Pau Miret

IX

Quan vaig anar a casa, prop ja de les deu, encara no havia tornat el senyor Pau. Vaig deixar a baix el fusell i vaig pujar sense perdre temps, desitjant saber com estaven la Ciseta i

la senyoreta, i a totes dues les vaig trobar a la sala en una actitud no molt tranquil·litzadora. Estava la Josefina reclinada a la seva cadira amb mostres de decaïment i prostració, però amb els ulls oberts, atentament fixos a la porta. De genolls, al seu costat, la Ciseta li pre-nia les mans i amb gestos i paraules tendres, malgrat no ser sentides, procurava tranquil·litzar-la.

—Gràcies a Déu que ve algú de la casa —em digué la Ciseta—. Quin dia hem passat! I el senyor Pau, i la senyora Sumpta, i els meus tres germans?

Vaig respondre-li que a cap dels nostres li havia passat cap des-gràcia, i ella prosseguí:

—La senyoreta volia sortir al carrer i he hagut de lluitar amb ella per detenir-la. Tot ho entén i, malgrat que no senti les canonades, s’esgarrifa tota ella i tremola quan ressonen, encara que sigui de lluny. Tan aviat plorava, com queia en els meus braços desmaiada, cridant sense parar el seu pare. La pobreta ho sap molt bé que hi ha guerra a Girona. Jo també he passat una por… Imagina’t, aquí soles… A cada instant em semblava que la casa s’ensorrava. Però el pitjor de tot ha estat que se’ns han ficat aquí uns homes. No me’n vull recor-dar, Andreu. Cap allà les dues, quan semblava que s’acabaven els trets, han entrat sis o set patriotes, uns amb uniforme i uns altres sense i tots amb fusells. Quan ens han vist, han començat a fer burla del nostre ensurt i després se’ls ha ocorregut de regirar tota la casa mentre deien que volien emportar-se tot el que hi hagués per menjar, perquè la tropa estava morta de fam. La senyoreta s’ha quedat com a difunta quan els ha vist i ells, per fer broma, ens apuntaven amb els fusells per sentir-nos cridar, demanant a tots els sants el seu ajut. Tot i ser uns bàrbars, no ens han fet cap mal, més enllà de l’ensurt i d’ha-ver-se endut tot el que han trobat a la cuina i al rebost. Ai, Andreu! No hi han deixat res del que el senyor Pau havia guardat, i aquesta nit no hi trobarà aquí ni una molla de pa per dur-se a la boca. Mira que reien els maleïts mentre ficaven dins un gran sac el molt i bo que han trobat! Jo els he pregat que ens deixessin alguna cosa però han tornat a apuntar-me amb els fusells tot dient que la tropa tenia gana i que la senyora Sumta els havia dit que el nostre rebost era ben ple. No havia acabat la meva amiga la seva narració quan entrà el senyor Pau, mes per no presentar-se davant de sa filla amb el braç tacat de sang, passà a una habitació interior, amb l’objecte d’arreglar-se una mica i embenar la seva ferida. Allí em vaig reunir amb ell per explicar-li el que havia passat.

—Que Déu i la Verge Santíssima ens emparin! —exclamà amb consternació—. Així que han saquejat la casa! La culpa és de la male-ïda i sempre xerraire Sumpta, que per tot arreu ha d’anar pregonant si tenim o no tenim provisions. I ma filla? La pobreta haurà entès que es troba en el cràter d’un terrible volcà i seran inútils totes les nostres comèdies per convèncer-la del contrari. Cal buscar quelcom per menjar, Andreu. Sí, quelcom per menjar. Ma filla morirà de terror, però no vull que mori de gana.

—Res no es troba a Girona —vaig respondre—, i encara menys a aquestes hores.

—Quina calamitat! Però, com és possible?… —digué en la major confusió, mentre jo li embenava la ferida i es canviava de roba—. Ai! quin mal em fa el braç, però cal dissimular. Andreu, no te’n vagis. Aquesta nit necessito el teu ajut… Cal que busquem aliment.

En presentar-se davant de sa filla, aquesta mostrà clarament la seva alegria amb afecte però, a l’instant, els seus ulls revelaren un profund espant. Posà el cap enrere i, creuant les mans, exclamà:

—Sang!

—Què dius de sang, filla meva? —digué el pare desconcertat—. Que vaig tacat de sang… ah…sí, a la jupa n’hi ha algunes gotes… però deixa’m que t’ho expliqui… Saps que he anat a caçar?

