Els jueus es localitzaven, fonamentalment, en els nuclis urbans. Les seves activitats van ser molt diverses, destacant en la medicina i en les finances. Alguns jueus van assolir càrrecs rellevants a les corts reials. Van anar adquirint, a poc a poc, una gran hostilitat popular, fruit de la combinació de la predicació eclesiàstica que els considerava el «poble deicida», i d’altra banda, per la seva vinculació amb els diners i el préstec. En la crisi baixmedieval, com tindrem oportunitat de veure, va esclatar una forta tendència antijueva que es va traduir en persecucions, violència i augment de conversions.

Els jueus es regien per les aljames, espècie d’entitats, com si fossin ajuntaments o reunions de gent, que és el que vol dir en àrab. Constituïen una reglamentació jurídica que regulava la comunitat jueva de cada lloc. Estaven regides pels propis jueus: cobraven els impostos destinats a la Corona, i les despeses i necessitats de la comunitat. El govern de l’aljama estava constituït per un consell d’ancians, encarregats de l’administració fiscal i de la justícia. L’aljama també comptava amb una mena de servei de vigilància o de policia. Per la seva banda, Alfons X va crear la figura del «rab» com a principal governant de tots els jueus del regne.

La col·laboració entre cristians, musulmans i jueus es va produir al segle XII quan l’avanç cristià cap al sud es va accelerar. El nexe o pont d’unió entre les cultures seguia el model europeu de les escoles o centres de traducció, que abundaven a Itàlia. A Toledo, l’arquebisbe Raimundo (1125-1152) va donar un impuls a les traduccions de l’àrab facilitant als estudiosos l’accés als rics fons bibliogràfics de la ciutat. A Toledo van acudir importants intel·lectuals com Adelard de Bath o Gerard de Cremona. Però, també hi hauria activitat traductora a Tudela, Tarazona, Saragossa i Barcelona. Al segle XIII, Toledo va assolir un enorme prestigi com a centre de traducció sota el mecenatge d’Alfons X el Savi.

A més, el rei va impulsar no només el contacte i les traduccions, sinó les llengües vulgars, com el gallec i el castellà. La labor de traduir de l’àrab les obres del món clàssic, així com les àrabs, jueves i orientals és fonamental per a la història cultural occidental.