Eduardo Montagut

El Diluvio va ser un diari barceloní en castellà, nascut en l’època de la Restauració (amb el seu antecedent de 1858 a El Telégrafo), i que va durar fins a l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona el gener de 1939. Parlem, a més, d’un diari fonamental dins la premsa republicana de tendència federal i anticlerical.

En realitat, aquest diari, com apuntàvem, va néixer com a continuador de El Telégrafo, que havia estat fundat el 1858 també a la capital catalana, d’ideologia republicana federal, i que havia posat en marxa l’escriptor i historiador Ferran Patxot (1812-1859). En aquest diari, amb dues edicions, una de matí i una altra de tarda, hi van escriure personalitats com Valentí Almirall, Víctor Balaguer, Ángel Samblancat, Claudi Ametlla, entre d’altres. Com que Patxot va morir molt aviat, se’n va fer càrrec el fill de Ferran i Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardizo. En aquell moment el diari es va comprometre molt en la lluita social a Barcelona atacant l’Ajuntament i les seves polítiques, i va ser molt destacada la seva participació en la important vaga dels consumidors del gas dels anys 1878-79. El diari va canviar diverses vegades de nom per iniciativa de Manuel de Lasarte. Finalment, el canvi definitiu de capçalera es va produir el 10 de febrer de 1879 amb El Diluvio; per això podem dir que el diari va durar realment 82 anys, des de mitjan regnat d’Isabel II fins al final de la Guerra Civil.

Lasarte va continuar sent el propietari del diari, tot i que, a la seva mort, va passar a ser propietat del seu fill Manuel de Lasarte i Arán, que també el va dirigir. Va tenir diversos directors: Josep Laribal, Artur Albareda, Pere Sala o Jaume Claramunt, tot i que aquest va compartir la direcció amb Jaume Brossa. Van continuar escrivint-hi els autors citats per a El Telégrafo, a més de Miró i Folguera, Robert Robert, Conrad Raure, Ramon Sempau, Antoni Feliu i Codina, etc.

El diari va tenir una tirada enorme, de les més grans de tota Catalunya, i va continuar atacant el Consistori, defensant el republicanisme federal i amb un marcat accent anticlerical. Claudi Ametlla va arribar a definir el diari com un diari pintoresc, incongruent i anàrquic, però, sens dubte, fonamental en la intensa història de Barcelona i Catalunya entre tots dos segles.

Entre els anys 1904 i 1911, per iniciativa de Manuel Busquets, cunyat de Lasarte, el diari va treure un suplement setmanal, un magazine o revista, El Diluvio Ilustrado.

El diari seria requisat pel Movimiento Nacional.

Hem treballat amb el Diccionari d’Història de Catalunya, dirigit per Jesús Mestre i Campi, d’Edicions 62. Però també és imprescindible acudir a les referències bibliogràfiques següents:

Checa Godoy, Antonio (1989). Prensa y partidos políticos durante la II República. Universidad de Salamanca.

Espinet, Francesc; Tresserras, Joan Manuel (1999). La gènesi de la societat de masses a Catalunya, 1888-1939. Universidad Autónoma de Barcelona.

Guillamet, Jaume (2001). «Las élites catalanas y la prensa: editores y directores». A Paul Aubert i Jean-Michel Desvois (ed.), Les élites et la presse en Espagne et en Amérique latine: des Lumières à la Seconde Guerre mondiale. Casa de Velázquez, pp. 129-134.

Pich i Mitjana, Josep (desembre de 2003). «Manuel de Lasarte Rodríguez-Cardoso (1830-1901) i els inicis de la premsa catalana de masses. Del Telégrafo a El Diluvio». Treballs de Comunicació (Societat Catalana de Comunicació) (18): 87-106.

Toll Deniel, Gil, El Diluvio y la segunda república, la perspectiva políticosocial de un diario popular, republicano y federalista, tesi de la Universitat Pompeu i Fabra, 2019.