La noia no entenia res.

—Que he anat a caçar —escrigué en un plec de paper el senyor Pau—. Ha estat un compromís, no m’hi he pogut negar. El magistral i el senyor Pere m’han enxampat, i patam!, al camp… He mort tres conills.

La malalta, comprimint-se el cap entre les mans, exclamà:

—Guerra a Girona!

—Què dius ara de guerra? El que passa és que hem tingut avui un temporal… M’he canviat de roba perquè m’he posat xop com un ànec. Has menjat bé avui?

—No he pres res —digué la Ciseta— Ja sabrà vostè, per l’Andreu, que uns brètols ens han saquejat la casa.

Això passava quan vàrem sentir un gran terrabastall a la part bai-xa de la casa, no tant un espetec de bombes i granades, sinó un clam cridaner i estrident, compost de mil sons desacordats com puntades, bufecs, cops i sons bèl·lics de tota mena, però que ben aviat revela-ren procedir d’una munió d’infants que s’havien ficat portes endins. En Nomdedéu, tot confós, mirava a totes bandes, inquirint amb els ulls què podia ser allò; però aviat ell i tos els altres eixírem de dubtes en veure entrar una turba de vailets que, amb desvergonyiment i sense respectar ningú, s’escolaren a la sala donant cops, empenyent-se, cridant, escatainant i bramulant en els més desacordats tons. Un parell duien sengles atuells penjats del cinyell, sobre els bonyagats fons dels quals redoblaven fent servir pals de cadires velles; uns quants tocaven la trompeta amb el nas; i tots, al compàs d’una insu-portable música, ballaven amb àgils salts i cabrioles. Semblava una xusma infernal que eixís de les escoles de Plutó.

No cal que digui que, al cap de l’exèrcit hi havia en Manelet i en Vadoret, aquest últim portant a collibé en Gasparó, tal com el vaig veure a la muralla. Tots seguien duent pal, caldera vella o vara amb pelleringues penjades de la punta, objectes amb els quals simulaven fusells, tambors i banderes. El cul d’una cadira de palla lligat a una corda i arrossegat pel terra li servia com a trofeu a un, mentre que l’altre guarnia el seu cap amb un cistell mig desfet, sense que hi fal-tessin les casaques militars fetes parracs i els morrions d’antiga forma amb descolorides plomes guarnits.

El senyor Pau, cec de còlera i fora de si, apostrofà els nois tan violentament que gairebé estigueren a punt d’aplacar un xic el seu entusiasme bèl·lic.

—Bergants, fora d’aquí ara mateix! —els digué—. Quin desvergo-nyiment és aquest? Mira que ficar-vos a casa meva d’aquesta manera!

La Ciseta, indignada per tanta audàcia, prengué del braç en Mane-let, que casualment passava pel seu costat, i començà a assotar-lo d’una manera llastimosa. Jo també vaig prendre part de la persecució de l’eixam, i començà el repartiment de clatellots a tort i a dret. Però de sobte observàrem que la malalta contemplava els desvergonyits amb complaent atenció i somreia amb tanta espontaneïtat i alleuja-ment, com si la seva ànima sentís un indicible goig davant aquell espectacle. Li ho vaig fer notar al senyor Pau i tot seguit es posà a favor dels esvalotadors, contenint la Ciseta, que anava al seu darrere amb implacable fúria.

—Deixeu-los —digué en Nomdedéu—. Ma filla es mostra molt complaguda veient aquesta canalla. Guaita com riu, Andreu; mira com pica de mans. Bé, nois, vinga, correu i crideu per l’habitació.

I mentre deia això, el senyor Pau, plantat al bell mig de la sala, començà a portar el compàs. En mala hora se’ls ordenà seguir. Déu meu! Quina gatzara, quin xivarri! Semblava que la sala s’havia d’en-fonsar. N’hi haurà prou de dir que s’extralimitaren de tal manera, i de tal manera es deixaren portar pels darrers deliris de l’entremaliadura, que a la fi calgué posar fre a tant de joc i cridadissa, perquè fins i tot es donà el cas que els vianants s’aturaven al carrer, sorpresos i escan-dalitzats per tan desusada remor.

—On t’has ficat tot el dia? —exclamà la Ciseta, atrapant en Vado-ret i aturant-lo—. I la criatura té sang al peu! Vine aquí, condemnat, me les pagaràs totes plegades. Ja veuràs quan baixem a casa. I tu, Manelet dels dimonis, què n’has fet de la camisa?

