(Relat de Mario Raimundo Caimacán; forma part del seu llibre 12 relats fantàstics, publicat l’any 2023 a Amazon.)

Després d’abandonar el Palau dels Ducs i de reunir-se amb el seu espavilat escuder Sancho Panza, el Cavaller de la Trista Figura va decidir que fos Rocinant, com al principi, qui determinés el rumb; i, volent-ho Déu, l’atzar, el destí o el mateix desig del noble animal, homes i bèsties prengueren el camí que els conduïa endavant. Aleshores Sancho va recordar un somni estrany i comentà a Don Quixot:

—Meu senyor, fa unes nits, encara a terres del Regne d’Aragó, vaig somiar la cosa més forassenyada que es pugui somiar: que els heretges anglesos s’havien apoderat del Penyal de Gibraltar i deien que era part d’Anglaterra.

Es posà a riure a riallades Don Quixot i, al cap d’una estona, li digué:

—Només a vós, que no teniu ni un pessic de sal a la mollera, us pot passar pel cap somiar tan gran disbarat, Sancho. Perquè tal impossible esdevingués, caldria, primer, que no existís ni un sol cavaller errant a tota Espanya, que s’assequés tota la Mar Oceana i que els homes volessin com ocells. I us aconsello, Sancho: no repetiu a ningú tal somni de bogeria i desvari, perquè podria esdevenir que us prenguessin per boig; és propi dels boigs dir, fer i somiar bogeries.

I continuaren cavalcant, encara que Sancho quedà capcot i pensà entre si que mai no havia sentit d’algú que pogués somiar per voluntat, car sempre havia cregut que els somnis eren tan lliures com el vent.

Avançaven amb calma, sense pressa, quan albiraren la costa mediterrània, ja a Andalusia, i els sorprengué una mena de tempesta de sorra barrejada amb forts vents i pluja, esquitxada d’aigües marines, amb abundants llamps i trons que espantaren bèsties i homes. En cessar l’estrany i ràpid fenomen, i dissipar-se el núvol humit de pols i sorra, es féu visible, per als nostres atemorits cavaller i escuder, un eixam de pelegrins de mar que baixaven amb urgència de diverses embarcacions atapeïdes i en perill de naufragi. Per la nocturnitat —força atenuada per la lluna plena— no podien apreciar amb precisió la identitat d’aquella estranya i alegre multitud, que cridava feliç de tocar terra, s’agenollava i la besava, o alçava els braços i les pregàries al cel en senyal de gratitud per haver escapat d’un eventual infortuni mortal. Cap a ells es dirigí la nostra parella errant, quan Sancho exclamà, més acovardit i esglaiat que minuts abans, en veure els terribles llamps i sentir els ensordidors trons:

—Ens envaeixen els musulmans, senyor Don Quixot! Hem de córrer a donar avís als oficials del Rei per cridar a les armes tots els cristians d’aquesta comarca i de tota Espanya! Sembla que aquesta gent de guerra és l’avançada d’un gran exèrcit enemic, senyor meu!

—No sigueu tan apocat, Sancho, que gent de guerra no és! I, si ho fos, el meu braç fort n’hi hauria prou per posar-los en fugida o fer-los mossegar la pols de la derrota, encara que es tractés d’un exèrcit més gran que el que portà Aníbal de Cartago. Però no és així, temorós Sancho! Són tristes relíquies d’alguna ciutat destruïda en guerra —com Troia pels ferotges grecs— o víctimes d’algun terrible endriac aliat d’un malvat mag encantador.

—Sigui com sigui, meu senyor, el més prudent és tornar i donar avís; que és molta gent i no sabem de cert qui són, d’on vénen ni què cerquen aquí. No són cristians, i això és evident pels seus vestits i colors: allà, més que moros, oliosos i rogencs, n’hi veig molts de negres.

—Moros, negres, tàrtars o qui vulgueu que siguin, Sancho: són homes i, per això, els nostres germans en Déu. I Déu no fa distincions, i per això ningú no n’ha de fer; que tots els homes vam ser creats per Déu a imatge i semblança seva. Per tant, Sancho, els savis del món saben que Déu és de tots els colors i parla totes les llengües.

