No hay productos en el carrito.
Isidora Revista
ART I CRÍTICA
Traducció al català dels quatre primers articles
La pintura · La música · Les lletres · L’Alcàsser de Toledo
Edició de treball · 2026
Nota editorial
Aquest document conté la traducció íntegra al català dels quatre primers articles independents del volum II d’Art y crítica, de Benito Pérez Galdós, dins les Obras inéditas ordenades i prologades per Alberto Ghiraldo (Renacimiento, Madrid, 1923).
S’han eliminat les particions de paraula pròpies de la composició tipogràfica i s’han regularitzat errades evidents de la digitalització, així com algunes grafies de noms propis. La traducció conserva l’organització, el to i els judicis de l’original.
Els textos pertanyen al seu context històric. En particular, Les lletres conté valoracions sobre la llengua catalana que avui resulten manifestament problemàtiques; es reprodueixen sense suavitzar-les perquè formen part del document galdosià i del seu valor com a font.
Contingut
1. La pintura — Madrid, 28 de juny de 1894
2. La música — 3 de març de 1886
3. Les lletres — 30 de març de 1886
4. L’Alcàsser de Toledo — 12 de gener de 1887
LA PINTURA
Madrid, 28 de juny de 1894
I
Les Exposicions de Belles Arts se celebren aquí regularment cada tres anys des de fa vint-i-cinc. Des de 1860, quan semblà iniciar-se el felicíssim renaixement de la pintura espanyola, es pot dir que cadascun d’aquests certàmens ha estat una mostra gloriosa de progrés. En tots hi han aparegut successivament personalitats distingides que després han esdevingut mestres, i avui el nombre de bons pintors espanyols és tan gran que, si tots hi exposessin, no hi hauria cap local prou gran per contenir-ne les obres. L’abundància desproporcionada d’artistes espanyols és tal que, com que no poden viure a la nostra pàtria, s’han escampat per tot el món, i a Roma, París i fins i tot Londres n’hi ha un bon nombre.
El sòl espanyol, prou fecund per produir-los, és insuficient per mantenir-los, i encara que les condicions del mercat de quadres a Espanya fossin millors que no són, l’existència de tants artistes seria molt precària si tots visquessin aquí. Lluny d’aturar-se, aquest desenvolupament sembla augmentar de manera prodigiosa, i la darrera Exposició ha afegit alguns noms a la brillantíssima plèiade que ja teníem.
Tots els nostres progressos són lents en comparació amb el progrés de la pintura. No hi ha paritat entre l’avenç gegantí d’aquesta branca de la cultura i el desenvolupament raquític d’altres.
Alguns ho atribueixen al cel, a la gran llum d’aquesta zona, que dona als nois, des dels primers intents, el sentiment del color i de l’ambient. D’altres ho expliquen per les tradicions de la nostra pintura castissa. Probablement, tots dos raonaments són igualment atendibles. Cal tenir en compte un altre fenomen: el diferent grau de fecunditat de les diverses regions del nostre país. En una altra ocasió vaig indicar que tots els nostres escultors afamats són catalans; els pintors neixen i floreixen preferentment a les províncies de Llevant i de Migdia. Madrid és potser el punt que més n’afavoreix l’educació i el desenvolupament. Però, a l’hora de produir-los, la regió que ocupa el primer lloc és València. No serà agosarat afirmar que la meitat de les nostres celebritats pictòriques han nascut en aquell jardí incomparable de les ribes del Túria i del Xúquer. Tenim quatre centres de gran progrés artístic: València, Madrid, Barcelona i Sevilla. A les altres regions, el moviment és escàs, encara que no hi manquen joves distingidíssims que segueixen amb molt de profit les petjades dels meridionals i dels llevantins.
