
Mink denunciava que moltes ocupacions estaven matant dones joves i nenes, per tuberculosi, anèmia, etc. Les joves estaven empleades en la fabricació de teixits mecànics, en la de fils, en la fabricació de blanc de cerussa, o en la fabricació mateixa del verd gris.
Paule Mink (1839-1901) va ser una dona d’intens compromís feminista i socialista, d’origen social elevat polonès, però els seus progenitors li van ensenyar la importància del socialisme utòpic, desenvolupant des de molt jove una clara consciència lliurepensadora i feminista. Va escriure a la premsa, va participar a la Primera Internacional, i sobretot, a la Comuna de París. També es va vincular al mutualisme segons les idees de Proudhon. Posteriorment, participaria del complex desenvolupament del socialisme francès, a més de seguir amb la seva lluita feminista a la premsa i fundant organitzacions.
En aquest apunt ens acostem a un article que va publicar en Petit Republique, que va sortir en castellà a Las Dominicales del Libre Pensamiento, en el seu número del 30 de novembre de 1894, sobre el treball que matava a les obreres, és a dir, una denúncia del que estava passant a la indústria de porcellana de Limoges.
Així és, Mink denunciava que moltes ocupacions estaven matant a dones joves i nenes, per tuberculosi, anèmia, etc. Les joves estaven empleades en la fabricació de teixits mecànics, en la de fils, en la fabricació de blanc de cerussa, o en la fabricació mateixa del verd gris. I tot per un salari de misèria. Però ningú no es preocupava d’aquestes morts que es produïen a poc a poc perquè, pensem que es referia a que tenien lloc no de manera immediata causades per un accident laboral, sinó per les circumstàncies pròpies del treball que anaven minvant gradualment la salut de les treballadores.
En tot cas, Mink al·ludia, a continuació, a les morts freqüents i, aquesta vegada, fins i tot fulminants, en relació al que estava passant a Limoges, i que havien provocat la reacció de la premsa, fins i tot burgesa. Sembla que les encarregades a les fàbriques de porcellana de maniobrar amb “polvos malsanos” s’enverinaven i morien patint horribles sofriments. En un any s’havien registrat a aquesta localitat fins a 22 defuncions entre aquestes treballadores. Tot això, com hem expressat, havia provocat una evident commoció en l’opinió pública. S’havia assajat que les obreres empressin màscares, i fins i tot que beguessin llet en grans quantitats, però aquests remeis no havien tingut èxit.
Sorprèn que encara hi hagués joves que es dediquessin a aquest treball tan mortífer, però ho feien mogudes per la necessitat de portar un sou a casa.
La solució passava, segons la nostra autora, per la prohibició d’aquest treball o que es limités a unes poques hores diàries perquè les treballadores poguessin seguir guanyant-se un jornal. La qüestió era si els fabricants estaven disposats a pagar el mateix sou per dues hores de treball que el que estaven oferint per les jornades de deu a dotze hores.
La mort de les treballadores era el resultat de l’explotació humana, com la que patien les seves companyes de la fabricació de fils i teixits, i no hi havia un altre mitjà per evitar tot això que acabar amb l’explotació, una premissa pròpia d’una socialista.
Deja una respuesta