—Al carrer de la Ballesteria⁵⁵ estaven curant uns ferits i no tenien draps. Em vaig treure la camisa i els la vaig donar.

—Per què heu portat a casa tant bordegàs malcriat?

—Són els nostres amics, germana —replicà en Vadoret—. Hem estat al Capítol i allí ens han donat una mica de vi. Ciseta, aquí a la pitrera hi tinc cinc guindes.

—Porc, que et creus que me les menjaré de les teves mans fasti-goses? Vine aquí, Gasparó. Aquest pobret no haurà menjat res. Què t’han fet al peu que hi tens sang?

—Germana, una bala de canó ha passat por on érem i si en Gas-paró no s’aparta, se li emporta mig cos. Només li ha arrencat l’ungla petita. Si veiessis que valent ha sigut? S’ha ficat sota del canó i des d’allí ha estat mirant els francesos que volien pujar la muralla. I els amenaçava amb el puny tancat. Mira si té geni el meu nen! Doncs no creguis… cap francès s’ha ficat amb ell.

—T’espellaré viu —li digué la Ciseta—. Espera, espera que bai-xem. A veure si se’n va aviat d’aquí tota aquesta canalla.

—No, que s’esperin una mica —va indicar el senyor Pau—. Són uns xicotots molt eixerits. Guaita que contenta està la Josefina. El que voldria, Vadoret, és que no féu tant de soroll. Balleu vosaltres, i mar-xeu al pas de punta a punta de la casa, però sense cridar, que no s’escandalitzin els veïns. I digues-me, Manelet, porteu quelcom per menjar?

—Jo porto cinc guindes —digué ràpidament en Vadoret, traient-les de la pitrera.

—Doneu-me amb dissimuli i sense que ho vegi ma filla tot el que porteu, que jo us donaré uns xavos perquè compreu pólvora.

—En Pauet té quatre guindes —digué en Manelet.

—Doncs vinguin aquí.

—I jo també tinc un bocí de pa que m’ha sobrat del que em donà la monja.

—Pepet —digué un altre dels meus nois—, porta aquí aquest mig cogombre que li has agafat a un soldat mort.

—Jo dono aquest tros de bacallà —digué un altre, deixant l’ofre-na a les mans del senyor Pau.

—I jo aquest cap de gallina crua —afegí un tercer.

En un moment es reuniren diverses menges, com troncs de col que duien imprès el segell de les pulcres mans dels seus amos gene-rosos; cigrons crus que havien estat extrets pels forats dels sacs per dits molt subtils; alguns trossos de carn seca, pelleringues de bunyols, pastanagues, dos o tres ametlles confitades que ja havien rebut mol-tes mossegades, i altres viandes, tan esplèndidament lliurades com alegrement rebudes. Procurant que no se n’assabentés sa filla, el senyor Pau cridà la senyora Sumpta, que acabava d’arribar en aquell instant, i acompanyant-la darrere la cadira de la malalta, li digué:

—A veure si amb tot això compon vostè un sopar per a la malal-ta. Cal fer-li creure que anem sobrats.

—Què vol que fem amb això, senyor, si no ho voldrien ni les gallines? A casa no hi manquen coses per menjar.

—Maleïda sergentota; tot s’ho han endut, tot ho han saquejat uns maleïts militars que han entrat aquí! Si vostè no fos tan tafanera, tan bocamolla, i tan amiga de ficar-se allà on no la demanen i de parlar d’allò que ningú no li pregunta, no ens veuríem en aquesta… I no dicres més. Prepari vostè un sopar amb això, que demà Déu dirà. S’ha oblidat vostè de cuinar? Llàstima que no se li rebentés el fusell a les mans, a veure si es curava de les seves bogeries! A la cuina. Uix! Vinga a la cuina. Fa vostè pudor a pólvora.

Els nois que, com tots els de la seva edat, eren dels que si se’ls dóna el dit es prenen la mà, un cop es veieren autoritzats per l’amo de la casa a fer de les seves, deixaren anar a regna solta la seva bulli-ciosa iniciativa, i no fou poca la gresca. Envoltant la taula que la malalta tenia davant de sa cadira, no se sentiren prou satisfets de mirar els diferents objectes que hi havia, sinó que en tots ells hi posa-ren les mans, tocant, remenant i movent tot el que veieren. La Jose-fina, lluny de manifestar disgust per tanta impertinència, reia de veu-re la seva inquietud. Amb gestos, indicà a son pare que havia de donar sopar als importuns visitants, a la qual cosa contestà amb paraules i certa ironia festiva el senyor Pau:

—Sí, ara mateix. La Sumpta està preparant un opípar banquet. Pare i filla dialogaren una estona, com Déu els donà a entendre,

i a la fi la malalta, amb veu clara i sencera, parlà així:

—No, no em poden convèncer que no hi ha guerra a Girona. Vostè no ha anat de cacera sinó a curar ferits, i aquests nois que venen imitant els soldats, fan ara el mateix que han vist.