—I les dones també les va fer Déu, d’una costella d’Adam, i per això deuen eterna obediència als homes, tal com diu el capellà del poble —afegí Sancho, presumint de bona memòria.

—No sigueu mentider, Sancho! I no digueu més disbarats! No enteneu que Déu parla en paràboles? La costella d’Adam vol dir que tot home és incomplet sense una dona, no pas que la dona sigui cosa que pertanyi a l’home o li dega servil obediència. Déu va crear homes i dones lliures i iguals en drets, com a fills de Déu que són i han estat sempre. O ignoreu que la senyora Isabel de Castella fou la nostra Reina Catòlica, i que la marquesa Isabel Barreto, avançada i descobridora de les illes Marqueses a l’Oceà Pacífic, fou la nostra primera almirall? —el corregí Don Quixot.

—Ho ignorava, meu senyor, com ignoro llegir i escriure. Encara que bé podria Déu deixar-se de paràboles i parlar clar i sec —que al pa, pa, i al vi, vi—, i així tot seria més senzill i ens evitaríem pendències. No entenc aquestes ganes de complicar-ho tot; i miri com estem —rondinà el renyat Sancho.

—Diu bé, Sancho, i tan aviat com pugui li diré les vostres recomanacions al mateix Papa de Roma —respongué festiu Don Quixot—. Ara, acostem-nos a aquesta gent per si necessiten la meva defensa i auxili.

Dit això, afanyaren el pas i aviat es trobaren davant d’una multitud de gairebé mig miler de migrants sorpresos, a la recerca de vida i asil a Espanya o a qualsevol altra nació d’Europa. Arribaven d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica Llatina. Eren llatinoamericans, àrabs, africans, beduïns i gent de molts altres indrets: homes, dones i criatures de països, colors, llengües i religions diverses, amb l’esperança comuna de salvar la vida i de forjar un futur en una societat civilitzada, democràtica i respectuosa dels drets humans. Fugien de guerres, matances, esclavatges, fams, violències, discriminacions o de cruels dictadures de tirans o fanàtics polítics o religiosos. Eren emigrants en èxode al segle XXI que, de sobte, es trobaven amb un fantàstic cavaller errant del segle XVII i el seu escuder, i la gran preocupació dels quals era no ser denunciats a la policia migratòria. Molts no parlaven espanyol, tot i que gairebé tots sabien qui eren Don Quixot i Sancho Panza. Paradoxalment, els hispanoamericans eren els qui menys entenien què passava. “Mal moment per aparèixer dos actors —o dos boigs— disfressats de Don Quixot i Sancho”, pensaren molts.

Don Quixot preguntà a diversos dels qui parlaven castellà i en tragué en clar que eren forasters que demanaven refugi, llevat de molts cristians de les Índies, vassalls del Rei amb ple dret a mudar-se i viure a Espanya per ser també espanyols, encara que tots temien la Santa Germandat i els exèrcits del Rei, encantadors dels quals fugien, deixant enrere cases, béns i estimacions, arrels, terres, rius, mars, cels i amics; pàtries arrabassades per éssers tan malèfics i infernals. Don Quixot cregué necessari desfer tals embulls —que a parts de les Índies hi havia diabòlics endriacs i mags encantadors usurpant el Reial Govern—, i s’adreçà a la multitud expectant des de l’alçada de la seva cavalcadura, en la cadira del seu flac Rocinant, amb veu greu, ben timbrada i sonora:

