Per Eduardo Montagut

Clara Zetkin va ser una de les fundadores de la Lliga Espartaquista i del Partit Socialdemòcrata Independent d’Alemanya o USPD, escindit del SPD l’any 1917, precisament per la seva postura davant la Gran Guerra. Al gener de 1919, després de la Revolució de Novembre de l’any anterior, es va fundar el Partit Comunista d’Alemanya (KPD), formació a la qual es va unir Zetkin, sent elegida representant al parlament alemany entre 1920 i 1933. Fins al 1924 va ser membre de l’oficina central del KPD, i entre 1927 i 1929 va ser membre del seu Comitè Central. Va pertànyer al Comitè Executiu de la Internacional Comunista des de 1921 fins a 1933. A més, va ser elegida l’any 1925 com a presidenta del “Socorro Rojo”.

Del 1918 és el seu escrit La revolució i les dones, on va voler demostrar la necessitat de l’aliança entre el moviment feminista i el moviment obrer. El primer havia de perseguir els objectius del segon, encara que no va desenvolupar clarament les raons. En realitat, Zetkin estava reflectint amb la seva defensa aferrissada que les dones s’unissin a la lluita del proletariat la realitat del moment, quan es considerava que la socialdemocràcia alemanya havia traït a la revolució.

En el seu treball Directrius per al moviment comunista femení planteja ja de manera més clara la diferència entre una postura socialista o socialdemòcrata d’una altra comunista en relació amb la qüestió femenina. Aquesta diferència es sustentava en una crítica del que hauria acabat per fer la Segona Internacional, on ella havia començat a lluitar tant. Al final, en la seva opinió, l’organització internacional hauria deixat la solució de les aspiracions de les dones en mans de les organitzacions sindicals i dels partits socialistes de cada país, aprofundint amb això en la gran diferència o abisme entre teoria i pràctica, propi del reformisme, que tant estava combatent. La Segona Internacional, per exemple, hauria permès que les organitzacions angleses lluitessin per la introducció del vot restringit de la dona, o que els socialistes belgues i austríacs no incloguessin en els seus programes la reivindicació del dret al sufragi de les dones. La Segona Internacional, en fi, no hauria creat un òrgan que promocionés internacionalment la realització de les reivindicacions de les dones. L’organització internacional de les dones obreres i socialistes hauria nascut per una acció al marge de l’organització, de forma autònoma, segurament, pensant en la seva pròpia labor en la creació de les Conferències internacionals. A més, Zetkin devia estar pensant que molts socialistes no havien fet res per fomentar la creació d’organitzacions concretes en favor de les dones en el si dels partits socialistes, un mal que també va veure en alguns comunistes, com confessaria al mateix Lenin.