Eduardo Montagut

En la història dels ateneus obrers ocupa un lloc fonamental el Centro Promotor dos Melhoramentos das Classes Laboriosas.

Efectivament, el Centre Promotor de Millora de les Classes Treballadores va ser una institució essencial en la història del moviment obrer portuguès del segle XIX.

A Portugal, com a la resta de països europeus, es van prohibir les associacions de caràcter reivindicatiu obrer quan es van extingir els gremis, fet que es produí el 1834. A més, el Codi Penal de 1853 prohibia les vagues. Com també va passar a Espanya, es toleraven les associacions d’ajuda o socors mutu, que van començar a proliferar durant la dècada dels anys cinquanta. En aquest context, el 1852 es va crear a Lisboa el Centre Promotor de Millora de les Classes Treballadores, amb uns estatuts de l’any següent, redactats per l’enginyer Francisco Maria Sousa Brandão. En van ser presidents António Rodrigues Sampaio i Francisco Maria Vieira da Silva.

Els estatuts n’establien els objectius: fomentar la creació d’associacions, difondre l’educació primària i tècnica, organitzar llars d’infants i centres per atendre persones amb discapacitat, establir magatzems i botigues, millorar els mètodes de treball i promoure l’ensenyament de l’economia industrial i domèstica. El Centre es va convertir en un fòrum de discussió política i social, a més de promoure l’associacionisme. En aquest sentit, és important la creació, en el seu si, d’una comissió d’associacions obreres el 1853. També cal destacar el debat que es va generar per crear un alberg per a invàlids a causa laboral el 1863, i un altre sobre la qüestió alimentària i l’organització de guarderies el 1865.

Editava un periòdic, el Jornal do Centro Promotor dos Melhoramentos das Classes Laboriosas, que es pot consultar digitalitzat a la Biblioteca Nacional de Portugal i a la Biblioteca Digital del Patrimoni Ibèric. A partir de 1871, va comptar amb una biblioteca pròpia.

A l’octubre de 1870, el Centre va fer un gir en sentit socialista quan es van reformar els estatuts, inspirant-se en el que s’havia fet a Londres amb la Internacional, amb Francisco Vieira da Silva com a president. Però aquells estatuts no van arribar a entrar en vigor i van ser refets el 1872 per una comissió composta per Sousa Brandão, José Fontana, Nobre França, Luís Eça i Eduardo Maia. El gir socialista es va confirmar amb la publicació, el gener de 1872, d’un manifest que tingué un ampli ressò a Portugal i fora del país gràcies a la seva difusió en diversos diaris. Anava dirigit als treballadors portuguesos per promoure la fraternitat i la solidaritat, així com la creació de cooperatives de producció i consum.

Van ser membres del Centre nombrosos intel·lectuals, liberals, republicans, radicals i socialistes fonamentals en la història de Portugal, com ara Antero de Quental, Azevedo Gneco, Casal Ribeiro, Felizardo Lima, Fontes Pereira de Melo, Gomes da Silva, João Bonança, João de Sousa Amado, José Fontana, José Mesquita da Rosa, Júlio Máximo Pereira, Lúcio Fazenda, Miguel Carvalho, Nobre França, Oliveira Martins o Silva Viana.

Però la diversitat dels seus membres va provocar, lògicament, divergències sobre la vinculació política o no del moviment obrer, en línia amb el que passava a la resta d’Europa. En certa mesura, en relació amb el Centre, i entre els seus membres més radicals, sorgiria la creació de la Secció Portuguesa de l’AIT i, posteriorment, la del Partit Socialista.

El mèrit del Centre fou protagonitzar una etapa clau en la història del moviment obrer portuguès, tant en el terreny de l’associacionisme com, sobretot, en la presa de consciència de la classe treballadora.