
LA VEU DE LA CLEMÈNCIA
Madrid, 29 de setembre de 1886
I
Madrid presenta el seu aspecte habitual. No sembla que hagi passat res, i ningú diria que encara falta l’acte més trist del drama polític del 19 del corrent. A les presons militars hi ha multitud de
presos, i si la major part d’ells seran posats en llibertat sense més conseqüències, hi ha alguns, en petit nombre per sort, que patiran les terribles conseqüències del seu delicte.
Respecte a notícies, és tan difícil adquirir-les en les circumstàncies presents, que gairebé es pot considerar impossible. Declarada la capital en estat de setge, el capità general ha prohibit terminantment a la premsa publicar tota classe de referències sobre els sumaris que s’estan formant.
Al mateix temps es condemna tot allò que pogués contribuir a encendre els ànims, i per a colmo de precaució, també està vetat als diaris ocupar-se de sublevacions passades, en una paraula, remoure les feces d’aquesta gran calamitat nacional, sense la qual, cal confessar-ho, la història d’Espanya, en el present segle, resultaria potser molt fastigosa.
Els ministres celebren consell cada dia! però els seus acords són tan secrets que no hi ha mitjà de comptar amb la indiscreció d’alguns d’ells, com altres vegades succeeix. Quan el consell acaba, són assetjats pels periodistes, que esperen en actitud impacient i famolenca a les antesales de la Presidència; però cap pot vanagloriar-se d’obtenir dels consellers de la corona més que fórmules vagues. Cal contentar-se, doncs, amb el que donen de si les conjectures, i a falta d’aquestes, les invencions de les nostres fantasies meridionals.
Dominada completament la insurrecció, ja comencen a sonar per tot arreu veus de clemència. Els mateixos republicans demanen perdó o almenys que es dulcifiqui en el possible el rigor de les lleis. No crec que el Govern accedeixi a aquestes sol·licituds de la humanitat, lloables, sense dubte, en qui les fa. El Govern es defensa d’aquestes acometides pietoses en un terreny molt ferm. Havent concedit el major grau de llibertat possible, és just que la repressió dels delictes polítics sigui més enèrgica que en cap altra ocasió, ja que havent extraordinàries facilitats per alterar l’ordre i per encendre els ànims per mitjà de la premsa, si les transgressions no es castiguen, aviat arribaríem a un desenfrenament mil vegades pitjor que l’absolutisme més intolerant.
L’opinió més general és que patiran la pena de mort els més qualificats i els assassins de Velarde i Mirasol. Els altres patiran penes menys dures. Aquest terme mitjà entre el rigor que a tants amenaça i la lenitat em sembla raonable, perquè els consells de guerra no haurien de fer una hecatombe ni tampoc deixar impunes els fets comesos.
A falta de notícies, la gent es lliura als comentaris. La sublevació del 19 obeeix a un pla polític o a una jugada de Borsa? Això darrer sembla increïble, i, no obstant això, és trista realitat que, des de fa algun temps a aquesta part, hi ha infames especuladors que promouen aquests escàndols per produir baixa en els nostres fons. En aquesta ocasió no els ha sortit bé el negoci, perquè la Borsa en comptes de baixar ha pujat, prova evident que no hi ha entre la gent de negocis el més mínim temor que l’ordre públic s’alteri seriosament.
És cosa indubtable que, des de la mort del rei, hi ha molts especuladors francesos que tenen compromeses gruixudes sumes a la baixa. Com els valors, al contrari del que es temia, es mantenen ferms amb tendència a assolir millors preus, els baixistes necessiten fer esforços desesperats i sacrifiquen uns quants milers de duros per obtenir una depreciació que els indemnitzi de les pèrdues sofertes.
Segons es diu, s’entenen directament amb els elements militars que ja tenen per ofici la sedició, els enganyen, els donen algun diner, no gaire, els fan creure que tot l’exèrcit els secundarà, i tot això sense comptar per res amb els homes importants del partit republicà, que la major part de les vegades ignoren el que es trama.
