L’“ENCASILLAT” I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES, Madrid, març de 1886, per Pérez Galdós

L’“ENCASILLAT” I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES
Madrid, març de 1886
I

Ens trobem en ple període electoral; és a dir, en l’època més interessant de la nostra vida política. Ara es tracta de saber qui seran els quatre-cents trenta individus que compondran el futur Congrés i els senadors que constituiran la part electiva del Senat. Aquests cinc-cents i tants llocs són objecte d’una lluita que en ocasions és veritablement heroica, i es disputen entre uns tres o quatre mil individus. Representar al país és per a molts el somni daurat de l’existència, l’honor suprem, i per aconseguir tanta felicitat no hi ha recurs que no es manege, ni activitat que no es posi en joc.

Si les energies, les traves i l’enginy que s’empren en això es fessin servir en coses més directament lligades al progrés general, seríem el país més avançat de l’Univers. Perquè no hi ha idea de la vehemència, de l’agudesa, del talent, diguem-ho així, que es malgasten aquí en unes eleccions generals. Els menys avisats semblen que es tornen discrets, i els discrets aguditzen el seu entendiment i li treuen punta fins a un extrem que sembla increïble. Les nostres costums polítiques no s’han perfeccionat prou per arribar al desideràtum que el país triï lliurement als seus representants. I més; si així fos, en l’estat actual de la nostra

política sortiria el que vulgarment es diu un ciempiés, o en altres termes una Cambra amb la qual seria impossible tot govern. El més a què es pot aspirar avui és a que les eleccions es facin amb una sinceritat relativa. El Govern, o sigui el partit imperant, no pot menys d’exercir certa influència sobre els comicis. Quin és el grau en què aquesta influència s’ha d’exercir, és el que determina la major o menor puresa de les eleccions. Sobre aquest particular, és forçós confessar que hem tingut de tot: eleccions altament escandaloses i altres que per la lenitat i venalitat de les coaccions poden ser considerades com un bé relatiu. El Poder disposa de grans mitjans per fer sortir de les urnes el que més li convingui, i l’ús d’aquests mitjans i recursos amb més o menys discreció és el que fa de les eleccions un acte més o menys aproximat a la veritat.

Hi ha homes privilegiats que tenen un enginy singularíssim per obtenir els vots que volen, sense aparentment faltar a la llei, i aquests són d’un valor inestimable per al candidat. I no parlem dels discursos que aquest s’ha vist obligat a fer cada dia, parlant de la seva conseqüència. Prometent viles i castells al districte. Aquest estarà molt aviat creuat de carreteres; es construirà un Hospital, i fins i tot una Plaça de Bous, si cal. Es reduiran les contribucions, i s’establirà una administració subalterna perquè hi hagi molts empleats i circuli el diner. No parlo dels àpats que el pobre candidat ha de pagar de la seva butxaca per mantenir els ànims dels electors que vénen de lluny, només per posar la seva cèdula a les urnes. Actualment, les eleccions sempre costen diner, i hi ha pobles on els camperols tenen molt bona maña per engreixar-se a costa del candidat, sigui Joan o Pere, ja que en la majoria dels casos els importa ben poc que el preferit tingui aquestes o altres idees.

Conseqüència d’aquest sistema és el caciquisme, o sigui l’entronització de certs individus a les localitats, els quals, com a instruments del diputat, són amos dels ressorts administratius. El cacic dóna i treu els míseros llocs de treball que gaudeixen els més pobres del poble; seus són el carter-peató, el secretari de l’Ajuntament, el peó caminer, l’expenedor d’efectes estancats. El cacic és qui, al fer el repartiment de la contribució, carrega la mà a l’adversari, alleujant l’amic, del que s’originen disgustos mil, i de vegades cops de puny i fins i tot punyalades. Veritat que el tirà de la vila, que presta tants grans serveis al diputat, subjugant-li la localitat, aclapara aquest amb les seves exigències, fins al punt que molts representants del país reneguen de l’hora en què es van ficar en aquests embolics. El diputat recolza i encobreix els desmanaments del seu agent; però es donen casos en què els clamors de la comarca es fan sentir al Congrés, i el Govern es veu obligat a retallar l’excessiu zel d’aquell déspota obscur.

III
Si he de dir la veritat, la conducta del Govern liberal en les presents circumstàncies ha estat prou correcta. La sinceritat no pot existir en absolut, i donats els vicis tradicionals de la nostra política, el senyor Sagasta ha fet tot el humanament possible per aquest ideal. Les noves Corts es reuniran el 1.° de maig. La política espanyola està actualment en un període de calma; els partits, serens; els revolucionaris, descansant de les seves fatigues; tots esperant el que donin de si les sessions. Perquè al Parlament és on tot s’arregla o es descompon, segons els casos, i si de vegades situacions molt sòlides s’han vist trencades allà d’un dia per l’altre, en canvi sol passar que quan sembla que el món s’acabarà, no passa absolutament res, i els problemes més temuts es resolen per si mateixos. És difícil aquí l’ofici de profeta.

Qui pot preveure si tindrà bonança o tempesta el Govern de la Regència en la seva primera etapa parlamentària? Però si es pot assegurar que les preocupacions pessimistes dels dies que

van succeir a la mort del Rei s’han esvaït, i que la immensa majoria dels espanyols s’inclinen a creure que el que resta de l’any, almenys, transcorrerà sense incidents notables, comptant amb que no ocorri alguna cosa que és independent de la voluntat humana.