Eduardo Montagut

La qüestió del paper dels intel·lectuals en el moviment obrer és un veritable clàssic dels teòrics del socialisme, i ha estat objecte d’intensos debats en els partits i sindicats socialistes, inclosos els espanyols. En aquest treball ens acostem a les idees de Léon Delsinne a través d’un text que el públic espanyol va poder llegir a El Socialista a finals de l’any 1932. En aquest article es fa, a més, una anàlisi de com es formaven els líders en el moviment obrer.

Léon Delsinne (1882-1971) va ser un socialista belga, doctor en Economia, director de l’Escola Obrera Superior, i va dirigir Le Peuple abans de la Segona Guerra Mundial, un dels periòdics obrers europeus més destacats. Va ser un membre actiu de la Resistència belga i, després de la contesa, va exercir un paper important en el govern del seu país i en el Partit Obrer, a més de tornar a Le Peuple. Entre els seus llibres destaquen una història del Partit Obrer Belga des dels seus inicis fins al 1894, i una monografia sobre el moviment sindical del seu país.

El mateix Delsinne reconeixia en el seu article que la qüestió que anava a tractar era sempre d’actualitat en el si del socialisme. Plantejava que entre els obrers se sentia a dir que, a l’inici dels anys trenta, gairebé no es veien “joves burgesos” entusiastes de la causa socialista, abraçant-la per ajudar els assalariats en la seva dura lluita contra el poder capitalista. Però també se sentia entre alguns intel·lectuals afirmar que l’atmosfera del Partit i dels Sindicats era irrespirable per a ells, que allí no hi havia ideal, comprensió ni “elevació de pensament”, perquè opinaven que les conquestes havien generat en els dirigents inquietud davant de qualsevol canvi.

Però Delsinne estava convençut de la necessitat que tenia el moviment obrer dels intel·lectuals, i cada vegada més. La desconfiança recíproca procedia, segons la seva opinió, d’un doble error o desconeixement.

En primer lloc, seria un error considerar que el socialisme no tenia atractiu per als joves i futurs intel·lectuals, i ho era perquè els grups estudiantils socialistes es trobaven en auge en aquell moment.

Pel que fa als intel·lectuals decebuts pels seus primers contactes amb els treballadors organitzats, convindria, segons el nostre autor, preguntar-los si havien “fet seus els sentiments, les concepcions, els objectius que animen la nostra acció”, i això ho interpretem com si, realment, ho haguessin sentit, si haguessin fet un esforç de comprensió. Era normal que els obrers, que havien sostingut lluites, gairebé sempre sols, contra el capitalisme, acollissin amb desconfiança persones que no pertanyien a la seva classe. Però aquells intel·lectuals que havien aprofundit i vençut la resistència inicial havien rebut la gratitud dels obrers. La qüestió, com veiem, era vèncer la desconfiança inicial.

D’altra banda, Delsinne criticava aquells intel·lectuals que no entenien les raons per les quals no se’ls havia cridat per dirigir el moviment obrer, i l’analitzaven prodigant retrets i consells. Amb aquesta actitud demostraven tenir un concepte erroni del que era l’organització obrera. Els líders en els moviments democràtics només podien arribar a ser-ho per designació, començant per fer tasques humils, ingrates, i sense pensar que feien sacrificis. Amb el temps s’havien anat imposant als altres per les seves pròpies condicions excepcionals, tant de caràcter moral com intel·lectual, i per un treball perseverant; és a dir, per arribar a ser líder calia treballar des del principi i de valent, i no “aterrar” dins l’organització obrera. Delsinne posava com a exemples Vandervelde i De Brouckère. D’altra banda, l’erudició i els coneixements no eren qualitats fonamentals per liderar el moviment obrer, sinó la capacitat de síntesi. Un líder obrer seria com un “capità d’indústria” envoltat d’enginyers més savis, cadascun en la seva matèria o especialitat, però amb una visió de conjunt de l’empresa.

Els intel·lectuals podien ser molt útils per al moviment obrer. El socialisme s’enfrontava cada vegada més a problemes greus i complexos, i per això es feia necessari el concurs d’intel·lectuals especialitzats en economia, política, dret, etc. Haurien de comptar amb tots els estímuls i ser respectats per la seva tasca científica, però ells, al seu torn, haurien de ser benevolents en les seves conclusions fins i tot quan no concordessin amb les idees corrents. Si els intel·lectuals s’acostaven al moviment obrer, hi estarien aportant molt, i si les organitzacions utilitzaven aquestes aportacions de manera assenyada, caldria esperar molts èxits per al socialisme.

L’article es va publicar en el número del 28 de desembre de 1932 de El Socialista.