
Articles polítics republicans espanyols
Madrid, gener de 1886
Els republicans més caracteritzats han celebrat el seu banquet anual, pronunciant brindis i discursos que ens permeten conèixer l’estat de les forces republicanes en l’actual moment. La unitat no impera certament en els ideals i en les aspiracions dels homes que desitgen un canvi radical en la forma de govern. I entre una i altra tendència de les que caracteritzen aquests diversos grups, hi ha potser més diferències que entre aquests i alguns monàrquics. Deixarien de ser espanyols aquests cavallers si s’agrupessin sota els plecs d’una sola bandera, i actuessin segons un sol principi d’acció. A continuació els diferents colors republicans. Indicaré, a més, els matisos que en cada color es senyalen, ja que les subdivisions augmenten cada dia.
En primer lloc, tenim els republicans governamentals o posibilistes de Castelar. La grandíssima autoritat i preclara honradesa política de l’insigne orador dóna a aquest grup una importància que no tindria sota la direcció d’una altra persona. És un republicanisme, per dir-ho així, aristocràtic. En ell no hi ha masses populars. El partit és petit, i d’un personal escollit i intel·ligent. El seu programa difereix només del dels monàrquics liberals en la forma de govern, en la personalitat del cap de l’Estat. Per la resta, respecta els organismes pròpiament conservadors, l’Exèrcit i el clergat. Ja se sap que a Castelar se li deu l’organització del Cos d’Artilleria i les mesures salvadores que van posar fi a l’espantosa anarquia de 1873. Tothom el té aquí per home d’ordre, enemic declarat de bullangues.
La República patrocinada per Castelar és aquí l’única possible i l’única probable, en cas que la desorganització dels monàrquics portés un canvi en la forma de govern. Pel que fa a la seva durada probable, no és fàcil aventurar cap judici. Qui pot sondar les contingències d’un futur tan remot i obscur? El que sí es pot dir és que, canviada la forma de govern, si la República passava de les mans del senyor Castelar a les dels que van ser els seus companys el 73, el triomf de don Carles no es deixaria esperar gaire temps. Les restes de l’opinió monàrquica, que haurien de ser molt poderoses en un país com el nostre, reforçarien el partit absolutista. Una altra de les fraccions més importants del republicanisme espanyol és la que segueix al senyor Pi i Margall, el gran propagandista federal. Home d’estudi, intel·ligència cultivada com poques, el senyor Pi és un ideòleg eminent que ha format un partit completament divorciat de la realitat, agrupant masses nombroses i apassionades, que de segur no saben el que volen ni on van.
La República socialista i federal fonamentada en la teoria del Pacte sinalagmàtic, commutatiu, bilateral, és una cosa molt bella en els enginyosos escrits del cap; però un logogrif indesxifrable per als il·lusos que la defensen sense saber a què atenir-se. Aquí es considera aquest grup com el més allunyat de la realitat i de la probabilitat del triomf. El senyor Pi i Margall és un filòsof de gran talent especulatiu, impecable en la seva conducta, home de principis rigorosos que sap practicar-los amb tenacitat en la vida privada. Els seus seguidors li assemblen ben poc. La República sinalagmàtica seria un organisme sense cos ni extremitats: no tindria més que cap. Els membres serien massa toscos per poder traduir en fets les sublimitats d’aquell pensament subtil. Singular composició la d’aquest partit! Sobre ell, un home que passa justament per un dels més atrevits i perspicaços pensadors del segle; a baix una massa anònima, inconscient i remorosa que ens recorda totes les brutalitats del cantonalisme de 1873. La teoria utòpica i l’acció irreflexiva, dues forces completament infecundes. Per aquesta raó, aquest grup és tingut com el menys temible dels republicans.
