Artículos políticos de Galdós

Madrid, 20 de novembre de 1885

I
Sembla que ja és un fet el dictamen de Sa Santedat en el plet que Alemanya i Espanya van sotmetre a la seva mediació. Encara que oficialment no sabem res, per conductes reservats es deixa entreveure que la intervenció pontifícia resol el tema de la manera prevista per aquells que coneixien bé les intencions d’Alemanya. Des de principis de setembre, està convingut que Espanya conservi la sobirania de les Carolines i que Alemanya obtingui avantatges per al seu comerç als mars d’Oceania. La mediació del Papa ha obeït a la necessitat de revestir de formes decoroses la palinòdia de Bismarck, el qual, després de negar-nos rotundament la possessió d’aquelles illes, no podia, sense deshonrar la seva fama, declarar el contrari.

Ara el que falta saber són una sèrie de detalls de l’acord i quins avantatges concedeix el nostre Govern als alemanys, ja que aquests, després de cedir en el principal, no es retiraran amb les mans buides. Se’ls concedirà només la llibertat de comerç per a la seva bandera o, a més, una estació naval i dipòsits de carbó? Ben bé podria ser que fos tot això i encara alguna cosa més, perquè Alemanya és poderosa i sabrà extremar les seves pretensions. Si se’ls concedeix, com s’ha dit, una de les illes Palaos, això podria ser molt perillós per al nostre domini a la Polinèsia.

Hi ha qui atribueix a Bismarck exigències encara majors, com ara la pròrroga del Tractat de Comerç hispanoalemany per un cert nombre d’anys; però això no crec que es confirmi. Durant tot el mes d’octubre, els ministerials han explotat en benefici propi l’embrollat i fosc afer de les Carolines, suposant dificultats que no existien per atribuir-se després el mèrit d’haver-les vençut.

II
Aquesta comèdia no ha pogut sostenir-se per gaire temps. I ara, quan aquest sorollós litigi té una resolució immediata i relativament satisfactòria, els mateixos ministerials lamenten que s’hagi acabat el conflicte hispanoalemany, que d’alguna manera els servia de puntal per mantenir el seu arruïnat poder.

La situació política actual ha viscut els darrers mesos de les pròpies dificultats que, amb la seva torpesa, s’ha creat. La qüestió amb Bismarck la sostenia, per tenir aquest Govern l’obligació d’acabar-la. Però un cop conclosa la qüestió, el Govern s’esfondra pel seu propi pes. Així ho diuen els liberals, ansiosos de succeir els conservadors. Descartant el que sempre hi ha d’interessat i personal en les lluites de partit, crec que poques vegades ha estat tan justificat com ara un canvi de Govern.

Ho reclama l’interès de la mateixa Monarquia, i fins i tot per al partit conservador seria convenient retirar-se dels afers públics. Si no ho fa, les escissions que ja es manifesten en el seu si prendran cos i posaran en perill aquesta potent unitat en la qual, des de la Restauració, ha estribat la seva principal força.