Seria molt difícil citar els noms il·lustres, de fama universal, que representen avui el contingent de pintors espanyols. Recordant els que jo mateix he vist aparèixer en les Exposicions celebrades a Madrid des de 1862, apuntaré els noms de Gisbert, Sanz, Moarez, Palmasoli, Puebla, Manzano, Gonzalvo, Vallés, el gran Rosales, mestre en la força del seu talent; Casado del Alisal, Mercadé, Haes, Monleón, Ocón, Sala, Castellanos, els joves Madrazo; Domínguez, Plasencia, Tusquets, Pellicer, Mélida, Zizcano, Domingo i Morgués, Villegas, Ferrant, Vera, Estevan, Beruete, Sainz, Gomar, Moreno Carbonero, Villodas, León y Escosura, Fierros, els Giménez Aranda, Pradilla, García Ramos, Benlliure, Zamacois, Martín Rico, Jiménez, Gessa, Lengo, Fenollera, Senet, Mas y Fondevila, Masriera, Martínez Cubells, Navarrete, Muñoz Degrain, Barbudo, Yuste, Agrassot, Casanova, Valdivieso, Suárez Llanos, Ferriz, Román Ribera, Francés, Unceta, Jadraque, Lhardy, Araujo, Pérez Rubio i altres que ara mateix no em venen a la memòria.
El cèlebre Fortuny, que fou l’encant del seu temps i seduí molts amb la brillantor de la seva manera originalíssima, fins a crear una mena de secta fanàtica, es formà fora d’Espanya i no exposà mai. Dels que he citat, molts viuen a l’estranger, on obtenen guanys abundosos, i no envien les seves obres als certàmens.
En general, se n’aparten tots els qui ja han obtingut primeres medalles i deixen lliure l’arena a la gent jove i animosa que vulgui donar-se a conèixer costi el que costi. Des d’aquest punt de vista, l’Exposició actual, que encara continua oberta, és una de les més fecundes, perquè hi han aparegut dues o tres personalitats noves, alguna d’un alè grandíssim, com el senyor Luna, autor del quadre Spoliarium.
Aquesta obra ha estat la més destacada i atractiva del certamen present; revela un artista de primer ordre i ja té a favor seu l’avantatge d’haver provocat controvèrsies animades entre els crítics.
El públic l’ha enaltida amb la seva preferència, acudint a veure-la i a sentir la grandiosa i patètica escena expressada en aquell llenç de dimensions colossals. El seu autor, don Juan Luna, és un jove de vint-i-sis anys, natural de les Filipines. A les regions espanyoles productores de grans artistes cal afegir, doncs, des d’ara, aquella llunyana colònia d’Oceania, que fins al present havia donat pocs senyals de vida en els diferents ordres de la cultura humana. Enmig de la nostra insignificança política és un consol veure com ressorgeixen aquests brots del geni espanyol allà on la llengua i la raça van deixar les seves llavors.
Precedides per l’Art, les Filipines es disposen a entrar d’una manera brillant en el concert de la civilització.
Abans d’exposar una opinió sobre el Spoliarium, convé que el mateix catàleg dels quadres exposats ens expliqui l’assumpte d’aquest llenç atrevit.
II
Spoliarium és un indret situat prop de l’amfiteatre on es dipositaven els cadàvers dels gladiadors i on acabaven de morir els combatents que havien estat ferits mortalment.
«Travessant les àmplies galeries que envolten el circ —diu Desobry en la seva obra Rome au siècle d’Auguste— i baixant-ne les grandioses escales de pedra, vaig sentir com uns gemecs apagats i, en posar-m’hi a escoltar, algú que passà ràpidament al meu costat em digué: “Són els ecos de l’Spoliarium.” Vaig avançar, descendint en direcció d’aquell soroll estrany, sota les voltes inferiors de l’amfiteatre, fins a arribar a un recinte vast, amb poca llum i, en alguns punts, il·luminat tan sols per unes quantes torxes fumoses. Allí vaig veure una escena horrible: una processó lúgubre de gladiadors morts o moribunds, arrossegats amb ganxos pels servidors del circ, que passaven blasfemant i maleint tots els déus de l’infern; mentre que, en una escala, a la banda on jo era, s’aplegava una multitud de curiosos: la dona romana, el jove dissolut i tota la púrria del poble bàrbar, entre la qual es barrejaven alguns que, per l’expressió dels seus rostres, semblaven pertànyer a la secta del Natzarè.
