No hay productos en el carrito.
Isidora Revista
30 de març de 1886
I
El fenomen més visible dels temps actuals, pel que fa a les qüestions literàries, és la decadència del teatre i el desenvolupament de la novel·la.
Aquest desencís envers el teatre és general: a Anglaterra i Alemanya gairebé no existeix; a França i Itàlia agonitza. A Espanya ha tingut fins fa alguns anys una existència vigorosa. Gairebé de sobte —perquè això es refereix a un període relativament breu—, el públic ha començat a mostrar-s’hi esquiu. No és que manquin obres bones. Se n’escriuen algunes, encara que no són gaires ni extraordinàries; el fenomen veritablement desconsolador per als dramaturgs és que el públic ja no s’entusiasma com s’entusiasmava abans. Una obra agrada la nit de l’estrena; l’endemà, la premsa l’elogia: sembla que hi ha hagut un èxit. Doncs bé, passen cinc nits i l’obra desapareix dels cartells perquè no hi va ni una ànima. Abans, una obra mitjana durava quinze o vint dies als cartells; ara, la que en dura sis es pot considerar excepcional.
En canvi, la novel·la s’estén i s’obre camí. El públic l’afavoreix cada dia més. Recordo el temps, no gaire llunyà, certament, en què apareixia una novel·la i es passava mesos i mesos a les llibreries sense que ningú en digués una paraula. Aleshores, tot jove escriptor tocat per l’ambició de glòria i que creia o sospitava tenir alguna cosa dins del cap es llançava al món de les lletres amb l’indispensable volum de poesies o amb el drama de rigor. La primera cosa que se li acudia a un alumne de les Muses era compondre una peça dramàtica, perquè no es concebia que la glòria es pogués assolir per cap altre mitjà.
Quants han somiat amb el bullici d’una estrena, amb l’èxit d’una nit que era l’èxit de tota la vida i el baptisme de la religió literària!
Potser no hi ha, en la república de les lletres d’aquestes terres meridionals, ni un sol ciutadà que no hagi trucat a les portes d’aquesta república amb l’indispensable drama o comèdia original i en vers. Els temps han canviat en pocs anys. Avui, tothom qui arriba porta sota el braç un paquet voluminós de quartilles que o bé no són res o bé constitueixen una novel·la feta i dreta. Els de províncies venen a Madrid a cercar un editor o a publicar-les pel seu compte; els de Madrid troben fàcilment la manera de donar-se a conèixer a les revistes. Tot principiant novel·leja ara, com abans dramatitzava.
Els poetes són cada vegada més rars. Els grans mestres i els seus seguidors publiquen les seves obres i són rebudes amb aplaudiment; però no apareix gent nova per engrossir aquelles files d’Apol·lo, que abans eren un veritable batalló.
Per a falange nombrosa, la dels novel·listes. Si això continua així, aviat no serà fàcil comptar els conreadors d’aquest art interessant de pintar la vida humana. L’hivern present ha estat fecundíssim i ens ha donat a conèixer una multitud de noms nous, alguns dels quals ja són una esperança de les lletres.
Citaré les novel·les publicades d’ençà de fa dos mesos. Esperanza y Caridad, del jove escriptor don Alfonso Pérez de Nieva, és una narració interessant i plena de naturalitat que revela disposicions felices. Aquest escriptor, ja conegut pel bonic llibre El año, encara és molt jove i se n’espera molt. Martínez Barrionuevo és un escriptor malagueny, fins ara desconegut a Madrid, que en la novel·la La Generala mostra aptituds gens comunes de novel·lista. És molt incorrecte, però posseeix una imaginació viva i el do de veure poèticament les coses.
Federico Urrecha, que acaba de publicar Después del combate, ja era conegut per les novel·les El corazón y la mano, Drama en prosa i diversos contes enginyosíssims. Ja és un novel·lista fet i progressa visiblement d’una obra a l’altra. La darrera conté fragments encantadors. Gómez Sigura, que ha fet les seves primeres armes amb El Taciturno, ja era molt conegut com a periodista hàbil. La seva obra La valija rota, col·lecció de cartes sobre assumptes polítics i socials, fou un dels llibres més bells que aparegueren l’any passat. El Taciturno està escrit amb veritable mestria i revela que l’autor sap sentir i observar. Aquestes dues aptituds fan el novel·lista.
