
El Congrés Antimassònic de Trento va tenir lloc entre el 26 i el 30 de setembre de 1896. La localitat escollida per a la reunió pertanyia en aquell moment a l’Imperi Austrohongarès. No hi ha dubte que ressonava el seu passat religiós, vinculat al famós Concili on es van establir les bases de la Contrareforma.
El Congrés va ser organitzat per la Lliga Internacional Antimassònica, que s’havia fundat el 1893 a Roma, i que dirigia el príncep Carles de Löwestein, un destacat noble alemany, polític del Zentrum catòlic, membre del Reichstag, que va acabar com a frare dominic. Lleó XIII, que havia actualitzat el discurs antimassònic de l’Església Catòlica, va dedicar un Breu a aquesta reunió. El papa va publicar fins a quatre encícliques sobre la maçoneria, conscient que l’última sobre aquesta qüestió era molt antiga, del papa Pius IX, i de l’any 1846.
Van acudir-hi trenta-sis bisbes, cinquanta delegats episcopals i fins a set-cents delegats de diferents organitzacions religioses, amb una forta presència de francesos i austríacs. Els espanyols van tenir, en certa mesura, un cert protagonisme. El pretendent carlista, el conegut com a Carles VII, va assistir al Te Deum que va clausurar el Congrés. A més, va intervenir per advertir els governs europeus que havien de combatre la Maçoneria o arribaria el dia en què es faria amo de «les masses sense Déu» per llançar-les a la conquesta del poder, fent taula rasa del que era «més sant i sagrat». A més, vaticinava que els seus lleials, és a dir, els carlistes, haurien de «batre’s el coure per restaurar la civilització cristiana i salvar Espanya».
Una altra referència espanyola en el Congrés va tenir lloc al matí de la sessió final quan Pedro Pacelli, un escriptor i periodista italià, va presentar una moció perquè s’aplaudís al diputat Vázquez de Mella, que a les Corts havia presentat una petició perquè es declarés «il·legal, facciosa i traïdora a la Pàtria la Maçoneria», eliminant els maçons dels llocs públics.
El Congrés Antimassònic de Trento de 1896 va tractar quatre grans temes: la doctrina maçònica, l’acció maçònica, l’oració i l’acció antimassònica.
En relació amb la doctrina maçònica, es va tractar sobre les suposades doctrines religioses que haurien inspirat la Francmaçoneria.
Les conclusions es recolzaven en l’autoritat oficial que sancionava les doctrines exposades, suposadament, en una àmplia bibliografia d’obres maçòniques que havien figurat en una exposició d’aquest Congrés. En conseqüència, es declarava que aquestes doctrines religioses i filosòfiques de la Maçoneria serien les doctrines «fàl·liques» dels antics misteris que, des de l’Índia, passant per les civilitzacions antigues occidentals, els druides, arribaven fins als temps del cristianisme a través de diferents moviments herètics. Al final, hi haurien els «filòsofs del foc o alquimistes» o els rosacreu, que, sempre segons aquestes conclusions, haurien fundat la Maçoneria el 24 de juliol de 1717 per perpetuar amb el seu simbolisme el culte al «fal·lus», anomenat també «naturalisme o culte a la natura». Per això, la Maçoneria es definiria a si mateixa com «la capacitat de la natura, la intel·ligència del poder que existeix en la natura i les seves diverses operacions».
Aquesta capacitat de la natura es vincularia a la «llum», que il·luminaria a tot home que venia al món. La intel·ligència del poder es referiria a la ciència que abraçava totes les ciències i en particular la ciència de l’home, «nosce te ipsum». I, finalment, quant a la varietat de les operacions de la natura, es proclamava un sistema de moral velat per al·legories i adornat amb símbols.
En conclusió, la maçoneria era la ciència «del sant nom de Déu, de la paraula Jehòva pronunciada i interpretada en el llenguatge de les lògies per HI-HO que vol dir Ell-Ella; els dos sexes, el poder generador.»
