
No sabem gairebé res de Brígida Aparicio Alinez, però hem trobat un text seu sobre el socialisme i la dona en el periòdic socialista català La Internacional en el seu número del 7 de maig de 1909. Hem cregut suggeridor glossar el que aquella dona socialista, del Grup Socialista de Madrid, va publicar, i ho creiem perquè és una crida a la consciència de les dones en relació amb el socialisme.
Per a Aparicio, la dona, per la funció que desenvolupava a la llar, podia contribuir a la lliberació econòmica dels «esclaus del sou». I això ocorreria si la dona s’adonés que tenia dret a ser igual als altres, i no una mena d’objecte de plaer o de luxe que adquiria l’home a través del matrimoni per satisfer els seus plaers o els seus impulsos de dominació, a més de rebel·lar-se contra tot tipus de convencionalismes, prenent part en la lluita de classes que els «opressors conscients» sostenien contra els opressors.
Es preguntava si la dona no era tan esclava del capitalisme com l’home, però a més a la mateixa se li negaven alguns drets que se li concedien a l’home. La dona seria esclava de dret i de fet, «carn de plaer i de vapuleig». Per tot això, per què no havia de rebel·lar-se contra un estat de coses que la degradava i prendre part en les reivindicacions que sostenien els socialistes?
La dona podia fer molt per la seva lliberació, així com pels «esclaus del sou». La nostra protagonista creia que com a mare podia inclinar els nens a l’estudi dels problemes socials i apartar-los del que pogués atrofiar el seu cervell o pervertir la seva inclinació natural cap al bé i la prosperitat. En una paraula, tindria una missió educadora per fer homes conscients i dignes, i no autòmats predisposats a la maldat o al fratricidi.
La dona, tant si prenia part activa com passiva en la lluita, podia accelerar el triomf de la raó i de la llibertat. La dona constituïa un factor valuós, un element de capital importància per a la causa socialista. El que havia de fer era desfer-se del fals i vexatori concepte d’inferioritat en què es tenia i la tenien els que defensaven un sistema de privilegis i desigualtat. A més, havia de no escoltar al «missioner d’una religió mercantilista», que deprimia la seva mentalitat amb llegendes estúpides i promeses de glòries d’ultratomba, és a dir, desenganxar-se de la influència eclesiàstica.
La clau era que la dona emprengués un camí propi de dignificació, proclamant-se com igual a l’home. Si fes aquest procés, el socialisme podria acabar amb el sistema injust imperant. Per això, també estava fent en el seu article una crida no només a la presa de consciència pròpia de la dona, sinó també a la consciència socialista, perquè el socialisme era l’únic que podria proclamar a la dona com lliure i igual en drets a tots els homes.
Deja una respuesta