
L’Egipte ptolemaic va néixer al segle IV aC de la mà de Ptolemeu I, un dels principals companys d’Alexandre el Gran, fill del noble macedoni Làgos. Ptolemeu va ser, sens dubte, el general més preparat i lleial d’Alexandre, el més intel·ligent políticament com ho demostraria al fer-se amb Egipte i fundar una dinastia duradora davant de la inestabilitat generada en altres regnes i territoris asiàtics conquerits per Alexandre.
Com és sabut, quan Alexandre va morir al 323 aC es va desencadenar una intensa lluita entre els seus companys per fer-se amb la seva immensa herència. En aquest moment intens Ptolemeu va saber manegar-se amb saviesa i concentrar-se en quedar-se amb una part, una de les més riques en tots els aspectes, a més de ser la menys problemàtica. Efectivament, Egipte era un graner fonamental en l’època antiga, a més de tresorar altres riqueses naturals (metalls i pedres semiprecioses). Però, a més, comptava amb elements de gran estabilitat. En primer lloc, la seva peculiar geografia desèrtica constituïa la millor defensa de la riquesa que es generava al voltant del Nil, sense haver d’alçar costosíssimes muralles, fortaleses ni sostenir immensos exèrcits. En segon lloc, aquell Egipte que conqueria Alexandre tenia darrere seu una mil·lenària civilització amb unes estructures molt antigues i sòlides, on era més difícil que es contestés al poder, encarnat des de temps immemorial pels faraons. La inestabilitat dels regnes del Pròxim Orient no era tan comuna a Egipte, malgrat que havia passat per moments històrics més complicats, com els coneguts períodes intermedis entre els grans Imperis. Així doncs, Ptolemeu sabia bé cap a on encaminava els seus desitjos i objectius. Només va haver d’esforçar-se en millorar les defenses a la zona occidental, la Cirenaica, i reforçar la defensa oriental per la ruta costanera amb la guarnició de Pelusium.
Ptolemeu va reforçar el natural conservadorisme egipci, per la qual cosa no va emprendre canvis profunds en les estructures de poder polític i religiós. Es va presentar, com després farien els seus successors, com a descendents dels antics déus. Així doncs, els Ptolemeus, sent grecs i educats amb altres paràmetres van passar a ser divinitats.
D’altra banda, Ptolemeu no va oblidar els seus orígens i es va fer amb el cos d’Alexandre el Gran. Va ser inhumat en una tomba sorprenent a la ciutat que havia fundat, en un gest polític evident.
Ptolemeu va sortir molt bé parat dels enfrontaments amb els seus antics companys. Va intentar conquerir Palestina encara que va ser derrotat per Antígon, que acabaria fundant la seva pròpia dinastia. Però va tenir més èxit amb Xipre, que es va convertir en una mena de protectorat egipci. Aquesta illa era molt fèrtil però, sobretot, era un enclavament estratègic per controlar la Mediterrània oriental.
Amb Ptolemeu començaria també un fet important en la història d’aquesta etapa final egípcia. Ens referim al protagonisme femení en el govern del regne. Entre les esposes i amants que va tenir el rei va destacar Berenice, la tercera esposa. El seu fill Ptolemeu Filadelfo seria el successor al tron. Va ser una reina d’acusada intel·ligència i va tenir molt de poder per la seva influència en la presa de decisions.
Ptolemeu va ser, sens dubte, un militar destacat, com ja havia demostrat en temps d’Alexandre, però també es va significar, com molts dels seus successors, per donar una enorme importància al mecenatge cultural,
Ptolemeu va ser, sens dubte, un militar destacat, com ja havia demostrat en temps d’Alexandre, però també es va significar, com molts dels seus successors, per donar una enorme importància al mecenatge cultural, ja fos per la tradició grega, ja per la seva dimensió política de prestigi. Va aconseguir atreure a Egipte a molts savis hel·lens. A ell es deu la fundació de la Biblioteca d’Alexandria.