El Guante, de Luis Alfonso, és una temptativa de novel·la elegant, en el gènere de Feuillet. Aquest escriptor encara no havia assajat la novel·la, però el coneixíem molt bé com a crític de Belles Arts i de literatura. El Guante està ben narrat, té un interès viu i un caràcter traçat amb gran encert. La societat aristocràtica no té a Espanya un caràcter propi: o és pròpiament francesa o no és res; d’aquí prové la gran dificultat d’aquest gènere. Si Luis Alfonso es preocupa menys de cercar l’elegància i pinta l’alta societat exactament tal com és, les seves obres futures afegiran una fase important a la novel·la espanyola moderna.
He deixat per al final d’aquesta ressenya els qui ja són considerats mestres. Oller, Palacio Valdés i altres ja no fan ara les seves primeres armes i són molt coneguts des de fa temps. Oller escriu les seves novel·les en català, i priva així la major part dels espanyols del plaer de llegir-les. El català és més difícil del que sembla a primera vista, sedueix poc i no és una d’aquelles llengües que s’enganxen. Quan la necessitat ens obliga a llegir-lo, poques vegades en romanen a la memòria els girs i el vocabulari, i si costa algun esforç aprendre’l, no en costa cap oblidar-lo.
Que Oller, un dels catalans més insignes i un dels primers novel·listes espanyols, escrigui les seves obres admirables en català és una veritable desgràcia. Diu que no sent en castellà; però em consta que el sap escriure magistralment, i sens dubte en el seu catalanisme pesen molt els ressentiments regionals, alguns no injustificats. Aquest afany de donar vida literària a una llengua que no en tenia ens priva d’un dels escriptors més enginyosos i inspirats de l’època present.
Comprenc que els ressuscitadors del català literari aconsegueixin el seu objectiu en la poesia, perquè la poesia viu perfectament en els idiomes ingenus i sense cultiu, gairebé millor que en els molt treballats; però voler fer en català la novel·la contemporània, que requereix una dicció extraordinàriament rica i flexible, em sembla absurd, amb perdó de l’insigne col·lega Oller, que podria escriure en castellà, si volgués, sense que les seves admirables creacions hi perdessin res i, ben al contrari, guanyant-hi molt.
I això es comprèn observant que el català no té una construcció pròpia. La sintaxi és la castellana i només varien les paraules. No es pot desconèixer que, en certs passatges de tendresa i en els diàlegs o quadres de caràcter popular, la llengua catalana té un cert encant per la seva mateixa ingenuïtat i pel deix planyívol dels diminutius; però tan bon punt el narrador surt d’aquests terrenys, la llengua se li revela insuficient i no té més remei que recórrer a l’espanyol catalanitzat, perquè el dialecte manca de recursos per a tot allò que pertany a un ordre ideològic.
Em sembla que, al capdavall, Oller se’n convencerà i vindrà a Castella, on segurament pot tenir un nombre de lectors força més gran que a Catalunya. Val tant que, si les seves obres estiguessin en una llengua intel·ligible, serien rebudes com pa beneït a Espanya i a Amèrica. Les obres de l’insigne barceloní són dos volums de contes i novel·letes curtes, titulats Notas de color i Croquis del natural, i les novel·les La Papallona i Vilaniu. Aquesta darrera és la més recent. Segurament, aquesta literatura serà poc coneguda a Amèrica fora dels cercles pròpiament catalans, i és una gran llàstima que sigui així, perquè no és possible imaginar més vivacitat en les pintures ni una naturalitat tan simpàtica i fàcil. En els dos volums d’obres breus que he citat hi ha quadres la bellesa i veritat dels quals no poden ser superades. L’observació d’Oller és la d’un veritable artista i d’un poeta.
La Papallona és una novel·la encantadora. Llevat del final, que sembla una mica artificiós, no hi ha res que no sigui propi d’un mestre. L’observació, el sentiment i aquella poesia extreta de la veritat dels fets, aquell prestigi de la narració sincera que la crítica no pot expressar, formen el teixit d’aquesta obra bellíssima. Ha estat traduïda al francès, amb un pròleg de Zola, i ara sembla que la traduiran al castellà.
Vilaniu és un quadre de costums d’una població petita, on regnen l’enveja, la maledicència i les intrigues de campanar. Hi ha menys sentiment que a La Papallona, però una observació més ferma i completa i un estudi més profund de la vida humana. Els caràcters estan tan ben pintats que es confonen en la nostra ment amb la realitat. L’ambient, el fons, el teatre, per dir-ho així, és de tal naturalesa que el lector creu haver viscut a Vilaniu i haver tractat els seus habitants.
Demanem a Déu que toqui el cor del bon Oller perquè ens doni les seves obres en una llengua que entenguem i renunciï a l’empresa folla d’infondre al català una vida que ha de ser purament galvànica. Talents tan eminents es deuen al major nombre de lectors; pertanyen a la pàtria comuna, que els reclama i els reclamarà fins que hi vinguin. Tard o d’hora hi vindran.
