No hay productos en el carrito.
Isidora Revista
LA CATEDRAL DE SEVILLA
Madrid, 15 d’agost de 1888
I
Avui em toca parlar d’una desgràcia, d’una pèrdua artística de grandíssima consideració, encara que penso i espero que no serà irreparable. La catedral de Sevilla, l’incomparable monument, l’edifici religiós més gran del gènere gòtic que existeix en la cristiandat, corre perill si no s’acudeix aviat, i amb mitjans abundants, a reparar-la. Feia temps que s’havia començat la restauració d’algunes parts de l’edifici que oferien poca seguretat. Una part del creuer s’havia reconstruït, i es pensava reforçar les voltes centrals, als pilars de les quals s’havia observat una desviació precursora de ruïna. Aquestes voltes s’han ensorrat fa uns dies amb gran estrèpit, destruint una part del cor.
Una alarma extraordinària produí a tot Espanya aquesta catàstrofe, en la qual, afortunadament, no hi hagué cap desgràcia personal, perquè els treballadors es trobaven, en el moment de l’ensorrament, lluny de les obres. La part restaurada o en vies de restauració no ha patit cap desperfecte. Quan es conegué a Madrid la trista notícia, es produí l’emoció natural tractant-se d’un dels edificis més bells del món, orgull d’Espanya i, particularment, dels sevillans. El ministre de Foment hi acudí personalment per informar-se de la catàstrofe.
Tot Sevilla està consternada. Tant allí com aquí només es pensa a reunir recursos per emprendre la reparació del grandiós edifici. Malauradament, això no és tan fàcil. Una catedral gòtica d’aquesta magnitud ofereix dificultats immenses de construcció i greus problemes per resoldre, tant d’estereotomia com de bastides. El treball és lent i requereix estudis previs de gabinet molt minuciosos. És cert que el patriotisme ardent dels sevillans, l’adoració que professen a la seva estimada basílica, la riquesa i el despreniment d’aquella ciutat, i, a més, la cooperació decidida del Govern, són una garantia que l’obra de reparació no serà abandonada i que els treballs començats continuaran amb més afany i més recursos. Però podem assegurar que, fins i tot comptant amb les circumstàncies més favorables, hi ha feina per estona, com se sol dir. Fa més de trenta anys que començà la restauració de la bella catedral de Sevilla (pulchra leonina) i encara falta molt perquè es pugui donar per acabada.
II
La catedral de Sevilla és el monument original de caràcter religiós més gran que existeix al món. La seva planta és força més gran que la de la catedral de Colònia. Les seves cinc naus immenses representen una capacitat colossal, i contemplar-les aclapara. Fou començada al segle XIII, i sant Ferran en posà la primera pedra; però, encara que la fundació de la basílica sevillana coincideix amb les de Toledo i Burgos, el desenvolupament de tota la fàbrica indica clarament un art i una traça més pròxims a l’època del Renaixement.
La catedral de Sevilla conté, com la de Toledo, encara que no en el mateix grau, riqueses artístiques de primer ordre. El cèlebre Sant Antoni, de Murillo, es troba en una de les seves capelles. A la capella major es venera el cos de sant Ferran. El cadiram del cor, les reixes i els altars ofereixen moltes coses dignes d’admiració. La catedral, amb la Giralda, els claustres i els annexos —entre els quals hi ha la Biblioteca Colombina—, forma una massa arquitectònica gairebé tan gran com una ciutat mitjana. Aquesta mola destaca damunt el caseriu de Sevilla com inter viburna cupressi.
La catedral no està acabada. El nostre segle rebé incompleta la bella fàbrica, i així romangué fins que s’hi iniciaren els primers símptomes d’inseguretat, precursors de ruïna, cosa que potser es devia a la debilitat de l’edifici per la banda de ponent. Una altra de les causes de l’ensorrament esdevingut és l’enorme pes del cimbori, construït després del conjunt de les naus elegants i airoses. Es pensava desmuntar-lo i tornar-lo a construir. Ara és indubtable que els arquitectes, si els donen temps i diners, reconstruiran el cimbori d’acord amb el pla primitiu de l’obra i descarregaran aquesta del pes inútil i perillós que hi afegiren al damunt els artífexs del segle XVII.
De moment, cessarà el culte a la grandiosa església, i durant molts anys els viatgers de tots els països que la visitin veuran aquelles naus airoses obstruïdes per un bosc de bastides, plenes de pols i runa. Així es troba la de Lleó, i així estaran totes dues durant algun temps. La sort de la de Sevilla és que aquesta és una població molt rica i farà l’impossible per veure restablerta en el seu esplendor primitiu la joia d’Andalusia.