S’arma d’improvís l’algarada, que és a l’instant sufocada; però això els importa poc als iniciadors d’ella, perquè aconseguit el seu objectiu, que és alarmar, les conveniències polítiques els tenen sense cura.
Altres sostenen que els especuladors s’entenen amb Ruiz Zorrilla, el qual mou els titelles des de París. Una i altra versió demostra el nivell moral al qual han descendit certes persones.
II
Ja comença a conèixer-se l’opinió de les principals personalitats del partit republicà sobre el moviment del 19. Encara que cap dels personatges caracteritzats del partit s’ha expressat d’una manera explícita, bé es deixa veure que el succés els ha semblat deplorable, pel poc que s’ha traslluit en la conversa. Hi ha algú que renega d’ell obertament.
La premsa francesa publica un col·loqui entre un redactor del Figaro i Ruiz Zorrilla, en què aquest assegura no haver tingut coneixement previ del moviment. És el colmo de la sagacitat, per no dir de la hipocresia.
Passades les primeres impressions, cada dia es fan camí els sentiments de clemència. Som així, i no ho podem remediar. En el primer accés d’indignació, voldríem que el càstig arribés a la crueltat; però transcorreguts uns quants dies la pietat s’obre pas en els nostres cors i no voldríem que s’apliqués la pena de mort ni tan sols als majors criminals.
Aquests sentiments mereixen la major lloança. El dia en què es compleixin les terribles sentències del Consell de guerra, serà dia de dol i grandíssima pena per al veïnat de Madrid.
III
La Reina ha visitat les vídues dels braves caps assassinats Velarde i Mirasol, tributant així homenatge de respecte i consideració als que han personificat l’honor militar en tota la seva purea i han estat víctimes del compliment estricte del seu deure.
Es creu que sigui quin sigui el resultat dels Consells de guerra, i encara que predominin els temperaments de clemència, el càstig serà sempre dur per als que van assassinar cobardment i vilment als dos honorables militars. Encara que no se sap res de cert, alguns asseguren que per al dia 1 d’octubre, hauran expiat el seu delicte els rebels més destacats de la nit de diumenge passat.
IV
La versió més autoritzada respecte a la política és que el Govern, si per una banda es mostrara enèrgic en la repressió, per l’altra no dubtarà a portar endavant els seus plans de reformes liberals. Aquestes dues idees es completen en una sola.
Totes les novetats projectades seran posades a discussió en les pròximes Corts, i seran finalment un fet el jurat, el matrimoni civil i les garanties del dret individual. No m’atreveixo a dir que hi hagi en el Gabinet la mateixa unanimitat respecte al sufragi universal. Però la Premsa, una vegada que cessi l’estat de guerra, continuarà gaudint de la mateixa llibertat que va gaudir fins a la publicació de la llei Marcial.
Si el Govern liberal no seguís aquest camí, els seus procediments no es diferenciarien essencialment dels del partit conservador. Els revolucionaris que callen i s’amaguen quan els conservadors manen, es mouen i criden durant la dominació liberal; de manera que si el partit liberal renunciés als seus procediments i es retirés del Poder tan aviat com ocorregués una algarada, resultaria que el senyor Ruiz Zorrilla i els seus secuaces són àrbitres de la política i el veritable poder regulador dins de les institucions.
Cal tenir en compte que la idea constant de Ruiz Zorrilla, des que està en l’emigració, idea que demostra la sagàcia maliciosa, és inutilitzar els liberals.
Fonamenta tot el seu sistema polític en la suposició que el Govern liberal és incompatible amb la Monarquia, i que Sagasta no pot governar sinó per breu temps. Totes les seves trames tendeixen a desfer l’obra lenta i fecunda de Sagasta, alterant-li l’ordre públic i procurant que la dominació liberal sigui una època ardorosa i de contínues inquietuds.
Cal combatre aquest pla de l’únic mode que ha de i pot fer-se, enfortint cada vegada més la situació liberal, demostrant així la seva perfecta compatibilitat amb les institucions monàrquiques.