»A poc a poc, la meva vista s’anà acostumant a tanta foscor i vaig veure, silenciosa, entre cadàvers d’homes, dones i feres, barrejats i encara fumejants, una jove asseguda pietosament…»
Per aquesta descripció eloqüent de Desobry, els qui no hagin vist el quadre de Luna comprendran el patetisme de l’assumpte que el pintor filipí ha traslladat al llenç.
Com a composició i com a expressió, aquesta pintura revela qualitats de primer ordre. Tot hi és grandiós i terrible; les figures dels vius es mouen i fins sembla que se les senti cridar.
Poques vegades hem vist una escena tràgica interpretada pel pinzell d’una manera més reeixida. L’efecte és tan gran que només després de mirar i remirar el quadre s’adverteixen les incorreccions de la seva factura; incorreccions dissimulades per l’energia del toc, per l’empenta de la composició i per aquell alè de vida i de veritat que es descobreix en totes les parts de l’enorme tela.
Una de les coses que més captiven en el Spoliarium és que no s’hi veu el model rígid i posat, vestit amb robes que no són seves i cansat de la postura a què l’artista vol sotmetre’l.
Potser el més encertat del quadre és el moviment i la llibertat amb què les figures realitzen l’ideal de l’artista, sense que apareguin enlloc aquells torsos forçats i rutinaris que, d’una hora lluny, delaten el guix. En el color hi ha alguna cosa de terrosa i sanguinolenta que no desdiu de l’expressió patètica que s’ha volgut cercar, encara que en alguns fragments hi abunda massa l’ocre. Les figures dels vells que miren els cadàvers amb terror són admirables d’expressió i d’ànima; les dels bergants que arrosseguen els cossos sorprenen per la seva energia; la dona romana i la cristiana que està d’esquena completen la terrible harmonia del conjunt. Tot en aquesta obra és valent, i el seu mèrit no s’ha de veure tan sols en les moltes coses bones que té, sinó també en les qualitats que revela. Aquest artista filipí arribarà molt lluny, a jutjar per les mostres precoces que ens ha donat del seu talent. Ja en la Cleopatra que presentà fa tres anys revelava aptituds gens comunes; però de la Cleopatra al Spoliarium hi ha un camí gran i gloriós, recorregut amb molt d’alè.
Luna, en arribar a Madrid, ha estat homenatjat pels seus admiradors amb un banquet al qual han assistit personalitats notables de la política, de les lletres i de la pintura. No cal ponderar el que aquestes manifestacions d’homenatge a un artista representen en la nostra cultura.
Són el pagament dels homenatges endarrerits que, des de temps remots, aquí es deuen al geni. L’oblit i l’enveja, confabulats impietosament, han estat durant molt de temps els enemics més grans de l’artista. Però la generació actual és més entusiasta i, lentament, es propaga l’esperit d’encoratjament. Feliç l’art que no treballa en el buit. Hem d’esperar que la generació que succeirà la nostra es trobarà en condicions encara molt millors per al treball artístic.
Ha compartit els honors tributats a Luna un altre jove pintor filipí que també promet molt: el senyor Hidalgo. El seu quadre Joves cristianes exposades a la gentalla crida justament l’atenció. Malgrat certes rutines acadèmiques que s’hi adverteixen, particularment en les figures de les cristianes, és digne d’estima. Hi ha expressió, intenció i alguns fragments molt ben pintats. Encara que l’Exposició actual no fos una de les més notables que s’han celebrat a Madrid, ja ho seria per haver-nos dut, amb els artistes filipins, una gallarda mostra dels gèrmens de cultura que atresora aquell país. Durant molt de temps, aquelles illes oceàniques han dormit embolcallades en la seva vegetació tropical i en la seva atmosfera càlida. Vulgui Déu que el despertar d’aquesta somnolència secular sigui per al profit i la glòria de la raça hispànica.
