En relació amb l’amnistia que el Govern del Front Popular va disposar al febrer de 1936, els joves socialistes van donar la seva opinió a Renovació, l’òrgan de la Federació de les Joventuts Socialistes. Aquest apunt estudia la mateixa.

El diari explicava que s’havia posat en pràctica el decret corresponent i que no s’havia fet esperar perquè no podia haver estat d’una altra manera, ja que hauria estat «inhabil i contrarevolucionari». Per això les joventuts se n’alegraven, però hi havia un «però». El fet d’haver aprovat la disposició corresponent havia fet llançar al vol totes les campanes de «l’esquerrisme republicà, del Govern i fins i tot de les dretes reaccionàries i monarquitzants». Semblava que tot estava arreglat, i que ara regnaria la pau i la concòrdia. Així semblava deduir-se del discurs d’Azaña pocs dies després d’haver estat nomenat president del Govern quan va afirmar que calia establir una «zona de cordialitat i convivència entre els espanyols, aprofitant l’amnistia com a factor que ho determini». L’amnistia vindria a ser una mena d’esponja.

Traure de la presó a trenta mil presos no era un acte de magnanimitat opinaven els joves socialistes, però tampoc una garantia de convivència. Era simplement justícia. Per haver estat aquests homes a la presó i per haver mort altres s’havia fet possible la victòria del Front Popular. Però no convenia sobrevalorar el contingut de l’amnistia, sinó deixar-la en el seu just mig. S’amnistiava perquè era indispensable i just. Era indispensable perquè el Govern tingués una plataforma política sobre la qual actuar, perquè així ho havien dit els vots del dia 16 de febrer.

Però la tasca no concluïa amb obrir les reixes de les presons. Ara es tractava d’exigir responsabilitats als autors, còmplices i encobridors de la «criminal i repugnant repressió d’octubre». Els joves exigien justícia sobre la repressió exercida a l’octubre, començant pel Govern del 3 d’octubre. Per això cridaven a la mobilització sota el lema de les «responsabilitats».