Eduardo Montagut

L’educació física no va existir en l’educació general durant la llarga etapa de l’Antic Règim. En realitat, havia desaparegut amb la fi de l’Antiguitat perquè, especialment els grecs, com és sabut, donaren molta importància a la gimnàstica i a l’exercici físic unit a l’estudi i al conreu de l’intel·lecte, però no així la tradició cristiana.

Va ser al segle XVIII quan es començà a pensar en la importància de l’educació física. Sens dubte, les idees de Rousseau hi tingueren molt a veure. El 1805 es creà a Madrid el Reial Institut Pestalozzià, gràcies al suport rebut de Manuel Godoy. La idea era introduir a Espanya la pedagogia de Pestalozzi, molt apreciada a tota Europa en aquell moment. En realitat, ja s’havien realitzat experiments amb la nova pedagogia gràcies al coronel Francisco Amorós, marquès de Sotelo. El centre obrí les seves portes el 1806 per als fills dels oficials de l’exèrcit o per als cadets de “menor edat”, permetent també l’entrada d’alumnes de famílies distingides, encara que no fossin militars. Es pretenia formar bons militars i funcionaris, així com mestres que difonguessin el mètode per tota Espanya. La pedagogia del suís Pestalozzi es basava en la naturalitat, la intuïció, l’activitat, l’autonomia, l’afectivitat i el desenvolupament integral de l’infant a través de l’observació, l’experiència i la seva interacció amb el medi. Doncs bé, l’exercici físic i la gimnàstica hi tenien un paper molt destacat. Així, va ser en aquesta institució on s’introduí l’educació física a Espanya. El problema fou que els sectors més reaccionaris, amb l’Església al capdavant —que veia en l’Institut un competidor del seu quasi monopoli educatiu—, van ensorrar l’experiència, en un ambient molt hostil a qualsevol reforma plantejada per Godoy en una Espanya que entrava en un període de turbulències.

Calgué esperar un lapse de temps molt llarg perquè les autoritats educatives espanyoles es prenguessin seriosament l’educació física. La Llei de 9 de març de 1883 creà l’Escola Central de Gimnàstica, encarregada d’orientar pedagògicament l’educació física. El seu programa d’estudis, de dos anys, s’aprovà el 1887. Per la seva banda, abans, la Institución Libre de Enseñanza té l’honor d’haver valorat a l’Espanya liberal l’exercici físic i la gimnàstica en la seva renovació pedagògica, probablement per les seves preocupacions higièniques i lúdiques envers els alumnes, que havien de desenvolupar gran part del seu aprenentatge fora de les quatre parets de les aules. Per això, la Institución establí espais a l’aire lliure per practicar gimnàstica.

Com a assignatura dins el sistema educatiu espanyol, l’educació física no s’establí als Instituts d’ensenyament mitjà fins a l’any 1893. L’any següent, el Consell d’Instrucció Pública establí que s’impartiria durant tres hores setmanals, mentre que dues hores més s’havien de dedicar a jocs a l’aire lliure i, a les tardes, calia practicar excursions.

El 1926, en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, es creà una Comissió interministerial amb la finalitat d’organitzar l’educació física.