No hay productos en el carrito.
Isidora Revista
12 de gener de 1887
I
Avui em toca parlar de l’incendi de l’Alcàsser de Toledo, catàstrofe que ha produït una consternació profundíssima a la ciutat històrica i una pena molt viva a tot Espanya. Aquell edifici és potser la mostra més bella que posseïm de l’art monumental espanyol del Renaixement, i sembla pesar una maledicció damunt de l’Alcàsser, perquè amb aquest ja ha patit tres incendis horribles. Els seus murs gruixuts, sòlidament construïts, semblen un emblema de la vitalitat nacional per la resistència que oposen als estralls del temps i del foc.
S’han entestat a no perir i, si ho aconseguiren en les dues catàstrofes anteriors —l’una de començaments del segle XVIII i l’altra dels inicis del segle actual—, no sabem si passarà el mateix després de la present, que sembla haver estat la més espantosa de les tres.
Tots els qui han visitat la ciutat visigòtica han admirat la mola colossal de l’Alcàsser, situada al punt més alt de la població, damunt d’una roca escarpada, els fonaments ingents de la qual llepa el riu Tajo, que allí no sembla portar a les seves aigües les famoses arenes d’or, sinó sang, perquè és vermell i té un aspecte més sinistre que aurífer. L’Alcàsser ofereix un conjunt en què s’agermanen la robustesa i l’elegància. D’una banda, sembla obra de gegants; de l’altra, de somiadors i artistes delicats. Les seves bases ciclòpies tenen aspecte de fortalesa per la banda del riu, mentre que la façana nord, bellíssima mostra de l’arquitectura espanyola, s’iguala als palaus on regna el sibaritisme. En aquelles pedres nobles s’hi veuen representades la pau i la guerra, totes dues fases glorioses de la Monarquia.
Sembla que desafiï i protegeixi alhora, i que s’hi confonguin i associïn les crueltats del poder suprem amb els auxilis que aquest mateix poder sabé prestar a les lletres i a les arts.
II
Des de temps remotíssims hi hagué una fortalesa en aquell indret. Era el punt culminant de la ciutat estratègica, i primer els visigots i després els àrabs hi establiren una residència de les autoritats i un punt de defensa. La ciutadella primitiva fou ampliada pels reis de Castella, que li donaren el nom d’alcassaba. Els Alfons s’hi allotjaven quan residien a la ciutat.
Però el creador de l’Alcàsser tal com el coneixem fou l’emperador i rei Carles V, que volgué construir-hi un palau digne del seu poder i del seu nom. Alonso de Covarrubias i Juan de Herrera foren els arquitectes encarregats de l’obra colossal; i el millor de tot correspon, segurament, al primer, ajudat per Luis de Vergara i Villalpando. La façana principal, en el traçat de la qual s’uneixen meravellosament la robustesa i l’elegància, és una obra incomparable. Tot hi és gran: la porta, que sembla feta perquè només hi entrin gegants; l’escut sostingut pels heralds colossals; la crugia alta; l’esvelta cresteria que corona la cornisa; els airosos torreons… Covarrubias hi mostrà, més que en cap altre lloc, la ufana i fecunditat de la seva imaginació d’artista, així com la seva ciència de constructor.
Quan veiem, en segles posteriors, la decadència de l’arquitectura espanyola i observem la incapacitat per a tot allò que no sigui una imitació servil, no podem comprendre per què no imiten aquest model admirable i característic.
Fins fa poc temps, els nostres arquitectes no han sabut sortir del camí de les rutines acadèmiques o de les afectacions afrancesades, i per això les poblacions modernes són plenes d’edificis grotescos. Lentament s’ha anat iniciant l’estudi del Renaixement pròpiament espanyol, i l’art monumental ens ofereix, de tant en tant, alguna mostra d’emancipació.
III
Tornant a l’Alcàsser i a Covarrubias, diré que el pati és potser la composició arquitectònica més gallarda que es pot concebre. No hi pot haver més senzillesa ni un efecte més sorprenent obtingut amb mitjans tan simples. Crec haver-me ocupat en una altra de les meves cartes d’aquesta obra magnífica i ara no la descriuré prolixament. Tot el costat de migdia l’ocupa l’escala, en la qual ja s’observen les qualitats de Villalpando: severitat i grandesa. Es pot assegurar, sense por que ningú ho desmenteixi, que aquesta escala és la més gran del món. Carles V deia que només quan hi pujava se sentia emperador. Els trams tenen cinquanta peus d’amplada, i un exèrcit hi pot pujar còmodament. El buit d’aquesta escala forma una nau com la de qualsevol església i el cobreixen nou voltes. El viatger que es veu pujant per aquells graons experimenta allí, com enlloc més, la sensació de la seva petitesa. L’escala, com tot l’edifici, està en harmonia amb la talla històrica colossal del personatge per al qual fou construïda.
Finalment, la façana de migdia, obra de Juan de Herrera, reflecteix l’estil peculiar d’aquest artista: sec, clàssic i una mica massís. És potser la part menys interessant de l’edifici. Quant a l’interior de l’Alcàsser tal com era en temps de Carles V, avui en podem dir ben poca cosa o res. Els incendis i les destruccions successives esborraren fins a l’última empremta de la decoració, que devia ser esplèndida, d’acord amb la florida de les arts sumptuàries en aquella època i particularment a Toledo.
