Eduardo Montagut

Com a docent, em preocupen els materials d’estudi dels alumnes de secundària, especialment de l’educació secundària obligatòria, i també de batxillerat i, és clar, de l’àrea de Geografia i Història, que és la que imparteixo.

La dificultat rau en el fet que, especialment en Història, hi ha molts termes, conceptes i expressions que, independentment de les queixes sobre la immaduresa dels alumnes o sobre el poc o malament que estudien, són difícils perquè són molt complexos. No ho són per a un docent degudament format acadèmicament —un altre tema que m’obsessiona, tot i que no és matèria d’aquest article d’opinió—, és clar, però sí per a un infant i per a un adolescent. I això també té a veure amb les dificultats de comprensió lectora. No és una qüestió fàcil de resoldre i no n’hi ha prou d’exigir que els infants llegeixin més, escriguin més, ho facin a mà i utilitzin menys els aparells electrònics, tot i que això també és necessari.

Crec que els autors de llibres de text han de fer un esforç explicatiu especial, i no tan sols narratiu, en una obra de Geografia i Història. A més, en última instància, el professor ha de fer un esforç addicional perquè s’entengui allò que es llegeix i allò que s’hi aporta.

Fa ja molts anys, concretament el 1927, una columna de la secció «La escuela y la vida» del diari El Socialista —en el número del 28 d’octubre— ens advertia sobre la dificultat dels llibres que utilitzaven els estudiants de batxillerat, és a dir, del que en aquell moment s’anomenava «segon ensenyament». És cert que els llibres de text actuals no s’assemblen als d’aquella època, però hi ha alguna cosa en aquell article periodístic que, salvant les distàncies, continua tenint vigència.

El text insistia en una qüestió que sempre va preocupar molt els socialistes en relació amb l’educació: la continuïtat entre la primària i la secundària, una «continuïtat obligada per l’evolució intel·lectual de l’infant». Considero que avui encara hi ha una manca de continuïtat. No n’hi ha prou amb els informes sobre determinats alumnes i les seves dificultats d’aprenentatge, sinó que cal que hi hagi una continuïtat més gran entre els materials didàctics i una coordinació al voltant d’aquests. L’article considerava que el professor d’institut, si volia treballar amb eficàcia, havia de «descendir» a utilitzar els recursos professionals del mestre de primària, entenent, és clar, entre cometes això de «descendir».

En l’article es denunciava que els llibres de batxillerat eren inadequats per a l’ensenyament. Els professors posaven tota la cura a presentar les qüestions que calia aprendre seguint un «ordre lògic», però no un «ordre pedagògic». S’hi citava, ni més ni menys, Condorcet, que en el seu temps distingia clarament aquesta diferència «en l’exposició dels coneixements» i demanava que, en la tasca docent, es procurés proporcionar als alumnes aquelles idees que poguessin comprendre amb facilitat a una edat determinada. En l’època en què es feia aquesta denúncia s’advertia que els «catedràtics» no s’haurien assabentat d’aquesta «veritat».

Crec que hem avançat molt, això és indubtable cent anys després, però hem avançat del tot? No queda més per fer? Tenim els professors de secundària una formació pedagògica adequada, malgrat que ara ja no es fa només un curs, sinó un màster previ a les oposicions? Personalment, en tinc dubtes, començant per mi mateix, que estic acabant la meva carrera docent després de més de trenta anys a les aules. No som conscients que, ara mateix, els alumnes i les alumnes no entenen, en molts casos, processos i fets històrics, artístics o geogràfics? Els nostres materials didàctics són millors que els de 1927, però no han de millorar encara més i, amb ells, també la nostra pràctica docent? No ho sé. L’experiència no m’ha fet més savi pel que fa a la manera d’estar a l’aula i de fer classe, però sí que ha accentuat el meu esperit crític i, per descomptat, autocrític.