Galdós: un canari que no canta i un parlamentari que no parla

Alfredo Liébana Collado, escriptor i professor, ens recorda que Benito Pérez Galdós (1843-1920) va ser un dels escriptors més destacats d’Espanya i un cronista essencial del segle XIX a través dels seus «Episodis Nacionals» i diverses novel·les de caràcter social. Galdós també va jugar un paper crucial en l’arribada al Congrés de Pablo Iglesias l’any 1910 com el primer diputat socialista, gràcies a una coalició republicano-socialista. Aquesta legislatura de 1910, que va durar tres anys, va introduir una nova llei electoral en un període marcat per debats constants sobre com fer els processos electorals més representatius sense qüestionar el sistema caciquil imperant.

El compromís polític de Pérez Galdós es va emmarcar principalment dins del món del republicanisme, més per la seva influència social i intel·lectual que per la seva activitat política directa. Va començar la seva carrera com a diputat cunero l’any 1886 pel districte de Puerto Rico (aleshores territori espanyol), tot i que no va visitar mai el territori, i va passar la legislatura com un observador atent de la vida parlamentària. No obstant això, la seva participació més destacada va ser l’any 1910, encapçalant per Madrid les llistes de la conjunció republicano-socialista, que va portar a Pablo Iglesias a ser elegit diputat per primera vegada.

La situació política de l’època era especialment tensa a causa de la guerra al Marroc, on l’exèrcit estava ple de corrupció i les llevades de soldats eren àmpliament rebutjades per la població al port de Barcelona. El resultat electoral a Madrid va ser una victòria aclaparadora, obtenint la majoria per un marge superior als quaranta mil vots. La pressió social per incloure a Iglesias a les llistes va ser tan forta que José Ortega y Gasset va proclamar un rotund «Voteu a Iglesias» a les pàgines d'»Europa» i va acabar elogiant la figura d’Iglesias a «El Imparcial».

Les eleccions es van dur a terme l’8 de maig en un clima d’alta tensió social, amb un nombre de vagues superior al dels tres anys anteriors combinats. La UGT, per exemple, va créixer significativament amb 45 seccions i 24.882 obrers afiliats només a Madrid. La nova llei electoral, basada en un nou cens i el vot obligatori, dificultava la falsificació de resultats, un problema habitual en les eleccions de l’època.

La candidatura a les Corts a Madrid va ser diversa, incloent des de Galdós, proposat per la Unió Republicana, fins a Pablo Iglesias pels socialistes, demostrant un clar intent de renovar la vida pública d’aquella època. Analitzant els resultats per districtes, els republicans van vèncer en diversos d’ells, mentre que la candidatura monàrquica, que incloïa a industrials i banquers, va guanyar en les zones de major poder adquisitiu.

En resum, aquestes eleccions van marcar una diferència significativa en la representació al Congrés, amb Galdós i els republicans obtenint un fort suport popular a Madrid i incorporant per primera vegada a Pablo Iglesias i els socialistes, la qual cosa evidencia un canvi important en la política espanyola d’aquell temps.