El primer contratemps d’aquest monument desgraciat es produí durant la guerra de Successió, a començaments del segle passat. Des de 1551, any en què s’acabà, fins al 1710, l’Alcàsser visqué sense un deteriorament considerable, habitat alguna vegada pels reis, encara que aquests no el preferiren a altres residències de caràcter semblant. L’espantosa guerra entre Felip V i l’arxiduc d’Àustria tingué conseqüències funestes per al palau toledà, perquè les tropes portugueses que combatien a favor de l’arxiduc se n’apoderaren i hi calaren foc. En totes les guerres, els soldats que no poden fer gestes memorables s’acarnissen amb els edificis. Els portuguesos arrencaven les portes tallades de l’Alcàsser per encendre el foc amb què cuinaven el ranxo. Amb artistes com aquests, es comprendrà fàcilment com quedà el pobre monument: sense teulada, desmantellat, ple de cendres i runes. Només els soterranis coberts amb volta, construïts a prova de foc i de barbàrie, continuaven sent habitables.
Finalment, aquells salvatges l’abandonaren, i fins al 1744 la fàbrica grandiosa continuà en aquell estat, amb els murs sempre ferms, desafiant les inclemències del cel i les escomeses dels homes.
Al cardenal Lorenzana, arquebisbe de Toledo, pròcer savi i home de grans iniciatives, es deu la primera restauració de l’edifici. La dirigí don Ventura Rodríguez, arquitecte eminent de l’escola romana, a qui tant deuen les arts espanyoles. Acabada la reparació el 1775, Lorenzana aconseguí del rei Carles III que l’Alcàsser es destinés a «Casa de Caritat» i a taller de les indústries de la seda, que tanta fama havien donat a la metròpoli toledana. Heus aquí que la residència del més gran dels reis es converteix en asil de pobres i en empori del treball industrial.
Aquesta manera admirable d’entendre la beneficència donà resultats admirables, perquè habitualment s’allotjaven a l’edifici set-cents pobres, que alhora eren set-cents teixidors de teles de seda. Avui, quan la indústria dels brocats toledans ha desaparegut gairebé del tot, és bo recordar la iniciativa extraordinària del cardenal Lorenzana i com sabé harmonitzar la cultura amb la caritat.
Passa el temps i esclata la guerra de la Independència. Napoleó ambiciona la possessió d’Espanya i, en l’horrible contesa que això ocasiona, els nostres principals monuments són els que paguen les costes del plet, com es diu vulgarment.
És rar l’edifici històric que, en aquells anys calamitosos, no pateix les injúries de la soldadesca. Des de l’Alhambra fins a San Marcos de León, des de Poblet fins a San Juan de los Reyes, tot el ric art monumental de la nostra pàtria rep danys que, en alguns llocs, han estat irreparables. L’Alcàsser de Carles V és reduït a cendres en una nit, sense cap objecte ni finalitat estratègica, només per una venjança estúpida.
«Recordaren —diu a aquest propòsit un escriptor erudit— els soldats de Napoleó que aquell sumptuós monument havia estat fundat pels vencedors de Cerinyola i de Pavia i, plens de còlera, hi aplicaren la teia incendiària, sense altre motiu que la venjança i sense altre pretext que el seu caprici vandàlic. Sembla mentida que generals il·lustrats consentissin actes tan infames, abocant sobre els seus noms la taca més espantosa que poden contemplar els segles.»
Amb aquest segon incendi desaparegué, doncs, la «Casa de Caritat» i, amb ella, els telers i tota la riquesa que hi havia. Els francesos se n’anaren i l’Alcàsser romangué durant molts anys convertit en un esquelet. Recordo haver-lo vist abans de la segona restauració: sense teulada, amb els murs sempre ferms i drets, com si no hi hagués passat res; els buits oberts a la llum; les cornises ennegrides pel fum, encara que senceres; l’interior negre i horrible, ple de runes calcinades. En aquest estat es mantingué fins després de 1860. Causa meravella la solidesa d’una construcció que resisteix valentament estralls d’aquesta naturalesa.
Aquelles parets semblaven fetes de bronze, i l’argamassa que uneix les pedres és de tal qualitat que abans s’ensorrarà tot que no pas se’n desprendrà una sola peça. La façana nord continuava inalterable; l’escala també, i només al pati havien perdut l’equilibri les columnes de l’arcada superior. La segona restauració s’emprengué fa vint anys i escaig, començant per cobrir l’edifici. Aleshores es cometé el més gran dels disbarats, perquè ningú no ignorava que s’hi havia d’emprar ferro, en previsió de les contingències d’un tercer incendi. Es feu servir un bosc de pi per cobrir les immenses crugies de l’edifici i coronar els torreons. I això es va fer en una època en què l’ús del ferro ja era fàcil i fins i tot econòmic! Aquell despropòsit s’havia de pagar algun dia, i la realitat ha acabat donant la raó als qui veieren compromesa la costosíssima restauració de l’Alcàsser pels entramats de fusta, que cremaren com esca la fatídica nit del dia 7.