“Pobra bona gent arribada de la mar a la recerca de refugi i recer: jo sóc el Cavaller dels Lleons, Don Quixot de la Manxa, cavaller errant i paladí d’Espanya, i, en nom seu i de la meva senyora Dulcinea del Toboso, us dono la benvinguda a aquestes terres que són Espanya i us ofereixo complet refugi. No tingueu por de la Santa Germandat ni dels exèrcits del Rei —que vosaltres anomeneu Migració, Policia, Guàrdia Civil o com vulgueu dir als qui serveixen la Corona—, que els meus furs i facultats de cavaller errant m’autoritzen a donar-vos la meva protecció, com també ho fa el nostre Rei de la Cavalleria Errant. Estenc la meva protecció a tots vosaltres: homes, dones i criatures, de tota edat, color i condició; sigueu creients del Déu únic i veritable o encara visqueu en l’error —és a dir: sigueu cristians, jueus, musulmans o pagans de les Índies, de l’Àfrica o de la Tàrtaria, de la Xina o de la Còssia—, que tots som fills de Déu. És el meu deure de cavaller errant complir els seus manaments de Justícia divina per damunt de qualsevol llei merament humana. Per tant, d’ara endavant tots sou lliures i iguals, sense importar si als vostres regnes d’origen éreu esclaus o serfs; i us poso sota la meva protecció. Complint els meus deures de cavaller errant —protegir i emparar febles, vídues, orfes, dones, criatures i ancians; famolencs, menesterosos, esclavitzats, oprimits i injustament perseguits— us manifesto la meva resolució inqüestionable d’alliberar les Índies afectades —que són part de la Corona d’Espanya—, i els indis que hi ha entre vosaltres sou, per tant, espanyols i no pas estrangers, i sou aquí a casa vostra; i també les repúbliques que vosaltres mateixos m’heu mencionat. Extirparé, amb l’acer toledà de la meva invencible llança i de la meva mortal espasa, els infernals embolics, els superbs gegants i els malèfics encantadors que exerceixen jous tan infames amb títols de Dictadors, Líders Suprems, Presidents, Primers Ministres, Premiers, Secretaris del Partit, Caudillos —vitalicis, perpetus, provisionals o temporals—, o com es vulguin anomenar aquests monstruosos bellacs, malandrins i canalles. Res no podran contra mi els vils delinqüents, assoladors de camps i ciutats, que anomeneu lladres del Tresor Públic; ni els esbirros, mercenaris i botxins disfressats de jutges, policies o soldats; ni els assassins, torturadors, xerraires i demagogs. La meva esmolada i temperada espasa donarà compte de tots ells, encara que fossin més temibles i perversos que els Trenta Tirans d’Atenes, i, malgrat les armes, estratagemes, paranys, enganys i mentides dels felons. No deixaré titella amb cap —i allà en teniu Maese Pedro com a testimoni veritable de la meva constant conducta. Quan els vostres regnes o repúbliques restin lliures de l’oprobiosa i vil canalla, i morts els abominables tirans i castigats els seus vils sequaços, vosaltres decidireu si torneu a la terra dels vostres pares o adopteu una nova pàtria per a vós i per als vostres fills. Només us demano, en canvi d’aquesta portentosa gesta —que dono per feta i complerta—, que, a la primera oportunitat que se us presenti, un cop satisfetes les vostres necessitats de pa, sostre i abric, us presenteu davant la meva senyora Dulcinea del Toboso i li agraïu el bé que avui us faig en el seu bell nom. I, sent avui dimarts, i partint ara mateix per la mateixa mar que us portà a Espanya —que us rep amb fraternitat cristiana, i com a legítims fills als qui sou indis, és a dir, espanyols de les Índies de la Mar Oceana—, us demano que diumenge adreceu una pregària en nom meu a l’Altíssim, a Déu, perquè em concedeixi la victòria sobre cadascun dels fementits bellacs que tornaré a l’infern, o bé una mort digna en batalla; que està escrit: o tornaré triomfant amb l’espasa invicta, implacable i justiciera, o la meva sepultura serà a les Índies espanyoles o en terra estrangera.”

Tots els emigrats el miraven amb curiositat i sorpresa i guardaren silenci davant la solemnitat de les seves paraules, fins i tot els qui no parlaven espanyol, car sentiren l’embargament del moment. Només Sancho, ansiós i preocupat, gosà preguntar:

—I jo, meu senyor Don Quixot, he d’anar també en aquest llarg i perillós viatge a terres desconegudes i contra tants enemics malvats i poderosos?