III
Com passa en totes les Exposicions espanyoles de Belles Arts, la pintura històrica preval sobre tots els altres gèneres, i entre els assumptes escollits pels artistes sobresurten sempre els més patètics i terribles. Segons l’estadística feta per un curiós, no baixen de cent els morts que hi ha al Saló, xifra que augmentaria considerablement si s’hi afegís la dels moribunds. La pintura de gènere, que és la que més s’acomoda a les tendències de l’art modern, encara no mereix una preferència absoluta dels nostres artistes, i és probable que durant molt de temps continuem assetjats per les cotes de malla, les dalmàtiques de vellut, les ropilles, els mantells d’ermini, les vestidures brodades d’or i plata i els ja desacreditats casacots de l’època goyesca. La superioritat dels nostres artistes consisteix, és just dir-ho, en l’habilitat pictòrica, en la gràcia i la llibertat del toc, en el sentiment colorista portat fins a la màgia; però cal convenir que la gran majoria viuen afectats per una mania o preocupació l’origen de la qual s’ha de cercar en certes rutines del pensament molt arrelades entre nosaltres.
Per combatre aquesta preocupació, no ens cansem de repetir-los un dia rere l’altre: «Així com tota la natura és bella, totes les èpoques de la història són igualment pintoresques, i la nostra, amb el seu drap negre, les seves llanes grises i brunes, les seves bruses i els seus fracs, les seves sedes i els seus percals, no ho és pas menys que les anteriors. Pinteu l’època present, pinteu la vostra època, allò que veieu, allò que us envolta, allò que sentiu. No us diu res l’exemple dels vostres il·lustres predecessors i mestres, que sempre pintaren el que veien i que, quan pintaven història, és a dir, Bíblia o Mitologia, la modernitzaven portant-la a la vulgaritat del seu temps?» Fins ara no sembla que aquestes admonicions exerceixin una influència decisiva en l’ànim dels nostres artistes; però alguns van entrant per aquest camí, i sospito que, d’aquí a un temps, la tendència irresistiblement marcada en la literatura també es farà notar en l’art de Velázquez i de Rafael.
Tinc per cert que l’anomenada pintura històrica és un gènere creat artificialment per les Acadèmies, un art purament convencional, sense base natural i, per tant, destinat a perdre el prestigi quan desapareguin les causes pedantesques que li han donat vida. La pintura històrica existirà sempre, però només com un art purament decoratiu, sense la preeminència que se li ha volgut donar sobre els altres gèneres pictòrics. N’hi ha prou d’observar el treball fatigós d’un pintor d’història en els nostres dies per comprendre que la interpretació fidel de les èpoques passades entrebanca l’artista i n’ofega la inspiració. La primera cosa que ha de fer el pintor d’història quan concep un bon assumpte i anhela obtenir-hi una primera medalla és dedicar-se a cercar dades, tasca que sol consumir-li un any o dos.
No tan sols ha de remenar papers empolsinats als arxius, sinó que s’ha de procurar, com a primera necessitat, les dades pictòriques; i heus aquí el nostre home reunint andròmines, draps, armes i tot allò que li cau a les mans. L’estudi-taller del pintor d’història és un veritable museu i, si no ho és, no serveix per al cas. Sol passar que, en aquests trastos, el pobre artista es gasta per endavant tant o més del que valdrà el quadre, si és que l’hi compren. Perquè sovint succeeix que, després de tants afanys i estudis prolixos, l’enorme tela plena d’armadures, malles, sedes, velluts, mobles i joies es queda a l’estudi in aeternum.
Però suposem que l’artista assoleix el seu noble propòsit. Tots aquells brocats que ha aconseguit reunir, les peces d’armadura i, a més, certs vestits que ell mateix, amb grandíssima paciència, arregla i confecciona, els posa al primer model que troba pel carrer. No cal fixar-s’hi gaire per veure que tots aquells guarniments no s’adiuen amb el cos del model. La persona i el vestit formen entre si una certa unitat. Per un fenomen inexplicable, els profans en pintura veiem i apreciem aquesta unitat amb més claredat que els pintors.