—Que xerraire està! —digué en Nomdedéu—. Això és bon símp-toma. En tot un any no li havia sentit tantes paraules juntes. És evi-dent que les entremaliadures i gràcies d’aquests nois han reanimat son esperit. Andreu, i tu, Ciseta, riem-nos tots plegats, fent veure que estem molt satisfets.

Seguint l’ordre de l’amo, prorrompírem en sonores rialles, essent tot seguit excessivament secundats pel cor infantil. El senyor Pau s’as-segué després al seu costat i, prenent la ploma, es disposà a comuni-car-li quelcom de seriós i llarg i difícil d’expressar amb gestos, puix només en aquest cas es valia del llenguatge escrit. Em vaig posar darrere el seu seient i vaig poder llegir, mentre ho escrivia, el següent:

—Filla meva, tens raó. Hi ha guerra a Girona. Jo no t’ho volia dir per no espantar-te però, ja que ho has endevinat, deixem-nos d’en-ganys i comèdies. Ni jo he estat de cacera, ni hi he pensat. Vaig a explicar-te el que ha passat perquè no valoris ni massa ni poc els esdeveniments d’aquest gran dia. És cert que els francesos han tornat a posar setge a Girona. Fa temps que s’hi van presentar amenaçant-nos amb un exèrcit de dos-cents mil homes, comandats pel mateix emperador Napoleó en persona.

La Josefina, en llegir això, que era d’allò més gros, ens mirà a tots, interrogant-nos amb els ulls sobre l’exactitud d’aquella notícia, i no necessitàrem que el senyor Pau ens ho advertís per fer demostra-cions afirmatives que haguessin convençut el mateix dubte. El pare continuà així:

—Has de saber que ara tenim aquí un governador, que es diu don Mariano Álvarez de Castro, qui, tan bon punt veié venir els fran-cesos, disposà les coses de forma que no en quedés un de sol per explicar-ho. Ho concertà de manera que un exèrcit espanyol de cinc-cents mil homes, que estava per Aragó sense saber què fer, vingués a ajudar-nos per la banda de Montilivi, precisament quan els francesos ens atacaven aquest matí per l’altre costat. De matinada trencaren el foc. Des de la muralla d’Alemanys es veia Napoleó I, muntat a cavall i amb un grandíssim morrió, tot ple de plomes, al cap. Envesteixen els francesos… Ai, filla meva, ho hauries d’haver vist allò. Els nostres soldats els escombraven materialment i, com que en el moment de començar el combat ha aparegut l’exèrcit de cinc-cents mil homes com caigut del cel, els pobres porcs no sabien a quin sant encomanar-se. En fi, filla meva, els hem donat tal pallissa que, a hores d’ara, van tots camí de França amb el seu emperador al capdavant, amb la qual cosa s’acaba la guerra i ben aviat tindrem aquí al nostre rei Ferran.

La Josefina tornà a assessorar-se amb nosaltres abans de donar crèdit a tan grans meravelles.

—Jo no t’ho havia volgut dir —continuà en Nomdedéu—, per no espantar-te; però la joia de la ciutat és tan gran que ni tan sols tu, que estàs tan retreta, podries deixar de conèixer-ho. Talment com aquests nois, estan els grans pel poble, aplicats a les manifestacions d’una delirant disbauxa. Figura’t tu que en els passats dies els francesos que estaven per allà no deixaven arribar queviures al poble, i avui tot és abundància, i a més del que pugui venir, tenim tot el que a l’enemic se li ha pres que és, si no m’enganyo, tants milers de bous, no sé quants milions de sacs de farina i milers i milers de gallines, ous, etc. Ja podem anar-nos-en a Castellar quan vulguis…

—Demà mateix —digué la Josefina amb deler.

