No hay productos en el carrito.
Isidora Revista
Eduardo Montagut
Com és sabut, aquests dies recordem que fa 90 anys va començar l’episodi més tràgic de la història contemporània d’Espanya, segurament des dels temps de la Guerra del Francès.
El cop d’estat fallit que va desembocar en una cruel Guerra Civil va marcar Espanya durant tot el segle XX, però també, en certa manera, en el que portem de segle XXI.
La historiografia rigorosa, tant l’espanyola com l’estrangera, ha fet un esforç enorme per explicar-nos les causes del conflicte, així com els esdeveniments i els processos que es van desencadenar durant la guerra i les seves conseqüències. En tot cas, la qüestió no està exhaurida, perquè presenta múltiples facetes i perquè cada generació podrà aportar en el futur noves visions i interpretacions. És a aquests historiadors a qui cal recórrer per entendre el passat, deixant de banda els revisionistes i els propagandistes que continuen explicant aquell conflicte des del combat polític, actualitzant la propaganda franquista que, de manera insistent, es va abocar sobre la població espanyola durant la dictadura, la qual sempre va fer una interpretació profundament caïnita de la història.
D’aquella guerra, allò que més ens marca i ens produeix una emoció que, malgrat el pas dels anys, perdura és el dolor causat a la població. Si som sensibles, sempre queda alguna cosa dins nostre de les repressions de tota mena, dels assassinats, de les presons, de les vexacions i de l’odi desfermat. L’oblit és impossible, però mai no ha de ser el motor de l’odi en el present.
El dolor és una cosa íntima i personal, i ha de ser respectat. També hem d’entendre que hi hagi ciutadans i ciutadanes que no vulguin perdonar. Però, insisteixo, l’odi no pot tenir cabuda a l’Espanya del segle XXI, com tampoc no hi pot tenir cabuda l’oblit.
Com a historiador, no m’he endinsat gaire en la Guerra Civil, tot i que sí que ho he fet més en la Segona República, però sempre he procurat mantenir la distància i la calma, i mirar d’entendre els uns i els altres, fugint, això sí, de la falsa equidistància. Sempre he insistit molt a explicar que un historiador ha de ser un professional que es forma per abordar el passat a partir de les seves hipòtesis i per saber estudiar les fonts amb l’objectiu de confirmar-les, modificar-les o abandonar-les. Per tant, el treball amb les fonts ha de ser rigorós, i aquestes s’han d’interpretar amb serenitat, sense forçar-les mai perquè intentin dir-nos allò que nosaltres volem, ni obviant les que no confirmen les nostres hipòtesis. De tot això n’hi ha molt entre els qui es posen a intentar fer d’historiadors sense ser-ho, en realitat per justificar allò que un historiador de debò no ha de fer en cap cas. Els historiadors no som aquí per justificar res del passat.
Al capdavall, quan hom s’acosta a aquells anys trenta, sent dolor, malgrat haver nascut un quart de segle després de la fi de la guerra. Però ha de mantenir la calma, i només ha de mostrar-se vehement contra els tergiversadors, els propagandistes, els justificadors i els «organitzadors de l’oblit».
Vaig tenir familiars en tots dos bàndols durant la contesa, però no puc negar, ni ho amagaré, que sempre m’he sentit hereu dels qui van perdre. Això conforma una gran part de la meva memòria com a ciutadà del món i com a espanyol. Però això no enterboleix, o no hauria d’enterbolir, el meu exercici com a historiador.
