Eduardo Montagut

Les acadèmies són institucions artístiques que neixen al Renaixement italià, prenent la seva denominació de l’Antiguitat, de l’Acadèmia de Plató a Atenes. Han tingut un gran protagonisme en la història de l’art occidental fins al segle XIX.

Les primeres acadèmies no eren més que cercles informals d’humanistes sota l’empara d’un mecenes. En aquests cercles es discutia sobre la cultura grecoromana, però no exclusivament sobre art, encara que a poc a poc s’hi van incorporar artistes en el context de la reivindicació del seu paper intel·lectual, d’art liberal, davant el caràcter artesanal manual de l’edat mitjana. En aquest sentit, es van acabar fundant acadèmies de caràcter artístic, de pintura i escultura, destacant l’Acadèmia de Sant Lluc, fundada el 1593 a Roma i que agrupava els pintors.

El 1648, el rei Lluís XIV va fundar a París l’Acadèmia de Belles Arts, superant el caràcter associatiu d’artistes, segons el model romà, per un altre d’oficial. Les acadèmies passaven a ser un organisme de l’Estat absolut i amb noves funcions, ja no reivindicatives. Ara les acadèmies serien centres de formació d’arquitectes, escultors i pintors, però, a més, es van convertir en els centres que regulaven tot allò determinat en relació amb les diferents arts segons unes normes de compliment obligatori, marcant el gust oficial. És cert que van continuar sent centres de discussió teòrica, però per establir aquestes normes que van passar a ser el classicisme. La monarquia absoluta considerava molt important l’art com a expressió del seu poder, i no es podia deixar al lliure albir dels artistes. El model francès es va estendre a la resta d’Europa. A Espanya es va crear el 1757 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran. El 1768 es va fundar la Reial Acadèmia Britànica.

La crisi de les acadèmies va arribar amb el Romanticisme perquè va ser una època en què es va reivindicar la llibertat de l’artista davant les normes que encotillaven la creació. En aquell moment, els conceptes d’“acadèmic” o “academicisme” van adquirir un caràcter pejoratiu, com a sinònim de conservadorisme. Al segle XIX, les acadèmies van pretendre continuar establint el gust des de la perspectiva de la burgesia triomfant en l’Estat liberal. Volien controlar la relació entre els artistes i el públic a través dels Salons i Exposicions oficials. Tot aquest entramat va ser radicalment qüestionat pels nous moviments artístics, començant pels impressionistes.