—Sí, demà mateix —escrigué el senyor Pau—. Estem com volem, i jamai ha tingut Girona una temporada més alegre, més animada. La gent està boja d’alegria, i tot són cants i balls i felicitacions i joia. I donat que els queviures han entrat aquesta tarda amb una abundàn-cia extraordinària, filla meva, jo t’he portat de tot el que hi ha al mercat; i encara que la teva panxa segueix delicada, crec que hauries

de menjar de tot sempre que les dosis siguin petites. Respecte a això, li ho vaig consultar al senyor Pere, mon company a l’hospital, i em digué que convenia alimentar-te amb una gran diversitat de menges, prenent-ne de cadascuna una ració molt mínima i tenint cura, seguint les ordres d’Hipòcrates, d’alternar en un mateix plat la carn seca i les guindes, els bunyols amb el llegum cicer pisum, que aquí en diem cigró, i les ametlles confitades amb aqueixa planta salutífera que es coneix en la ciència com Beta vulgaris latifolia i que comunament anomenem bleda, menja de gran virtut medicinal si es barreja amb dolç, amb nous i fins i tot amb una mica de bacallà. Així que estigues disposada a sopar que demà, si fa bo, podrem anar a Castellar, mal-grat que, si he de dir la veritat, filla meva, ara me n’adono que potser serà complicat perquè tots els carros i cavalleries del poble els ha pres la Junta per tal d’organitzar la processó i cavalcada amb què s’ha de celebrar aquest triomf sense parangó. Però serà cosa de dos o tres dies. Cal que t’animis per sortir a veure les il·luminacions d’aquesta nit tot i que, parlant sense embuts, no et convé prendre la fresca. Per tal que puguis participar de la comuna alegria, aquí hi ha l’Andreu i la Ciseta que estaran encantats de ballar amb els nois al teu davant una mica de sardana i un altre xic de tirabou⁵⁶, començant aquesta nit, perquè també en aquesta casa quedi palesa la immensa satisfac-ció i patriòtica alegria de què està posseïda la ciutat. Com que tu no hi sents, prescindirem del flabiol i la tenora que només serveixen per fer soroll inútil. Així que ja pots fer el senyal perquè comenci la festa. Jo vaig un moment a preparar al menjador el suculent i abundós sopar amb què obsequiarem aquests joves, així com també aquests nens tan macos i educats.

I després, dirigint-se a la Ciseta i a mi, ens digué:

—No hi ha cap altre remei. Cal ballar una miqueta, tot i que suposo, Andreu, que aquest cos acabat d’arribar de Santa Llúcia, no estarà per sardanes. Però, amics, tot ballant féu una obra de caritat. Qui ens ho havia de dir! Hi ha tantes maneres de practicar els Sants Evangelis!

X

El lector no ho creurà, el lector trobarà inversemblant que balléssim, la Ciseta i jo, aquella nit lúgubre, precisament en els instants en què, cremats diversos edificis de la ciutat, aquesta oferia en son estret recinte freqüents escenes de desolació i angoixa. Formant amb vuit noiets una gran rotllana, ballàrem, sí, obeint l’ur-gent petició d’aquell pare afectuós que ens demanava amb llàgrimes als ulls la nostra cooperació en la dificultosa comèdia amb què enga-nyava el delicat esperit de sa filla; però ballàvem en silenci, sense música, i les nostres figures mòbils i saltadores tenien un no sé què d’aspecte mortuori. Les nostres ombres projectades a la paret feien pensar en una dansa d’espectres, i els únics sons que acompanyaven aquell ball eren, a més dels nostres passos, el frec del vestit de la Ciseta, el tremolor del terra i un lleuger cant entre dents d’en Vadoret,

el qual al mateix temps feia gestos de tocar el flabiol i la tenora.

Per la meva part, sostenia al meu interior una rude lluita amb mi mateix per contraure i esforçar mon esperit en l’horrible comèdia que estava representant, i les mateixes angoixes experimentava la Ciseta, tal com em digué més tard.

A la fi, el torbament moral, juntament amb el cansament, em feren exclamar: «Ja no puc més», i em vaig deixar anar gairebé sense alè sobre una cadira. El mateix féu la Ciseta.

Però la Josefina, que ens contemplava amb indicible satisfacció i grat, ens demanà que balléssim més i, amb eloqüents mirades dirigi-des a son pare, ens deia que érem uns mandrosos sense cap cortesia.