El més dolorós és que en les obres realitzades allí durant aquests darrers anys s’han invertit sumes molt considerables, que alguns fan pujar a un milió i mig de pesos. La província de Toledo alienà gairebé totes les seves muntanyes per atendre les despeses de la restauració. I, com que l’edifici estava destinat a Escola d’Infanteria, els diferents cossos d’aquest institut militar també contribuïren al mateix fi amb quantitats importants.
La restauració no es limità a assegurar i conservar l’edifici, sinó que aspirà també a decorar-ne l’interior amb un luxe equivalent, si no igual, al que tenia en temps del cèsar Carles V.
El gran saló principal havia estat revestit amb una tela riquíssima, i al sostre Pany, un dels nostres artistes més eminents, hi pintà frescos admirables que representaven l’apoteosi de l’emperador i de les seves grans empreses. No gaire lluny d’aquesta sala hi havia la biblioteca, enriquida considerablement en temps recents. La resta de la planta principal continuava sense ús, però tota la planta baixa es destinà a aules, dormitoris i refectoris per als cadets, tots amb l’amplitud i la comoditat que permetia el traçat vastíssim de l’edifici. Els enteixinats de les galeries alta i baixa del pati havien estat reconstruïts imitant els antics, i al centre s’havia col·locat una còpia molt ben fosa de l’estàtua de Carles V de Pompeo Leoni que es troba al Museu del Prado. Encara faltava restaurar la capella i decorar l’escala, però en totes dues obres es treballava amb profit.
En suma, l’Alcàsser restaurat era una obra magnífica, mostra eloqüent de cultura i progrés i senyal del respecte per la tradició que es va infiltrant en els nostres costums.
Causa un dolor immens veure desaparèixer en una sola nit l’obra dels segles, reparada i conservada amorosament per la paciència i l’aplicació del present.
Els toledans estan horrorosament consternats, com qui veu desaparèixer casa seva. La seva Acadèmia d’Infanteria era la vida de la ciutat morisca; per assegurar-ne la permanència allí, els toledans estaven disposats als sacrificis més grans.
I el pitjor del cas és que molts atribueixen el sinistre a la instal·lació de l’esmentada Acadèmia a l’Alcàsser, perquè diuen, i amb raó, que un monument d’aquesta naturalesa s’ha de conservar com els museus i no ser lliurat a les imprudències i negligències de soldats i cadets. En mans del Col·legi d’Artilleria perdérem l’Alcàsser de Segòvia, meravella de l’art mudèjar, i en mans de l’Acadèmia d’Infanteria acabem de perdre l’Alcàsser de Toledo. Això es presta a reflexions.
No obstant això, tampoc no seria just atribuir la catàstrofe a l’acció immediata dels militars. El que passa és que el Govern hauria d’haver instal·lat els dormitoris i els habitatges en edificis annexos, reservant la construcció artística de Covarrubias per a actes solemnes i públics, per a exàmens, juraments de bandera i altres solemnitats semblants. I, sobretot, cal reconèixer que, si els entramats i les teulades s’haguessin fet de ferro, el foc no s’hauria apoderat de tot l’edifici. També és imperdonable que, coneixent l’enorme quantitat de combustible que contenien les cobertes, no s’hi hagués creat un bon servei d’incendis, començant per portar als aljubs una provisió d’aigua convenient. En això, la imprevisió ha estat lamentable. Les bombes d’incendis eren allí un mite.
Avui el palau presenta el mateix aspecte que oferí als habitants de Toledo després d’aquelles nits funestes en què primer els portuguesos i després els francesos el convertiren en una foguera immensa.
Es conserven els murs orgullosos, negres per l’acció del temps i pel fum, amb tots els buits oberts, imatge terrible de la fortalesa que no es deixa abatre per cap desgràcia i de l’ànim viril que pateix sense defallir mai. Les parets seculars no cauran i continuaran demanant, amb un aspecte fúnebre, la tercera reparació. Encara hi ha resistència per a tants altres segles, potser per a molts més, i l’Estat, al qual pertanyen aquelles pedres il·lustres, no pot deixar caure damunt seu una mirada indiferent.
No: la tercera restauració de l’Alcàsser s’emprendrà tard o d’hora i costi el que costi. Ho demana la dignitat nacional, que no permetrà que aquell esquelet ennegrit pel fum pregoni la nostra desídia; ho demanarà l’art espanyol, que no es resigna a perdre aquell model admirable de la nostra arquitectura del segle XVI; ho demana també la noble ciutat de Toledo, que mereix conservar aquella joia, digna de les seves germanes, la catedral metropolitana i San Juan de los Reyes; ho demana, així mateix, l’Exèrcit, que en aquell edifici tenia el planter de l’oficialitat del futur.
Però, si s’ha d’emprendre la tercera restauració, que és una nova i formidable batalla contra el temps, convé que es lliuri amb més intel·ligència. De l’encert en l’ús dels materials depèn que l’Alcàsser es perpetuï o que es prepari per a una quarta funció de pirotècnia.
