La vida s’(es)fuma com una cigarreta

«Els objectes conserven les circumstàncies millor que la ment». Amb aquesta frase tan proustiana —recordin aquell gust de la magdalena—, l’escriptora francesa Florence Delay (París, 1941) explica la seva passió per les cigarretes, els cendrers i per què els ha dedicat el seu darrer llibre, un recorregut per les seves experiències vitals a partir d’aquestes peces plenes de cendra. «Són els companys que m’expliquen coses de la meva vida. Jo no tinc memòria. Prefereixo oblidar abans que recordar», explica l’escriptora.

Florence Delay, acadèmica de la llengua francesa i actriu ocasional, respon al telèfon des de casa seva a París. Parla un castellà correcte, estudiat durant dècades després de traduir autors del Segle d’Or com Calderón de la Barca i Lope de Vega. El llibre Els meus cendrers, que d’aquí a uns dies publicarà Demipage en castellà, al·ludeix també a un vell concepte de la cultura espanyola: la tragèdia de la brevetat vital. «Aquest llibre és una metàfora sobre el fum, que per a mi és igual a la dispersió. El llibre tracta d’aquesta flama que s’encén i s’apaga com a metàfora de la vida breu de l’ésser humà», apunta, citant com a referents l’obra del compositor Manuel de Falla i la novel·la de l’escriptor Juan Carlos Onetti.

L’estil literari de Delay és complex. Les seves frases són curtes. Els records es construeixen a partir de flaixos, de fragments. De fet, en la traducció del llibre al castellà hi han treballat fins a cinc persones. Però és una estructura que té la seva raó de ser: «Aquesta estètica està presa de Ramón Gómez de la Serna. El paràgraf és la forma literària de la cigarreta. Comença i s’acaba. I cada frase és independent».

«Tot allò que s’apaga i es torna a encendre és apassionant», escriu Delay al seu llibre. Hi ha una crida molt visible a la sensualitat entre les línies del relat. La cigarreta adquireix una imatge sensual que, per a Delay, prové sens dubte de l’acte de fumar relacionat amb el d’escriure. «Escric des que tenia 20 anys i necessito encendre la cigarreta per encendre la frase. I puc deixar de fumar, però no quan treballo, perquè el cigarret em condueix a la intimitat», aclareix Delay.

Amor pels toros

Al llibre, l’autora recorre aquells retrats de personatges que han assolit la transcendència gràcies a tenir una cigarreta entre els dits. És el cas de Humphrey Bogart, André Malraux o Jean-Paul Sartre. Ella no s’explica gaire bé per què ara, mitjançant Photoshop, s’elimina d’un cop aquest objecte. D’aquí que també posi en dubte les lleis antitabac que ja funcionen en força països de la Unió Europea. «Sens dubte, fumar és un error i un perill, però entre l’error i la prohibició hi ha un marge força ampli. Més que prohibir, caldria ensenyar que cadascú sigui amo de si mateix», reflexiona.

A la transgressió que suscita Els meus cendrers per les seves odes a un article avui perseguit per la llei en els espais públics, s’hi suma la passió que l’escriptora també demostra per la tauromàquia. Delay va arribar al món dels toros gràcies als textos de José Bergamín. «Em van fer pensar en la música callada del torero», sosté. Per això també se li escapa el debat que hi ha al nostre país sobre la festa taurina: «Els toros són a tota la cultura espanyola. Acabar amb ells és suprimir la història de la pintura i de la literatura espanyoles».

Florence Delay tanca la conversa parlant del seu amor pels escriptors espanyols. Per Lorca i Calderón. «No puc viure sense ells». Tampoc sense el cigarret.

Només quatre dones a l’Acadèmia Francesa de la Llengua

Florence Delay és acadèmica de la llengua francesa des de l’any 2000. Ocupa el seient desè —a França els acadèmics es classifiquen per números i no per lletres com a Espanya— i va ser precedida pel filòsof i escriptor Jean Guitton. La seva presència és, tanmateix, tota una anomalia a la ‘docta casa’ francesa: només quatre dones d’un total de 40 membres ocupen actualment un seient a la institució.

«És cert, no som moltes. I la primera dona que hi va entrar, l’escriptora Marguerite Yourcenar, ho va fer fa 25 anys», assenyala Delay. La França de les revoltes del maig del 68, de la independència, la llibertat sexual i la Revolució també té els seus llasts als centres de poder. «És lògic, ja que va ser una institució només d’homes durant gairebé sempre. Les coses canvien, però a poc a poc», manifesta l’escriptora.

Publicado en Demipage en español y traducido por Isidora al català.