Eduardo Montagut

Keir Hardie (1856-1915) és una figura fonamental en la història del moviment obrer escocès i britànic, un home infatigable que va fundar el Partit Laborista Escocès i que després participaria en la creació del Partit Laborista Independent, formació que s’integraria, tot i conservar la seva personalitat, al Partit Laborista. Sens dubte, no podem entendre el ric i complex món sindical i polític laborista al Regne Unit de l’últim quart del segle XIX i els primers anys del XX sense acudir a la seva figura.

Però Hardie va ser molt més: també va emprendre altres lluites fins al mateix moment de la seva mort. Aquest breu treball intenta estudiar aquests altres compromisos per diverses causes.

Quan Hardie va deixar el lideratge del Grup Parlamentari —un càrrec que no li agradava i amb el qual va tenir problemes repetits amb els seus companys— així com el del Partit Laborista Independent l’any 1908, no es va retirar a descansar, sinó que es va poder dedicar a altres lluites.

Hardie es va comprometre amb el sufragi femení, vinculant-se amb la sufragista Sylvia Pankhurst. Es dona la circumstància que la seva secretària, Margaret Symons Travers, seria la primera dona que va parlar als Comuns, però no com a diputada, sinó interrompent la sessió del dia 13 d’octubre de 1908 per cridar pel vot femení davant dels diputats.

Hardie també va defensar l’autonomia de l’Índia. Ja el 1906 havia denunciat les condicions de vida que s’hi patien, la seva alta taxa de mortalitat, els baixos salaris i com s’excloïa els indis del govern local. El 1907 va arribar a viatjar a l’Índia, on va pronunciar discursos sobre la corrupció, el racisme i la necessitat de l’autogovern indi, donant suport al Partit del Congrés. Les autoritats britàniques es van alarmar i, en determinada premsa, va ser acusat de sedició. En tornar, va continuar defensant l’autogovern i va escriure un llibre sobre les seves impressions de l’Índia, que va influir en la posició política del laborisme britànic sobre aquesta qüestió.

Hardie es va comprometre contra la segregació racial a Sud-àfrica. També va participar en els debats que mantenia l’esquerra nord-americana sobre la possible relació i unificació dels sindicats amb el Partit Socialista d’Amèrica per crear una mena de Partit Laborista, com en el cas britànic.

Però el seu compromís més actiu va ser amb el pacifisme en un món que s’encaminava cap a la Gran Guerra. Hardie sempre va ser un internacionalista convençut i va participar en l’intent de convocar una vaga general internacional per aturar la guerra. Va intervenir en multitud de mobilitzacions contra el conflicte, pronunciant discursos encesos i defensant l’objecció de consciència, tot i ser escridassat en el context de patrioterisme que va envoltar la vida pública en els primers temps de la guerra. En aquest sentit, va ser una figura incòmoda per al laborisme britànic, que acabaria donant suport a l’esforç bèl·lic. Aquests esforços i el seu compromís li van causar greus problemes de salut i, finalment, una pneumònia se’l va endur el setembre de 1915 a Glasgow.