La crisi final del franquisme

L’oposició al règim es movia de manera clara. El PCE es va mobilitzar intensament, amb un acte multitudinari l’estiu de 1974 a Ginebra.

Eduardo Montagut

El règim franquista va entrar en la seva crisi final a partir de l’assassinat de Carrero Blanco el desembre de 1973, tot i que encara duraria dos anys. L’elegit per succeir l’almirall —per la influència clara de l’entorn de Franco— fou Carlos Arias Navarro, que formà govern a començaments de 1974, un executiu original per dues raons: en primer lloc, perquè es reduí la presència militar i, en segon lloc, per l’absència de ministres de l’Opus Dei. En qualsevol cas, el règim començava a presentar grans fissures. Franco estava malalt i faltava el veritable cervell gris de tants anys a l’ombra, o, finalment, al capdavant del Govern. Les famílies polítiques agreujaren les seves rivalitats; només la presència encara del dictador impedia el xoc frontal.

El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco Bahamonde. Una llarga etapa de la Història d’Espanya començava a acabar i n’encetava una altra de nova, incerta, enmig de pors.

Arias Navarro semblava apostar per l’obertura, tal com anuncià a les Corts amb el famós «esperit del 12 de febrer». Amb la liberalització, en part, de la premsa, va esclatar una autèntica febre informativa sobre el futur. Però era un aperturisme fictici, perquè el règim continuà executant penes de mort (un anarquista i un delinqüent comú), i Arias entrà en un conflicte intens amb l’Església en el cas Añoveros, arran d’una homilia a la seva diòcesi sobre el reconeixement de la realitat basca, que estigué a punt de crear un gravíssim problema amb el Vaticà.

Ascens al poder absolut de Franco
A més, Espanya ja patia la greu crisi econòmica provocada per l’augment del preu del petroli: s’enfilaven els preus, baixava el salari real i augmentava considerablement la conflictivitat social. I ben a prop, aquella primavera arribava la democràcia a Portugal amb la Revolució dels Clavells, fet que influí en la creació de la UMD (Unió Militar Democràtica), que cercava una sortida democràtica.

D’altra banda, al setembre tingué lloc el gravíssim atemptat del carrer de Correus a Madrid.

El PSOE no comptava amb la força social del PCE, però, en canvi, conservava el prestigi històric i un enorme suport internacional, liderat per les poderoses socialdemocràcies europees.

L’oposició al règim es movia de manera clara. El PCE es mobilitzà intensament, amb un acte multitudinari l’estiu de 1974 a Ginebra; a més, es creà la Junta Democràtica, que inclogué diverses forces i que presentà un programa de dotze punts. Per la seva banda, els socialistes vivien una intensa renovació al Congrés de Suresnes i, sense acceptar el lideratge comunista, promogueren la Plataforma de Convergència Democràtica. És cert que el PSOE no tenia la capacitat social del PCE, però mantenia el prestigi històric i un gran aval internacional, liderat per les socialdemocràcies europees.

Mig segle sense Franco?
L’aperturisme d’Arias morí molt aviat —si és que realment va existir—, i precipità una crisi en el Govern i en el mateix règim. L’Estatut d’Associacions n’és un exemple: intolerable per al franquisme més reaccionari, i rebutjat per antidemocràtic per l’oposició, que creixia i exigia amnistia per als presos polítics, el reconeixement de les singularitats catalana i basca, l’obertura democràtica, etc.

El règim s’ensorrava; el terrorisme també hi era present, no sols el d’ETA sinó també el del FRAP. Davant d’aquesta situació, la resposta fou endurir la repressió, que culminà amb les execucions del 27 de setembre de 1975, les quals generaren una intensa onada internacional de protesta, i amb la reacció del règim en el famós acte de la plaça d’Orient, l’última compareixença de Franco, amb un discurs que mantenia inalterables els seus principis del passat, amb un llenguatge d’una altra època i protagonitzat per l’etern contuberni.

El règim s’ensorrava; el terrorisme també hi era present, no sols d’ETA sinó del FRAP.

La tardor de 1975 seria una de les més intenses i decisives de la Història contemporània d’Espanya. Franco entrà en la recta final de la seva vida; la Marxa Verda, organitzada pel rei del Marroc, exercia una pressió intensa sobre el Sàhara i sobre Madrid, i provocà l’abandó del territori per part del Govern, desbordat pels esdeveniments, creant un problema que dura més de quatre dècades després.

El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco Bahamonde. Una llarga etapa de la Història d’Espanya començava a acabar i n’iniciava una altra, incerta, enmig de pors, tensions i forces contraposades, i d’una fortíssima crisi econòmica, però també d’esperances grans i intenses: algunes es van complir, moltes altres es van arraconar.

Avui, 50 anys després, el nostre país viu, sens dubte, un debat necessari sobre allò que va passar a partir de la mort del dictador —és a dir, la Transició—, que no pot continuar sent mitificada, encara que probablement tampoc condemnada completament, ja que les postures maximalistes no condueixen enlloc. D’altres generacions, el temps passat, el que vam viure aquells anys i el que vivim ara mateix ens fan qüestionar moltes coses que en el seu dia ens semblaren grans conquestes; però també convé no caure en un qüestionament absolut, obviant el context històric. En tot cas, va acabar l’etapa més grisa i caïnita de la nostra Història, malgrat que, per la seva intensitat i la seva durada, va deixar una herència molt pesada en gairebé tots els àmbits de la vida pública espanyola, una herència que alguns volen actualitzar o blanquejar.