Eduardo Montagut

Dins de l’historicisme en l’arquitectura va sorgir un corrent anomenat eclecticisme, la principal representació del qual a França seria l’Òpera de París, dins del context de les reformes urbanes del baró Haussmann. Com indica el nom del corrent, s’hi van incloure elements del Renaixement amb altres del Barroc, tot des de la més completa exuberància i amb l’ostentació com a símbol del triomf de l’alta burgesia, segons els plantejaments de Garnier, el seu arquitecte. Per això el vestíbul de la gran escala té més que una dimensió funcional: té una funció representativa on veure i deixar-se veure. Tot és marbre, bronze i ònix, però també, sota aquesta màscara, s’hi van emprar materials moderns com el metall.

En l’arquitectura es van començar a utilitzar nous materials vinculats amb la Revolució Industrial, especialment el ferro, però també el vidre associat a aquest, oferint aquesta conjunció la creació d’espais diàfans, lleugers i amb enormes capacitats. A més, aquests edificis es podien construir en poc temps. Posteriorment arribaria el formigó. Aquesta arquitectura troba un espai propi del segle XIX: les exposicions universals, aparadors del triomf en la producció, el comerç, la tecnologia, l’art i la ciència de les potències industrials. I França es va convertir en una protagonista d’aquestes exposicions i de l’arquitectura que s’hi va construir.

L’Exposició Universal de 1889 va ser la principal de totes les que va organitzar França, coincidint amb el centenari de la Revolució Francesa. En aquella Exposició destacarien la Galeria de les Màquines de Dutert i Contamin i, per descomptat, la Torre Eiffel, una construcció denostada mentre s’aixecava però que acabaria convertint-se en símbol de París per a la posteritat. L’enginyer Gustave Eiffel va ser un dels homes del nou temps, destacant com a enginyer —ja que no era arquitecte—, una realitat que donaria molt a parlar en un món on abans només hi havia arquitectes.

El modernisme va suposar un canvi radical en l’art en cercar l’obra d’art total, que integrés totes les manifestacions artístiques: arquitectura, mobiliari urbà, el cartell i els objectes de la vida íntima i quotidiana. És l’art dedicat al gaudi i al plaer. Però, tot i que hi ha modernisme a França i hi van sorgir moltes botigues que venien productes modernistes, no és aquest país ni la seva capital el centre del moviment, que es va desenvolupar amb més força a Brussel·les, Barcelona i Viena, amb diferències entre l’estil que es va desenvolupar en aquestes ciutats. En qualsevol cas, determinades entrades del Metro parisenc constitueixen una autèntica joia del modernisme.