II
El més temible és el del senyor Ruiz Zorrilla, anomenat progressista. La denominació no és gaire clara. Ni pot ser-ho, no havent-hi claredat en les idees. El que distingeix a aquest grup és l’acció, el propòsit d’establir la República a tot drap i per qualsevol mitjà. Després ja es veurà. El senyor Ruiz Zorrilla té, doncs, un objectiu ben clar i definit, i cap a ell va sense vacil·lacions ni tiquis miquis. Per això ha pogut congregar al seu costat a tots els republicans de cor i a molts dels antics amics del general Prim.
El senyor Ruiz Zorrilla és un tipus molt estrany. Carnet en absolut de tota brillantor intel·lectual. No és orador; no entén de teories ni de filosofies. Té la rudeza del camperol i les seves formes rudes. Els seus partidaris sostenen que és la voluntat més enèrgica que ha produït aquest país en els últims temps. La manca d’atractius intel·lectuals està compensada en ell pel do de l’astúcia que posseeix en altíssim grau. És el tipus exacte del castellà vell de poble, amb totes les marrulleries, tota la perseverança i la gramàtica parda que caracteritzen a l’espanyol ranci. Una de les coses que millor
demostra la marrulleria d’aquest sectari furibund és l’obstinació amb què sosté el seu ostracisme. Es nega a entrar a Espanya, perquè coneix que el seu prestigi depèn del misteri en què s’envolta. Encara hi ha molta gent que s’entusiasma amb els homes que es donen a si mateixos el títol de màrtirs, i que s’embolcallen en les ombres de la conspiració.
El senyor Ruiz Zorrilla és com aquells cocos que deixen d’imposar por quan se’ls treu a la llum del dia. A més, ben sap ell que si vingués a Espanya, la seva rudeza intel·lectual no li permetria fer un paper airejat al costat de Castelar, Salmerón i Pi, homes de pensament elevat i de paraula bella. S’acreix quedant-se per allà, manejant des de lluny l’engranatge de les conspiracions en què és tan expert, i mantenint vives les esperances dels seus partidaris per mitjà de intents militars.
El nombre dels càndids com el dels perversos és gran sempre, i aquí tenim un partit que es sosté amb la il·lusió d’un canvi ex-machina, com els que s’han fet en altres temps. Però els costums públics han canviat, i allò de que el país es vagi a dormir en la Monarquia i es llevi amb la República és un somni de febrós.
Com aquí els paisans ja no es batallin per cap idea política, senyal que totes les llibertats essencials estan conquerides i assegurades, el senyor Ruiz Zorrilla aspira a plantejar la República mitjançant l’Exèrcit. Tot ho espera d’un pronunciament militar, i es passa la vida buscant oficials i sotsoficials que vulguin trencar la disciplina. Els esdeveniments de Badajoz i La Seo, fa tres anys, van provar que sempre hi ha elements en el nostre Exèrcit disposats a qualsevol bogeria; però al mateix temps van posar de manifest que cada dia són més antipàtics al país aquestes barbaritats de l’Institut armat. Aquells moviments van acabar per asfíxia. Van néixer morts, i els insensats que els van iniciar, obeint les suggerències del senyor Ruiz Zorrilla, van haver de refugiar-se a la frontera, entre la indiferència general i el menyspreu dels seus companys lleials. Per impulsar als militars a la rebel·lió, el senyor Ruiz Zorrilla els ofereix dos graus, i hi ha homes tan bojos o tan necis que creuen en la formalitat d’aquesta promesa enganyosa.