Veiéssiu allí al bon senyor Pau suplicant-nos que balléssim per la salvació eterna. I què havíem de fer? Ballàrem com insensats una segona i una tercera tanda. A la fi ens valgué de pretext per descan-sar el fet de servir-se a la desventurada jove l’hipocràtic sopar de què abans he fet menció, el qual fou acompanyat d’eloqüents discursos mímics i literaris del doctor Nomdedéu, qui ponderava a sa idolatra-da malalta les excel·lències de la repugnant barrija-barreja servida en nou o deu plats amb racions microscòpiques. Tot allò era una farsa lúgubre que oprimia el cor i el senyor Pau, que la presidia, l’infeliç senyor Pau, macilent, ullerós, groc, trèmul, semblava haver eixit de la sepultura i esperar el cant del gall per tornar-se-n’hi. La Ciseta plo-rava d’amagat i alguns dels nois, rendits a la poderosa son i al gran cansament, havien estirat les cames i clos els ulls en diferents punts i on cadascú trobà millor comoditat i fàcil postura.

—Senyor Pau —vaig dir al metge—, no ens faci vostè ballar més perquè nosaltres mateixos creurem que ens hem tornat bojos.

—Fills meus —em contestà—, tinc el cor partit de dolor. Neces-sito estar constantment en batalla per contenir les llàgrimes que se’m cauen dels ulls. Pobra Girona! Existiràs demà? Estaran demà dempeus les teves nobles cases i amb vida els teus fills valents? Jo tinc prou esperit per a tot, per lamentar i plorar la mort de ma ciutat natal i tenir cura de ma pobra filla! Què costa representar una farsa? Res, la pobreta es deixa enganyar fàcilment i com que la seva malaltia no és altra cosa que una forta passió d’ànim, en l’ànim s’han d’aplicar les cauteritzacions, els cataplasmes, els tonificants i els emol·lients que li he receptat aquesta nit. Pot ser que li hàgim salvat la vida. Que sabeu el que significa en una naturalesa tan delicada, tan subtilment sensi-ble, una trista o una agradable impressió? Doncs significa tant com la vida o la mort. Sí, fills meus, si jo no tingués cura d’amagar a ma filla les angoixes que estem patint, es posaria la seva ànima en tal dispo-sició que el més petit accident la mataria, com un buf de vent apaga la flama. Cal resguardar aquesta pobra flama de l’aire que la mata i donar-li el que la fa viure. Així va tirant, tirant i qui sap si la podré salvar. Sigueu, doncs, caritatius i procureu divertir-la. Guaiteu com riu, mireu quin preciós color han agafat les seves galtes. La creença que Girona és plena de felicitat i l’esperança de ser portada ben avi-at a Castellar l’enforteixen i li donen nova vida. Aquesta nit anem bé, però demà… Què faré, què li diré demà? Si creix l’escassetat de que-viures, com és probable, si s’hi declara la fam i l’epidèmia, i cauen bombes a paratges propers, o aquí mateix, quina comèdia representarem? Déu m’afavoreixi i m’inspiri, car per a la seva infinita miseri-còrdia no hi ha res impossible.

—Estic mort de cansament —vaig dir jo veient que la Josefina demanava més balls— i a més és tard i he d’anar-me’n a mon lloc.

La Ciseta ja no podia mantenir-se dempeus i la senyora Sumpta, que jeia al terra amb la immobilitat d’un bossot, roncava sorollosa-ment, imitant en la cavitat de les seves fosses nasals el llunyà brunzit del canó. En Vadoret, cansat ja de tocar en silenci el flabiol i la tenora, dormia com els altres nois. El senyor Pau, prou generós com per a no demanar-nos impossibles, s’apressà a complaure la malalta, posseïda d’un febril insomni, i es posà a dansar al mig de la sala, fent una rot-llana amb quatre nois dels més espavilats. Quan jo vaig sortir, estava el pobre senyor fent cabrioles i saltirons sense cap habilitat i molta feixuguesa; però la seva ineptitud per al ball, tot provocant la hilaritat de sa filla, l’induïa més a seguir ballant. Feia salts, alçava els braços descompassadament, es dislocava mans i peus, ensopegava a cada instant inclinant-se endavant o endarrere, dibuixava mil figures grotes-ques i estrambòtiques que en altres circumstàncies m’haurien fet riure, i una suor angoixant fluïa del seu rostre macilent, desfigurat pels ges-tos i ganyotes que li obligaven a fer l’extenuant moviment i els aguts dolors de sa ferida. No he vist mai un espectacle que m’entristís tant.

⁵⁵ Actualment carrer Ballesteries.

⁵⁶ Ball antic que ballaven un nombre indefinit de balladors donant-se la mà i formant cadena.