França entre 1933 i 1934, per Eduardo Montagut

El 6 de febrer de 1934 és una data clau en la història francesa d’entreguerres perquè en aquest dia els grups d’extrema dreta van intentar assaltar el poder a París, sense aconseguir-ho al final. En tot cas, aquest fet tindria dues conseqüències evidents: el camí cap a la unitat de l’esquerra a través de la fórmula final del Front Popular, i la radicalització de la dreta. En aquesta peça estudiem la situació política francesa en un moment d’especial tensió.

La Gran Depressió va fer una fonda petjada a França, afectant la nombrosa classe mitjana del país. El poder polític es va veure desbordat pels problemes econòmics i socials, derivant en una evident inestabilitat, ja que es van succeir molts Governs entre 1932 i 1934. Aquesta situació es va convertir en un caldo de cultiu perquè calés en determinats sectors socials un fort rebuig al sistema parlamentari de la Tercera República al qual s’acusava d’inoperància i de fomentar la mencionada inestabilitat governamental.

A aquesta situació, generada per la crisi econòmico-social, es va unir la successió d’una nova etapa d’escàndols. No era la primera vegada que la Tercera República es veia afectada pels escàndols polític-financers. Al canvi de segle es van succeir molts, sense oblidar el conegut com a Affaire Dreyfus, però era un altre context diferent, amb més estabilitat subjacent. Ara els problemes econòmics feien intolerables aquests assumptes. Els casos més importants, sense entrar en molts detalls, van ser els següents: el Cas Hanau, que va afectar els estalvis de moltes persones i que va protagonitzar Marthe Hanau; el Cas Oustric, que va ser una fallida fraudulenta del banquer Albert Oustric i que es va endur per davant al Govern d’Andrés Tardieu per implicació d’un ministre; i finalment, el Cas Stavisky, la gota que va precipitar la tensió. L’escàndol va esclatar al desembre de 1933 afectant un banc de Baiona i que es va generar pels manejos de l’estafador Alexandre Stavisky, connectat amb importants polítics radicals, entre ells un ministre del Govern de Camile Chautemps. Aquests suports li permetien eludir, gairebé indefinidament, el seu judici. Però Stavisky va ser assassinat i l’escàndol va augmentar en l’opinió pública perquè es va acusar des de la dreta al Govern d’haver ordenat el seu assassinat. L’extrema dreta va aprofitar l’ocasió per mobilitzar-se. En aquest estat de coses va esclatar un nou escàndol que va provocar el final del Govern de Chautemps, sent substituït per un altre polític radical, Édouard Daladier el 27 de gener de 1934.

Aquesta inestabilitat va ser el pretext perquè l’extrema dreta, com hem apuntat, busqués un evident protagonisme mediàtic i al carrer. Els seus temes no són nous perquè els sectors més radicals de la dreta francesa els havien emprat en el passat, però ara ressonen amb més força. En primer lloc, es renova l’antisemitisme, una senyal d’identitat d’aquest univers polític des dels temps de Dreyfus. Segurament, en cap país europeu va haver-hi un major antisemitisme acusat en la confrontació política des de finals del segle XIX com a França, ja que l’antisemitisme alemany cal vincular-lo més a l’arribada i ascens del nazisme. L’antisemitisme es va unir a un discurs xenòfob perquè Stavinsky reunia dues condicions que odiava l’extrema dreta: era jueu i era estranger, ucraïnès, encara que naturalitzat francès. El tercer pilar de l’odi de l’extrema dreta era el seu antimasonisme. La masoneria venia sent acusada de manejar els fils de la política contra els suposats veritables francesos, i en aquest cas, es va tornar a la càrrega perquè Chautemps era masó. Totes aquestes idees seguiran en el discurs de l’extrema dreta i de gran part de la dreta fins a la liquidació del règim de Vichy.

El Cas Stavisky va ser l’excusa perfecta més que per a l’extrema dreta, sempre contrària al parlamentarisme i la democràcia, per a la dreta que desitjava enderrocar al Govern que havia sorgit de les eleccions de 1932, i als radicals que no tenien una majoria estable al parlament.

En aquest clima irrespirable de tensió va esclatar el precipitant que provocaria les grans manifestacions parisines. El Govern va destituir al prefecte de la policia, Jean Chiappe, un alt funcionari molt permisós amb l’extrema dreta. L’esquerra francesa considerava que aquest personatge havia estat implicat en el Cas Stavisky, però la dreta opinava que la destitució havia est

at una exigència dels socialistes a canvi del seu suposat suport parlamentari als radicals del Govern.