Eduardo Montagut

El terme Antic Règim (Ancien Régime, en francès) va sorgir en l’època de la Revolució Francesa amb un sentit negatiu per referir-se a un ordre que es volia eliminar.
Els historiadors, per la seva banda, designen amb aquest concepte el conjunt d’estructures i institucions econòmiques, socials i polítiques existents a Europa des de finals del segle XV i començaments del segle XVI fins als grans processos revolucionaris i de transformació que van tenir lloc a la segona meitat del segle XVIII, sense cap mena de sentit pejoratiu.

L’Antic Règim es caracteritzaria, per tant, per comptar amb una economia eminentment agrària, tant per l’origen de la riquesa com per la importància de la població rural, sense obviar el creixement del capitalisme mercantil; una estructura social de tipus estamental, en la qual les diferències s’establirien en virtut de l’origen familiar més que no pas de la capacitat, la riquesa o el talent personals, tot organitzant-se la societat en tres estaments, estats o braços —clergat, noblesa i estat pla o tercer estat—, la línia divisòria dels quals se situaria en la possessió o no de drets o privilegis; i per una forma de govern basada en la monarquia absoluta, en la qual l’origen de la sobirania no dependria de la voluntat dels governats (súbdits i no pas ciutadans), de manera que no estaria limitada en l’exercici de les seves funcions, i es considerava d’origen diví.

El concepte, en aplicar-se a un període temporal tan ampli i a un espai —l’europeu— tan heterogeni, ha generat no poques polèmiques historiogràfiques. En primer lloc, hi hauria la crítica al sentit teleològic explícit en la seva formulació, ja que adquiria sentit pel seu desenllaç, és a dir, per les revolucions liberals-burgeses, defensades lògicament per la historiografia liberal clàssica. Per la seva banda, els historiadors més conservadors solen rebutjar el terme perquè consideren que té una càrrega negativa. La historiografia marxista no el rebutja, tot i que sempre ha preferit emprar-ne d’altres, com ara feudalisme, feudalisme tardà i, sobretot, transició del feudalisme al capitalisme, és a dir, el període en què canviaria el mode de producció feudal pel capitalista, incidint en la continuïtat amb l’Edat Mitjana.

Una altra crítica o, més aviat, matisació, en relació amb els límits temporals del període, intenta demostrar que l’Antic Règim va ser més resistent i va perdurar més del que es pensa. En algunes zones d’Europa, l’Antic Règim mantindria algunes característiques i persistències fins a la Gran Guerra, moment en què quedaria ja completament liquidat. Aquesta persistència tindria a veure amb el fet que en aquells llocs no s’hi van produir revolucions liberals, o bé ho van fer de manera precària, establint-se pactes amb forces socials i aspectes del passat. Els casos més evidents es trobarien a l’Europa central i oriental, encara que també es poden rastrejar reminiscències del passat de l’Antic Règim als estats del sud d’Europa, com Portugal, Espanya i a la mateixa Itàlia unificada.