L’Escola socialista de París

Eduardo Montagut

En la història de la formació de militants i simpatitzants del socialisme, l’Escola Socialista de París ocupa un lloc propi, inaugurada el desembre de 1909. En aquest breu treball ens acostem als seus primers anys gràcies a la informació que ens aporta El Socialista.

Hem de tenir en compte que aquesta qüestió de la formació va ser una gran preocupació de tots els partits socialistes. En el cas espanyol mereix un lloc destacat l’Escola Nova. L’article que va publicar el periòdic obrer és degut a Jean Texier (1888-1957). L’autor va ser un admirador de Jaurès, ingressant al Partit Obrer Francès el 1903. Posteriorment, formaria part de la SFIO, el partit que va acabar unint totes les tendències socialistes franceses. Finalment, Texier arribaria a ser un destacat resistent a la Segona Guerra Mundial. Però l’article de Texier té, a més, el seu interès per l’exercici d’autocrítica que fa en relació amb la formació dels membres del Partit Socialista, i per la defensa d’una formació àmplia i profunda.

L’Escola Socialista va ser creada amb l’aprovació de la SFIO gràcies a l’esforç de Paul Ramadier, Mercel Déat, Charles Spinasse i del mateix Jean Texier.

Efectivament, a finals de 1909 es va inaugurar l’Escola parisenca amb una conferència de Lucien Lévy-Bruhl (1857-1939), un dels sociòlegs i antropòlegs francesos més destacats de la seva època, sobre la Filosofia de la Història, segons Marx. L’intel·lectual tornaria a l’Escola, perquè sabem que va inaugurar el curs de 1914 amb dues dissertacions sobre Comte i sobre la situació del proletariat.

Texier reflexionava a l’article sobre les inquietuds que els fundadors de l’Escola sentien en posar-la en marxa perquè temien un enemic molt potent, que no era altre que el de la “indolència natural de pensar i aquesta peresa per a l’estudi”, que no sempre procedia del cansament provocat per la feina diària.

No devia ser gaire afalagador l’inici perquè al·ludia a sales buides en els cursos que s’havien programat. Es va decidir traslladar l’Escola, situada en ple Barri Llatí, a la Société Savantes, als locals del Col·legi Lliure de Ciències Socials i al costat de l’Escola d’Estudis Superiors Socials, i es van anunciar nous cursos nocturns tres dies a la setmana durant sis mesos.

Pel que sembla, al final l’Escola va remuntar. Texier considerava que ja no podia desaparèixer, que era un instrument de propaganda i d’educació, laboratori d’investigacions i d’informació científica des d’on podien sortir els nous elements per renovar el socialisme francès.

A l’altura de 1914, l’Escola estava dividida en tres seccions: l’Escola socialista pròpiament dita, l’Escola cooperativista i l’Escola de propagandística. El seu objectiu, per tant, era triple: formar socialistes amb esperit crític per al desenvolupament del Partit Socialista, formar cooperativistes, encara que no només en els principis del cooperativisme, sinó també en tot allò relacionat amb els sabers comercials, i, finalment, formar propagandistes per convèncer els indecisos i combatre els adversaris.

Però Texier era autocrític amb l’Escola perquè considerava que l’ensenyament que s’hi impartia podia ser qualificat de superficial. Calia establir un ensenyament “veritablement científic i metòdic”, i un ensenyament diferent del que s’impartia a les universitats. Calia disposar, a més, de personal docent fix i retribuït, condicions necessàries per poder exigir als professors la feina que s’esperava d’ells.

Texier defensava la necessitat que el Partit Socialista comptés amb militants cultes. La complexitat i diversitat dels problemes del moment exigia una cultura nova. No n’hi havia prou amb el que proporcionaven els fullets i els manuals de divulgació (“vulgarització” en el llenguatge de l’època). Aquesta manca de formació profunda era molt perjudicial per al Partit.

Texier al·ludia a la pèrdua que havia suposat per al socialisme francès la mort d’alguns destacats membres del Partit, com Fournière o Francis de Pressensé (traspassat, precisament, el gener de 1914), perquè a la seva cultura unien una força d’acció. Ara feien falta figures d’aquesta talla. Per aquest motiu l’Escola Socialista tenia una missió molt important a complir.

Hem consultat el número 1719 de El Socialista, i també algunes dades al llibre de Jean-Yves Mollier et alii, La Plus longue des Républiques. 1870-1940 (1994), capítol VI. També hem treballat amb l’entrada sobre un text de la Resistència de Jean Texier al blog Historie Géo, amb la finalitat d’aprofundir en la seva biografia.