Quan es cremaven llibres a la postguerra

Eduardo Montagut

Són conegudes per tothom les imatges de les cremades públiques de llibres a l’Alemanya nazi. Doncs bé, també al nostre país es va fer una crema pública de llibres el dia 30 d’abril de 1939 a la Universitat Central de Madrid, per iniciativa de la Falange. Es tractà d’un acte anomenat “auto de fe”, com si es tractés d’un auto de fe del Sant Ofici, comparant el judici als condemnats que després serien cremats amb una crema de llibres escrits pels suposats enemics d’Espanya.

Entre aquests autors “enemics” hi hauria Sabino Arana, Lamartine, Freud, Marx, Rousseau, Voltaire, etc. Com que l’acte havia de tenir un significat i una dimensió educativa, hi assistí Antonio Luna, aleshores secretari nacional d’Educació. La premsa falangista publicà que amb la crema es contribuïa a la construcció de l’“Espanya Una, Grande y Libre”. Es condemnava els llibres liberals, separatistes, marxistes, els que havien difós la llegenda negra, els anticatòlics, els de “malaltís romanticisme”, els que propagaven el pessimisme, els modernistes, els cursis, els covards, els pseudocientífics, els dolents i els xabacans, tot en una barreja ben variada. Crida l’atenció com la Falange s’erigia en jutge censor no sols dels llibres polítics o amb idees que, suposadament, intentarien perjudicar Espanya, sinó també de la qualitat i dels valors literaris.

A més, la mateixa premsa feia una advertència als autors dels llibres condemnats en el sentit que la joventut espanyola tenia el valor de cremar aquells llibres, i sense cap mena de remordiment.