—Els cavallers errants batallam; no comptam els enemics, Sancho. Jo afrontaré tots els perills, siguin quins siguin. I vós només carregareu el meu escut i les meves armes quan calgui —respongué impassible Don Quixot.

—Però, meu senyor, amb tants enemics anirem a una mort segura! —replicà Sancho.

—Segura, no; gairebé segura. I, per la diferència, em dono per vencedor! —digué, encara impassible, Don Quixot. I afegí:
—Sancho, quan la gravetat del mal ens imposa lluitar, no importa viure o morir: l’important és lluitar. I jo he de lluitar per ells, perquè sóc fort, valerós, destre en les armes i aguerrit; entra dins els meus deures de cavaller errant. Ells són molt febles i no poden aplicar el remei just, o no saben que davant aquests monstres el millor remei és l’espasa implacable. I els bellacs, a més, estan profanant a les Índies les glòries d’Espanya. Encara que us confessaré, Sancho, que compto amb tots els avantatges i venceré de segur: tinc fe en Déu, la causa és justa i la meva senyora Dulcinea del Toboso m’inspira i fa invencible el meu braç. En tot cas, Sancho, morir ens toca a tots —conclogué.

I marxà impertèrrit a embarcar-se, amb Rocinant i les armes, en una de les fràgils i estranyes embarcacions que havien portat els migrants. Sancho deixà de pensar i el seguí, que no podia permetre que partís sol. A més, en cas necessari, s’asseguraria que Don Quixot —que tant estima Espanya— tingués sepultura en el seu sòl sagrat; o, si no, serien dos els sepulcres en terra estrangera.

Mentre l’embarcació que prengueren cavaller i escuder solcava les onades, una boira espessa els cobrí i es va esvair amb tots els seus ocupants —homes i bèsties—, i tot passà en pocs segons, davant els ulls desmesurats dels centenars que hi havia a la platja. Els emigrats que no parlaven espanyol quedaren atònits, estupefactes. Els qui parlaven la llengua de Cervantes miraren meravellats i es preguntaren, desconcertats, com era possible que dos grans personatges literaris del segle XVII, creats pel genial Miguel de Cervantes i protagonistes de la millor novel·la del món, els haguessin rebut a una platja d’Espanya en una nit ignota del segle XXI, després d’una travessia llarga, precària, clandestina i perillosa. I, tot seguit, desapareguessin com per art d’encantador.

Mario Raimundo Caimacán

(Autor: Mario Raimundo Caimacán.)

Fa molts anys, quan vaig fer dotze anys, el meu avi, allà a la Vila del Rosari de Mataztlán, a Costromo, em va regalar un exemplar del Quixot (les dues novel·les genials de Miguel de Cervantes: L’enginyós hidalgo Don Quixot de la Manxa [1605] i Segona part de l’enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa [1615], publicades en un sol volum), i des d’aleshores en gaudeixo la lectura. Fa anys que el visito, l’exploro, l’estudio, el conec i hi reflexiono. Aquest conte, “Don Quixot contra els moderns endriacs”, que forma part del meu llibre 12 relats fantàstics (publicat l’any 2023 i disponible a Amazon), és fruit d’aquestes hores.

El relat tracta un tema d’actualitat —i així s’inscriu també en la tradició cervantina, car a L’enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa el seu autor escriu sobre l’expulsió dels moriscos de 1609 i sobre els bandolers que hi havia a Catalunya a la seva època—: el fenomen de les migracions massives a Europa, sigui per les terribles dictadures, sigui per les guerres i altres flagells que assoten les seves desgraciades pàtries. Vaig imaginar què faria Don Quixot, el Cavaller de la Trista Figura i Cavaller dels Lleons —l’imaginari i millor cavaller errant d’Espanya i del món—, amb el seu cor d’or; i vaig escriure aquest conte en uns temps de tanta necessitat i tan poca solidaritat humana.

