El Galdós protofeminista, per Antonio Chazarra

No t’aturis mai
Quan vulguis buscar-me
Pedro Salinas

Amb motiu del seu Centenari, han aparegut una sèrie de llibres, assaigs, articles i comentaris sobre Galdós amb un interès desigual. Entreletras ha fet un bon resum de la commemoració i l’ha homenatjat amb textos encertats.

Sempre he pensat que Benito Pérez Galdós és una caixa de sorpreses. Hi ha molts Galdós en don Benito, i no tots es poden apreciar a simple vista. Al contrari, alguns romanen ocults i poc explorats. Té moltes capes i nivells de lectura, com en el cas de les ‘katiuskas’, unes es troben dins d’altres.

Crec, sense cap mena de dubte, que don Benito va ser un protofeminista inqüestionable. Procurava descriure, amb propietat i rigor, allò que tenia davant dels ulls i escollia la realitat com a matèria novel·lable. El sorprenent és que va anar molt més enllà que cap dels seus contemporanis a l’hora de descriure, amb pols ferm, la insatisfacció, el desig de rebel·lió, la lluita d’algunes pioneres per trobar el seu espai i criticava, amb intel·ligència però contundentment, els obstacles i les dificultats de tot tipus que les mantenien subjectes i empresonades.

Per citar només un exemple, triaria el de Tristana, que lluita per ser ella mateixa, que es rebel·la contra els convencionalismes i que avança moltes de les reivindicacions que, unes dècades més tard, faria el naixent moviment feminista.

Galdós era viatger i cosmopolita, observava i plasmava als seus llibres allò que captava la seva mirada. Ara bé, el seu esperit lliure es fixava en allò que passava desapercebut per a altres.

El 1888 va viatjar a Itàlia acompanyat d’Alcalá Galiano, cònsol a Newcastle, i al seu retorn va escriure unes cròniques per al diari de Buenos Aires La Prensa, que posteriorment van aparèixer en forma de llibre sota el títol De vuelta de Italia.

La seva mirada era escrutadora, penetrant, i captava tant els aspectes sociològics com els històrics i culturals de les ciutats que anava visitant. L’interessava, sobretot, el pols vital dels carrers i aquells elements que constituïen i donaven forma al caràcter dels llocs que visitava.

Les seves impressions de Torí, Roma, Florència, Verona o Nàpols mereixerien una anàlisi detallada, però em detindré a Bolonya, capital de la regió d’Emília, i especialment a la seva magnífica universitat, una de les més antigues d’Europa, a la qual anomena ‘llum de l’Edat Mitjana’.

De la seva història se’n podria escriure molt. Va ser pionera en la recuperació dels estudis de Dret Romà i, al segle XII, les seves aules comptaven amb més de cinc mil estudiants, cosa que per si sola és una prova de la seva importància i prestigi.

Què crida especialment l’atenció de don Benito? És destacable que concedeixi una importància singular a una sèrie de dones brillants que van ser professores d’aquesta universitat des del segle XIV. Naturalment, això hauria estat inconcebible al nostre país i posa de manifest com el Pre-Renaixement i el Renaixement italià tenien unes diferències indubtables i una vitalitat, una creativitat profundament allunyada de la visió trista i ombrívola que es respirava a les nostres terres, que només van tenir accés als seus èxits culturals i intel·lectuals de manera tardana i parcial.

Sense més dilació, parlem d’aquestes ‘pioneres’ en la conquesta d’espais públics tradicionalment reservats als homes. La primera que vull esmentar és Novella d’Andrèa, una destacada jurista que, com sol passar, es veia obligada a impartir les seves classes darrere d’una cortina per no distreure els alumnes a causa de la seva gran bellesa i atractiu.

No és, ni de bon tros, un cas únic. La seva germana Bettina d’Andrèa, sense anar més lluny, va ensenyar Dret i Filosofia a la no molt llunyana Pàdua.

