Eduardo Montagut

La destacada escriptora i periodista Soledad Gustavo va publicar un breu article a l’Almanac de La Revista Blanca de l’any 1903, en què reflexionava sobre el sentit revolucionari dels anarquistes, «alfa i omega» de la revolució, i que volem comentar en aquest breu apunt.

Per a la nostra protagonista era certa la premissa que cadascú portava dins seu un anarquista, perquè fins i tot la persona més inofensiva es rebel·lava contra la més mínima injustícia i desobeïa les lleis que generaven obstacles, i fins i tot s’alçava contra els causants d’un dany o d’un greuge, tinguessin autoritat o no. Fins i tot els «amants cristians» més morals, fins i tot segons el concepte que establia l’Església Catòlica, i els més respectuosos amb tota mena de preceptes, ho burlaven tot si es posaven traves a la satisfacció de les seves esperances i desigs.

De tot això se’n deduïa que l’home, per molt reaccionari que fos, acceptava només en principi la tutela que el sotmetia, primer per la força i després per l’atavisme.

Així doncs, Soledad Gustavo exposava que, en realitat, els anarquistes no pretenien res d’impossible quan anunciaven que aspiraven a transformar la societat. Era com seguir el curs natural, com el de les aigües d’un riu que avancen cap a la desembocadura. Els anarquistes havien de treballar en les consciències. L’amor, les il·lusions, les dites, els «horitzons infinits del pensament» no serien res sense l’esperança que feia que la humanitat pogués arribar un dia a la formació d’una societat en què tots els éssers fossin feliços per ser lliures, sans i perquè viurien d’acord amb allò que la seva naturalesa els exigís. Aquest era, en conclusió, el treball dels anarquistes, els representants de l’«alfa i omega» de la revolució.

Si vols, puc ajustar el català a criteris normatius concrets (IEC, estil periodístic, o català valencià/balear) o fer una versió més literària.