Espero que aquesta lectura sigui útil, i que acompleixi les dues aspiracions de la lectura perfecta segons Cervantes: entretenir i instruir. Penso que el Quixot és radical en alguns temes —que cerca l’arrel de les coses— i, en la qüestió de les migracions massives, dels èxodes per fam o per llibertat, seria justicierament radical. Per aquesta convicció vaig escriure “Don Quixot contra els moderns endriacs” i espero que el puguin llegir tots: per això n’estic remetent el text, per a publicació gratuïta, a revistes literàries, publicacions culturals, diaris, biblioteques virtuals, associacions de cervantistes i d’hispanistes i molts altres mitjans d’Internet. A més d’en anglès i italià (12 relats fantàstics és disponible en aquests dos idiomes a Amazon), voldria que circulés en català, gallec, euskera, portuguès, filipí, francès, alemany, grec i llatí —a veure si també el llegeixen al Vaticà— i, encara més, tants frares, missioners i rectors com treballen arreu del món amb els desemparats. Vol Déu que també el llegeixin els governants i els poderosos i que —Déu, la Verge i el Quixot mitjançant— se’ls il·lumini l’enteniment, perquè aquesta terrible tragèdia humana ja els hauria d’haver tocat el cor (si és que en tenen).

Mario Raimundo Caimacán

(Autor: Mario Raimundo Caimacán)Mario Raimundo Caimacán: Fa molts anys, quan vaig fer dotze anys, el meu avi, allà a la Vila del Rosari de Mataztlán, a Costromo, em va regalar un exemplar del Quixot (les dues novel·les genials de Miguel de Cervantes: L’Enginyós Hidalgo Don Quixot de la Manxa, de la Manxa, 1615, publicades en un mateix volum) i des de llavors en gaudeixo la lectura. Tinc anys visitant-ho, explorant-ho, estudiant-ho, coneixent-ho, reflexionant sobre El Quixot i aquest conte, «Don Quixot contra els Moderns Endriagos», que forma part del meu llibre «12 Relats Fantàstics», que vaig publicar l’any 2023 (disponible a Amazon), és fruit d’aquestes. El relat toca un tema d’actualitat (en això està inscrit també en la tradició cervantista, perquè a El Enginyós Cavaller Don Quixot de la Manxa el seu genial autor va escriure sobre l’expulsió dels moriscos de 1609 i els bandolers que existien a Catalunya a la seva època) com és el fenomen de les migracions massives a Europa i o de terribles dictadures o de guerres i altres flagels que fuetegen les seves desgraciades pàtries, i vaig imaginar què faria Don Quixot, El Cavaller de la Trista Figura i Cavaller dels Lleons, l’imaginari i millor Cavaller Andante d’Espanya i del món, amb el seu cor d’or, i vaig escriure aquest contes i amb tan poca solidaritat humana. I espero que aquesta desitjada lectura pugui ser útil, que compleixi les dues aspiracions de la lectura perfecta segons Cervantes: Entretenir i educar. Penso que el Quixot és radical en alguns temes, que busca l’arrel de les coses, i en el tema de les migracions massives, dels èxodes de la fam o per la llibertat, seria justicierament radical. Per aquesta convicció vaig escriure «Don Quixot contra els Moderns Endriagos» i espero que puguin llegir-ho tots (per a això estic remetent el seu text, per a la seva publicació gratuïta, a revistes literàries, publicacions culturals, diaris, biblioteques virtuals, associacions de cervantistes i hispanistes i molts altres mitjans de comunicació a la Internet,) a més de l’anglès i l’italià («12 Relats Fantàstics» està disponible en aquests dos idiomes a Amazon), al català, al gallec, a l’euskera, al portuguès al filipí, al francès, a l’alemany, al grec i al llatí, a veure si també el llegeixen al Vaticà, i més encara, tants frares, de favors de mons de missioners i curats i desemparats. Vol Déu que també ho llegeixin els governants i poderosos, i que -Déu, la Verge i el Quixot mitjançant- els toqui l’enteniment, perquè aquesta terrible tragèdia humana ja els degué tocar el cor (quan el tenen).