Voldria ara dedicar un espai a Laura Bassi, professora de Física, Matemàtiques i Filosofia que va arribar a ser membre de l’Acadèmia de Ciències de Bolonya, cosa que, naturalment, no era gens fàcil. Va ser una ferma defensora de la Física d’Isaac Newton. El Senat li va concedir la Càtedra de Física Experimental i, fins on arriben les meves investigacions, va ser la primera dona catedràtica i la segona a obtenir el doctorat a Europa, després d’Elena Cornaro Piscopia.

És inconcebible que cap llibre d’Història faci menció d’aquests fets, ja que tenen prou importància per ser fites ineludibles en la lluita de la dona per conquerir tant la seva llibertat com aquells espais que tradicionalment li estaven vetats.

Posteriorment, van destacar a la mateixa universitat Anna Morandi Manzolini, que va impartir cursos d’Anatomia, i Clotilde Tromboni, que en una època més recent va sobresortir per les seves classes de Grec Clàssic i cultura grega, de les quals era una consumada especialista.

Per a mi, Benito Pérez Galdós és, per sobre de tot, un vigilant de la memòria, un home íntegre i un escriptor intuïtiu i intel·ligent que no es limita als seus textos a descriure el present, sinó que intueix el futur, cosa que està a l’abast de molt pocs.

Del seu viatge a Itàlia, com d’altres viatges, ens ha llegat alguna cosa de molt més valor i profunditat que meres observacions d’un realisme vulgar. Fuig, per tant, de detenir-se davant de xocolateres de ceràmica o de descriure detalladament un llibre de Turgénev, enquadernat en vermell, trobat en una de les biblioteques de les mansions que visita. Al contrari, per a ell, vitalista com era, existir és una font constant de sorpreses i l’estimulen el que veu, el que escolta i l’espectacle del bullici dels carrers, que prefereix als museus i als llocs apartats i recòndits.

Galdós ho demostrarà amb escreix a les seves novel·les i Episodios Nacionales, on de tant en tant fa una pausa en el camí… es deixa portar i aprèn. Sabeu apreciar les observacions que, un cop assimilades, es convertiran en literatura. Moltes pàgines de don Benito són, sens dubte, un llenç impressionista, el que posa de manifest que ens trobem davant d’un escriptor que maneja amb habilitat les tècniques avantguardistes imperants a l’Europa del seu temps.

A De vuelta de Italia té una frase que m’ha fet pensar molt, perquè em sembla una intuïció magnífica: la bondat del model ajuda l’artista, però és l’artista qui veritablement crea.

Aquestes notes ràpides posen de manifest la profunditat del seu pensament.

Seria interessant rastrejar en les seves novel·les, Episodios, drames i assaigs, els trets protofeministes que abunden en la seva obra. Lamentablement, exercitem el sentit crític amb massa poca freqüència, i així ens va.

No em puc resistir a citar Fortunata o Mauricia ‘la dura’, personatges que anticipen la lluita per trencar els ‘sostres de vidre’.

Abans de concloure aquesta aproximació a una faceta de don Benito que ha romàs a l’ombra fins ara, vull assenyalar els seus comentaris sobre Viajes por Inglaterra e Italia de Leandro Fernández de Moratín, on es posa de manifest l’admiració de Galdós pels ‘afrancesats’ pel seu europeisme. Moratín va residir a Bolonya durant un llarg període de temps. També voldria fer una breu menció a Amos de Escalante i al seu llibre de viatges Del Ebro al Tíber (1864).

Concloc aquí aquestes reflexions que pretenen exposar que Galdós és un pou sense fons. Només s’ha explorat una part de la seva vasta obra i encara hi ha múltiples perspectives per endinsar-se en el seu ‘univers narratiu’.

Aquesta és la principal raó per la qual podem considerar Galdós contemporani nostre sembla que molts dels seus textos han estat escrits la setmana passada o fa uns dies.

Els clàssics, i don Benito ho és, són aquells creadors privilegiats que saben dir alguna cosa nova a cada generació. Aquest és el fonament més sòlid de la seva actualitat.