II
Armando Palacio Valdés, autor de Riverita, ja és prou conegut a Amèrica perquè calgui traçar-ne la història literària. Les seves novel·les són El señorito Octavio, Marta y María, El idilio de un enfermo, José i la que he citat més amunt, que és la darrera. De les primeres obres d’aquest escriptor, prefereixo a totes Marta y María, que conté grans belleses, caràcters magnífics i la història senzilla i patètica d’una d’aquelles lluites elementals de la societat humana, plet secular que mai no s’acaba i problema que mai no es resol.
El idilio de un enfermo és un quadre més petit, potser més poètic que Marta y María. Aquí el novel·lista asturià comença a donar a conèixer la seva aspiració artística, que és la senzillesa, és a dir, assolir grans efectes per mitjans elementals. Aquest és l’art suprem, i les dificultats que comporta són tan grans que aquí escau aquella dita segons la qual només intentar-ho ja és heroisme. A El idilio de un enfermo i a José hi ha pàgines felicíssimes en què el narrador ha sabut expressar una escena amb els elements més senzills i commoure profundament el lector amb un relat en què la planesa es combina amb la sinceritat.
Aquesta tendència clàssica ja és sistemàtica en Palacio Valdés, i fa bé de persistir-hi. Riverita és una pintura de la vida comuna en què l’autor ha fugit escrupolosament dels efectes dramàtics i de despertar l’interès per mitjà de la curiositat. Tot el que hi passa és tan corrent que no sembla digne de ser contat. I, tanmateix, els lectors de gust refinat assaboreixen aquestes pàgines plenes de veritat ingènua. Cal tenir en compte que allò que més viu en literatura és el que s’inspira en la naturalesa humana amb independència de tots els artificis que l’art o la moda imposen als escriptors.
Per la tenacitat amb què segueix aquesta tendència, tallant les seves obres amb el burí de l’escultor i cercant sempre la puresa de la línia, sense preocupar-se dels accidents, Palacio Valdés ocupa un lloc principalíssim entre la joventut dels nostres dies, i les seves obres seran discutides i, precisament perquè ho seran, molt estimades. També s’ha distingit per treballs notables de crítica, assajos i esbossos, en què l’agudesa del judici s’uneix a la puresa i elegància de la dicció.
Leopoldo Alas també és asturià; ha escrit molt i s’ha distingit per la seva vena satírica i per la duresa i mordacitat de les seves crítiques literàries. Com a escriptor satíric no té igual. És un veritable Quevedo, una font inesgotable de gràcies, facècies i agudeses. El do de veure com ningú la part feble de les obres, d’exagerar-la i convertir-la en caricatura li ha creat molts enemics; però aquests el van perdonant a mesura que el coneixen de prop i aprecien la bondat del seu caràcter. També ell s’ha amansit d’un temps ençà i ja no és tan aspre i despietat en els seus judicis. Com a crític és apassionat; té les seves preferències. Hi ha autors que fustiga sempre sense compassió i d’altres que elogia en totes les ocasions. Posseeix una erudició colossal, i el seu talent claríssim ho abasta tot, des de la creació artística fins als temes didàctics més difícils.
La seva facilitat per escriure és prodigiosa. Com a novel·lista es donà a conèixer amb La Regenta, obra plena d’encants, en la qual hi ha caràcters admirables, pintures felicíssimes i un ambient de veritat que causa meravella. Amb el pseudònim de «Clarín» ha donat a la premsa una multitud d’articles breus plens de sal i mostassa, en els quals escomet ferotgement els autors que li desagraden. Aquests treballs tan espurnejants i càustics li han ocasionat no pocs disgustos, i per culpa seva és odiat o temut per molts. El més selecte d’aquests articles s’ha publicat en dos volums titulats Solos de Clarín i Sermón perdido. El caràcter impetuós de l’autor i la vivacitat del seu temperament en fan un combatent literari. Sempre és a la bretxa i no perd cap ocasió de mostrar les seves simpaties o antipaties, que són sempre violentes.
La darrera obra que «Clarín» ha donat al públic és un volum de contes titulat Pipá. El primer conte de la col·lecció, que dona nom al volum, i el darrer, Zurita, són veritables meravelles de gràcia i enginy. El talent flexible d’Alas sobresurt en tot el que emprèn. És catedràtic de Dret Romà a la Universitat d’Oviedo, i sembla mentida que el mateix home que explica les lleis de Justinià escrigui els Paliques del Madrid Cómico.