Tot va molt bé en el quadre. L’artista hi ha fet prodigis d’habilitat. El seu pinzell destre ha sorprès els secrets més delicats de la realitat en l’ordre material; ha pintat infinits canvis de llum i reflexos del ras i del vellut; ha reproduït les armes amb una minuciositat admirable; el paisatge no es queda enrere; les figures, cadascuna per si mateixa, també estan ben fetes. En l’obra destaquen una execució admirable i una erudició prodigiosa. Tanmateix, cal confessar-ho: hi ha alguna cosa que no convenç. L’assumpte històric no apareix entre aquell luxe sorprenent de minuciositats i l’esplèndida pompa de colors. En les figures s’observa que són models vestits amb guarniments que no els pertanyen —espanyols dels nostres dies, si el quadre s’ha fet aquí; italians moderns, si s’ha fet a Roma—, disfressats amb les vestidures que pertanyeren a una altra edat.
Qui no ha vist l’incomparable quadre de Les llances, de Velázquez, ja sigui en l’original o en les mil reproduccions que n’existeixen? Doncs que tothom compari aquelles figures amb les de les millors obres de la pintura històrica moderna. Aquelles són persones; aquestes són models més ben o més mal vestits. Aquelles viuen, es mouen i respiren amb facilitat; aquestes es veuen turmentades dins dels seus vestits, fatigades per la postura i desitjoses que el pintor acabi aviat per tornar al seu ésser propi i al seu vestit natural. En resum, l’anomenada pintura històrica es pot acceptar quan és la representació d’un fet més o menys notable, contemporani de l’autor i estudiat amb figures i vestits del seu temps; d’una altra manera és, simplement, impossible.
El quadre més ben treballat d’aquest gènere no resisteix la doble crítica estètica i arqueològica. Al pintor se li exigeixen una execució perfecta, una fidelitat benedictina i un criteri inflexible, i se li posen tantes traves i objeccions que, si no s’avorreix i llença la paleta, és perquè realment en tot artista hi ha alguna cosa de santedat i un fons de constància que meravella.
Que abandonin, doncs, aquest camí espinós. El geni ha estat donat a l’artista perquè interpreti la realitat bella, no perquè il·lustri la Història afegint documents pictòrics als tresors dels arxius. Que girin l’esquena a la realitat suposada o inferida i posin els ulls en la visible i palpable, que és el que feren el gran Velázquez, Rembrandt, Van Dyck i fins i tot els idealistes Rafael i Murillo. Es dirà que aquests grans artistes també pintaven història, és a dir, els dos Testaments i la Mitologia. És cert; però començaven prescindint completament de l’arqueologia —enemiga de la inspiració— i portant els assumptes religiosos o pagans a la seva pròpia època.
Rembrandt, crucificant Crist entre els jueus d’Amsterdam; Van Dyck, fent-lo detenir per soldats flamencs; Velázquez, posant a les fargues de Vulcà els ferrers de Madrid, van cometre anacronismes cèlebres que han escandalitzat els pedants excessivament crítics dels nostres temps.
Aquests anacronismes, certament contraris al pobre saber acadèmic, mereixen més lloança que escarni. D’aquesta manera protestaven aquells artistes poderosos contra la pintura històrica; d’aquesta manera consagraven el principi que el pintor, per merèixer aquest nom, ha de pintar el seu temps.
Aquest tema em portaria molt lluny si hi volgués insistir. He citat Velázquez i Rembrandt. Doncs bé, si ens fixéssim en els mestres insignes de la pintura flamenca, Quentin Matsys, Memling i Van Dyck, trobaríem exemples potser millors per reforçar els nostres arguments. En admirar, no fa pas un any, als museus d’Anvers i Bruges, les incomparables taules d’aquests enginys excelsos, es van acabar d’esvair les meves il·lusions sobre la pintura històrica. Amb quina facilitat i despreocupació procedien! I, en el seu realisme coetani, quanta idealitat i quant sentiment!…