Si la República triomfés pels mitjans que el senyor Zorrilla practica; si el país es deixés sorprendre un dia i veiés que de les quadres d’un regiment sortien canviades les seves institucions, com i de quina manera s’organitzaria el nou Exèrcit? Sembla lògic que Ruiz Zorrilla el formaria sobre la base única de l’oficialitat sediciosa, agraciada amb els dos càrrecs coneguts, expulsant, potser, de les files a tots els que es mantinguessin fidels a les lleis de l’honor i a la disciplina. Amb aquest sistema d’eliminar el fidel i premiar el deslleial, s’arribaria aviat a tenir un exèrcit de bandolers en comptes d’una força normal i honesta per a defensa i glòria de la nació. El senyor Zorrilla és molt astut, i ha de comprendre això, com ho compren tothom. Els infeliços als quals aconseguís arrossegar a la sedició serien els primers decebuts el dia del triomf, quan sabessin que allò dit respecte als dos graets o càrrecs, era pur xarop de picot. Els plans, per no dir idees del més constant dels conspiradors espanyols, són la revolució permanent. La República que patrocina és la portada, fundada i sostinguda pels republicans d’una manera exclusiva. A qualsevol li ocorre que perquè aquesta forma de govern tingui estabilitat, ha de ser mirada almenys amb simpatia per la majoria del país. Una República de partit, i per a l’ús particular d’uns quants senyors, seria la calamitat més gran que podríem imaginar. Si un regiment la porta, un altre regiment la pot fer rodar. Dins del mateix bàndol zorrillista hi ha qui pensa així, havent-ho manifestat de manera categòrica en el banquet del qual abans he parlat. Això ha determinat un matís important en el partit, i és segur que els republicans zorrillistes patiran una gran metamorfosi sota la influència del gran pensador don Nicolás Salmerón. Aquest home eminent, i per mil títols respectable, condemna la revolució, mostrant-se partidari de l’evolució.
La lògica de les coses es restableix al capdavall. Dit està que Salmerón, en declarar-se evolucionista condemnant els procediments revolucionaris, accepta la lluita en el terreny legal. Ell no és home que busca una postura teatral en l’ostracisme voluntari. Viu a Espanya, exerceix la seva càtedra a la Universitat, i es mou, com tots els espanyols, en l’òrbita de la legalitat comuna. Probablement lluitarà en les pròximes eleccions, i exposarà les seves idees a les Corts, cosa que repugna al seu antic comilitó senyor Ruiz Zorrilla. Emprar la violència quan la legalitat empara a tothom, quan la tribuna garanteix totes les opinions i la Premsa gaudeix d’amplia llibertat, és criminal i contrari a tota sana política. Els resultats d’aquest sistema són sempre funests per al mateix que el practica. Per això el zorrillisme, que reforçava les seves maquinacions en temps de llibertat, i amainava sota el poder dels conservadors, va
perdent terreny cada dia en l’opinió republicana, i el seu descrèdit total no està gaire lluny.
El nostre país, tan sacsejat en els últims anys, ha adquirit una experiència preuadíssima. Cada vegada es paga menys de lluentors, detesta el romanticisme polític, la fraseologia buida i les promeses boges, i sap sentir la realitat. El sentiment de la realitat és la gran conquesta, feta a força de caigudes i revessos, després d’assajos penosos i proves de tota mena. Amb aquest sentiment és segur que arribarem, finalment, a l’estabilitat tan desitjada.

No vol aquesta República portada per sorpresa, nascuda de la força i imposada a la societat per uns quants revoltosos. Vol que neixi de la convicció general i sigui ferma garantia de tots els interessos. Segons el savi professor de Metafísica, l’estat de revolució permanent patrocinat per Zorrilla condueix a la dictadura, estat polític que Salmerón aborreix tant com la Monarquia. L’única República possible és la que arranca de la convicció general i és imposada per l’opinió pública, la que no espanta a ningú, la que té del seu costat a totes les forces vives del país i a totes les classes. Això a qualsevol li resulta evident, menys al furibund i al·lucinat sectari, per a qui té més valor el nom que l’essència de les coses. Amb aquestes manifestacions, l’insigne Salmerón apareix més proper a Castelar que a Zorrilla. I es comprèn bé que així havia de ser. Només per equivocació podrien veure’s units el corruptor de militars i el gran filòsof espanyol, l’agitador d’ofici i l’home il·lustre i recte que va abandonar el Poder per no signar una sentència de mort. Castelar i Salmerón units, germanen perfectament. La seva desunió era accidental i no podia durar gaire temps.