, procurant, primer el millorament econòmic i polític després, i fins i tot de forma simultània, amb la rapidesa que els permetia les seves soles forces i amb la tenacitat de conviccions arrelades. I s’anava en evolució cap a la gran revolució, en evident al·lusió a l’estratègia clàssica socialista: les millores immediates per a la classe obrera amb la vista posada en el canvi revolucionari final.

Anguiano volia demostrar en el seu article que els socialistes eren revolucionaris, tot i que reconeixia que ho deien poc, però això ocorria perquè satisfà més ser-ho que dir-ho.

Però el Partit Socialista no es quedava en proclamar amb orgull el seu caràcter revolucionari. Se n’era així per necessitat, per la constatació de l’egoisme que tot ho envoltava. Curiosament, en aquest raonament, Anguiano no advocava per la «lenta i tranquil·la evolució»; segurament, el socialista riojà volia expressar que no valia la lentitud ni la tranquil·litat, imprimint a l’evolució un evident ritme. Se n’era revolucionari per amor a la Humanitat, amb l’ardor de qui desitjava que es fes bona per deixar de ser desgraciada. En Anguiano hi hauria, per tant, una clara connexió entre Revolució i amor. S’estimava als homes. Per això en veure els socialistes en un món d’enveges, odis i misèries, pensaven en la necessitat de transformar aquest mitjà per fer possible una vida sense aquestes enveges, odis i misèries.

Ha mort l’esperit revolucionari?

Anguiano insistia molt en que se n’era revolucionari per la realitat existent. Els socialistes eren conduïts a la revolució «pel sostenidors d’un mitjà social» en el qual tot era possible menys la fraternitat, necessària per assolir la felicitat. En aquest punt l’autor criticava a qui cegats pel seu comfort i benestar paralitzaven el progrés, fomentant la ignorància i l’esperit de servitud, els pilars sobre els quals se sustentaven, precisament el comfort i el benestar de uns pocs.

Aquesta situació, per tant, portava els socialistes a la revolució, «i a ella anem; això és tot».

Al final, apareixia la violència en el raonament d’Anguiano, quelcom freqüent sempre en els raonaments sobre la revolució. Les conquestes havien de ser aconseguides violentament, «perquè violentament estan defensades». No caldria usar la força si el que la raó i la justícia demanaven fos concedit «de grau». Però com que això semblava impossible, es recorria a l’ús de la força. Encara quedaven uns anys per veure a Anguiano defensar les condicions de la Tercera Internacional.

Hem consultat el número 22 del 25 de maig de 1910 de Vida Socialista.