Eduardo Montagut

Antonio Cánovas del Castillo va ser assassinat, quan era president del Consell de Ministres, el 8 d’agost de 1897, al balneari de Santa Águeda, a Mondragón, per l’anarquista Michele Angiolillo. En aquest treball estudiem la reacció del PSOE davant d’aquest fet a través d’El Socialista, concretament de la seva coneguda secció «La semana burguesa».

Els socialistes van condemnar l’assassinat en el número del 13 d’agost d’El Socialista, el primer que es va publicar després dels fets. Els socialistes no combatien els homes, sinó les institucions, i aquestes no es podien destruir eliminant persones, en la línia del que el PSOE sempre havia defensat en relació amb els atemptats i el terrorisme. A més de la poderosa raó humanitària, n’hi havia una altra de molt important per al PSOE, relacionada amb la reacció que aquesta mena de fets provocava i que es traduïa en una minva de les llibertats, necessàries per poder difondre les idees socialistes. La condemna incloïa una defensa de la lluita pacífica i legal, de la crítica i de la discussió, i rebutjava que l’enfrontament acabés convertint-se en una «lluita de feres».

En el número següent de l’òrgan oficial del PSOE es criticava que els dirigents conservadors comencessin a disputar-se el lideratge del partit, tot i que, segons sembla, aquests personatges estaven d’acord que la formació havia de continuar en el poder, perquè a l’oposició podia arribar a dissoldre’s. Els socialistes afirmaven que semblava que només els unia el pressupost. En realitat, encara que la crítica estava formulada d’una manera breu i una mica gruixuda, no hi ha dubte que la mort de Cánovas va iniciar una crisi de lideratge al Partit Conservador, de la mateixa manera que la posterior mort de Sagasta ho faria al Partit Liberal.

De moment, seria Francisco Silvela qui assumiria el lideratge i, poc temps després, el Govern. Però Silvela moriria l’any 1905. En qualsevol cas, a la tardor es va formar un govern liberal, cosa que els socialistes consideraven normal —número 605—, tot i que no van deixar de criticar el funcionament del sistema, inclosa la Corona, arran d’un article publicat a El Imparcial. Segons sembla, la institució intentava justificar per què no s’havia produït abans un canvi de govern després de l’assassinat de Cánovas, alhora que manifestava la seva preocupació per les injustícies comeses contra els detinguts de Montjuïc —recordem-ne el procés— i pels problemes de l’exèrcit. Doncs bé, per al PSOE, aquestes declaracions, mancades del refrendament d’un ministre, no eren apropiades i havien de ser rectificades.

Segons sembla, també s’havia generat una certa polèmica a la premsa sobre la ineficàcia de la policia a l’hora d’evitar l’assassinat, malgrat que l’escorta de Cánovas comptava amb un inspector i vint agents. Tanmateix, els socialistes sostenien que es tractava d’una polèmica inadequada: el problema no era aquest; el que funcionava malament no era la policia, sinó el règim. La policia només actuava amb diligència contra els pobres. A la crònica del periòdic s’afirmava que, si Angiolillo hagués anat vestit com un obrer, no hauria pogut cometre l’assassinat.

En el número 602 es feia referència a les despeses dels funerals de Cánovas, que, segons sembla, ascendien a 44.000 pessetes. El periòdic hi formulava una crítica àcida i una mica burleta sobre com de satisfetes semblaven estar determinades autoritats religioses.

Les persones interessades a saber com es va formar el Partit Conservador poden consultar el treball de Fidel Gómez Ochoa, «La formación del Partido Conservador: la fusión conservadora», publicat a Ayer l’any 2003.