En realitat, assistim a una teoria complicada i difícilment comprensible sobre els suposats orígens religiosos de la Maçoneria, però que pretenia ser molt científica com a mitjà per demostrar uns orígens foscos d’aquesta amb la finalitat de cimentar la primera pedra d’un discurs combatiu.
Un altre aspecte fonamental que va tractar el Congrés seria el suposat satanisme de la Maçoneria.
En primer lloc, es va dictaminar que, en la Maçoneria dels tres primers graus, això és, aprenent, company i mestre, la major part dels seus membres ignoraven la significació dels seus símbols i, per tant, en no estar preparats moralment per tenir relació amb els esperits o Satanàs, no es podia afirmar que en la Maçoneria comuna existís una relació «física i sensible» amb els mals esperits. Però des del punt de vista moral i intel·lectual, sí que tenia una relació perfecta amb el satanisme perquè era una associació que es deia Déu a si mateixa, entès aquest Déu com a Llucifer o el Sol, com a principi de la generació material universal.
En tot cas, els mestres de la que en el Congrés es definia com a «simple maçoneria», pels seus propis símbols i per les seves reunions a part dels aprenents i dels companys, aliens a aquesta simbologia, podien practicar si volien la màgia, amb el nom de «maçoneria sacerdotal», ja que, en convertir-se en mestres, eren sacerdots de Satanàs, que estaria representat per l’estrella flamígera.
Pel que fa a l’acció maçònica, es van aprovar un conjunt de conclusions. Es va definir la Francmaçoneria com una secta religiosa i maniquea, els secrets i misteris de la qual acabaven amb el culte a Llucifer per oposició a Déu, considerat pels maçons com el «Déu dolent». El dimoni, conscient que era impossible que la generalitat dels homes pogués adorar-lo, emprava la Maçoneria per inocular en les ànimes «el germen del naturalisme», que era la completa emancipació de l’home respecte a Déu. Per fer-ho, la Maçoneria s’esforçava a posar totes les religions al mateix nivell, atacant el catolicisme a través de la premsa i l’escola laica. Un altre mitjà fonamental que emprarien els maçons seria la promoció de l’espiritisme.
A més, la Maçoneria seria una secta política que procurava apoderar-se dels governs per convertir-los en instruments de les seves accions, a més de sembrar la rebel·lió per tot arreu. L’objectiu de la Francmaçoneria en aquesta acció revolucionària seria establir una espècie de república universal basada en l’atac a la «sobirania divina», abolint les fronteres i atacant el patriotisme, considerat pel Congrés com un sentiment que, després de l’amor a Déu, hauria inspirat als homes les accions més belles i els sacrificis més nobles. La tasca política es complementava amb l’intent dels maçons d’introduir legislacions anticristianes.
La Maçoneria seria responsable de l’expansió del socialisme en substituir l'»ideal cristià de felicitat social» i la jerarquia social cristiana basada en la caritat per una pretensa igualtat de tots els homes entre si. El socialisme, per tant, seria una espècie de fill de la Maçoneria, i molt perillós perquè, en combatre la idea de la justícia divina en l’altre món, estava inoculant en el poble la idea que la felicitat només es trobava en els plaers d’aquest món, i que tots tenien dret als mateixos. La filantropia maçònica era oposada a la caritat cristiana perquè aquella buscaria l’amor purament natural entre els homes, a més de ser exercida només entre maçons en contra de la resta de la societat.
La Maçoneria corrompia irremeiablement la família perquè feia ingressar les dones a les lògies, i seria l’ànima del moviment
feminista o d’emancipació de les dones.
Finalment, la Maçoneria promouria festes civils intentant abolir les religioses, és a dir, fomentava la secularització de la societat.
El Congrés Antimassònic de Trento va resumir, per tant, gran part del pensament integrista catòlic i reaccionari contra la Maçoneria en el canvi de segle, i va tenir una gran influència en la catòlica Europa, inspirant molts personatges religiosos i polítics.
Deja una respuesta