Eduardo Montagut

En ple treball de la Comissió de Responsabilitats a l’inici de la tardor de 1931, que s’encarregà, per subcomissions, de tractar el passat immediat d’Espanya sota la Monarquia d’Alfons XIII i, especialment, en relació amb la Dictadura de Primo de Rivera, el destacat periodista i intel·lectual socialista Julián Zugazagoitia va reflexionar sobre aquesta qüestió arran del descobriment de l’arxiu del dictador. Ens trobem davant d’un exercici de memòria històrica, de judici polític i de perspectiva històrica, aspectes que, certament, ens interessen en el nostre present.

El descobriment de l’arxiu de Miguel Primo de Rivera era un fet molt important per a Zugazagoitia per dues raons. En primer lloc, aquell arxiu en poder de la Comissió parlamentària de Responsabilitats era un «preuat instrument de treball», però també una font per conèixer un període tèrbol de la història d’Espanya. En aquest sentit, recordava que el dictador fou un escriptor frustrat. Tot i considerar-lo fals quan redactava documents destinats a fer-se públics, suposava que en l’àmbit privat podia ser veraç. A més, pensava que, potser —i caldria esbrinar-ho—, en aquell arxiu podien trobar-se les suposades quartilles que hauria escrit a París, les quals serien la més «implacable requisitòria contra l’exrei». Calia una «biografia moral» d’aquell personatge, i, si existien aquestes pàgines atribuïdes a Primo, podien contribuir a establir-la, fins i tot descomptant l’aversió justificada que en els seus darrers dies devia sentir envers el dictador. Curiosament, el suposat temperament irreflexiu de Primo de Rivera prometia donar veracitat a l’acusació. Si per als vells polítics el rei continuava essent el rei, per al dictador era una cosa ben diferent: una mena de company de conspiració i de negoci. I, quan arribà el final, el company dels dies anteriors s’havia convertit en un «trampós menyspreable», incapaç de la cordialitat sincera i a qui ja no es podia respectar. Així, si aquelles pàgines existien, tenien un gran valor, encara que no constituïssin un document serè, però sí alliçonador i curiós. Aquell document podria il·luminar l’origen del cop d’Estat i tot allò que s’hi relacionava: ajudes, col·laboracions, etc. Es podria rescatar la intimitat d’una història que era precedent de la història republicana que, en el moment d’escriure Zugazagoitia, s’estava vivint.

Era evident —i així ho afirmava l’autor— que mancava perspectiva històrica per tal de jutjar desapassionadament. En Història, confessava, és necessària la contribució del temps, perquè aporta serenitat. Però, de moment —i hi havia urgència—, no era a la Història a qui pretenien servir els encarregats de treballar amb aquell arxiu. Hi havia una missió de caire fiscal: cercar responsabilitats, delictes i delinqüents. Zugazagoitia, en aquest sentit, hi incloïa —encara que no poguessin anar a presó— el mateix rei o el general Silvestre (recordem que va morir en el Desastre d’Annual); tot i així, convenia identificar davant del país els personatges principals que calia clavar a la història amb el «dictat» al qual s’havien fet creditors. Al·ludia, en aquest sentit, a Ferran VII, i opinava que a Alfons XIII se li reservaria un tracte semblant. L’arxiu de Primo podia ajudar en aquesta mena de tasca de qualificació històrica.

Pel que fa a la memòria històrica en relació amb les responsabilitats, podem acudir al treball de Manuel Contreras Casado, «Responsabilitat règia, memòria històrica i transicions a la democràcia a Espanya», Revista de Estudios Políticos (Nova Època), núm. 121, juliol‑setembre de 2003, pàgs. 158 i següents, on s’analitza tant l’època que aquí ens ocupa com la de la transició posterior.

L’article es va publicar al número 7056 d’El Socialista.

Zugazagoitia i el judici al passat
Eduardo Montagut

En ple treball de la Comissió de Responsabilitats a l’inici de la tardor de 1931, que s’encarregà, per subcomissions, de tractar el passat immediat d’Espanya sota la Monarquia d’Alfons XIII i, especialment, en relació amb la Dictadura de Primo de Rivera, el destacat periodista i intel·lectual socialista Julián Zugazagoitia va reflexionar sobre aquesta qüestió arran del descobriment de l’arxiu del dictador. Ens trobem davant d’un exercici de memòria històrica, de judici polític i de perspectiva històrica, aspectes que, certament, ens interessen en el nostre present.

El descobriment de l’arxiu de Miguel Primo de Rivera era un fet molt important per a Zugazagoitia per dues raons. En primer lloc, aquell arxiu en poder de la Comissió parlamentària de Responsabilitats era un «preuat instrument de treball», però també una font per conèixer un període tèrbol de la història d’Espanya. En aquest sentit, recordava que el dictador fou un escriptor frustrat. Tot i considerar-lo fals quan redactava documents destinats a fer-se públics, suposava que en l’àmbit privat podia ser veraç. A més, pensava que, potser —i caldria esbrinar-ho—, en aquell arxiu podien trobar-se les suposades quartilles que hauria escrit a París, les quals serien la més «implacable requisitòria contra l’exrei». Calia una «biografia moral» d’aquell personatge, i, si existien aquestes pàgines atribuïdes a Primo, podien contribuir a establir-la, fins i tot descomptant l’aversió justificada que en els seus darrers dies devia sentir envers el dictador. Curiosament, el suposat temperament irreflexiu de Primo de Rivera prometia donar veracitat a l’acusació. Si per als vells polítics el rei continuava essent el rei, per al dictador era una cosa ben diferent: una mena de company de conspiració i de negoci. I, quan arribà el final, el company dels dies anteriors s’havia convertit en un «trampós menyspreable», incapaç de la cordialitat sincera i a qui ja no es podia respectar. Així, si aquelles pàgines existien, tenien un gran valor, encara que no constituïssin un document serè, però sí alliçonador i curiós. Aquell document podria il·luminar l’origen del cop d’Estat i tot allò que s’hi relacionava: ajudes, col·laboracions, etc. Es podria rescatar la intimitat d’una història que era precedent de la història republicana que, en el moment d’escriure Zugazagoitia, s’estava vivint.

Era evident —i així ho afirmava l’autor— que mancava perspectiva històrica per tal de jutjar desapassionadament. En Història, confessava, és necessària la contribució del temps, perquè aporta serenitat. Però, de moment —i hi havia urgència—, no era a la Història a qui pretenien servir els encarregats de treballar amb aquell arxiu. Hi havia una missió de caire fiscal: cercar responsabilitats, delictes i delinqüents. Zugazagoitia, en aquest sentit, hi incloïa —encara que no poguessin anar a presó— el mateix rei o el general Silvestre (recordem que va morir en el Desastre d’Annual); tot i així, convenia identificar davant del país els personatges principals que calia clavar a la història amb el «dictat» al qual s’havien fet creditors. Al·ludia, en aquest sentit, a Ferran VII, i opinava que a Alfons XIII se li reservaria un tracte semblant. L’arxiu de Primo podia ajudar en aquesta mena de tasca de qualificació històrica.

Pel que fa a la memòria històrica en relació amb les responsabilitats, podem acudir al treball de Manuel Contreras Casado, «Responsabilitat règia, memòria històrica i transicions a la democràcia a Espanya», Revista de Estudios Políticos (Nova Època), núm. 121, juliol‑setembre de 2003, pàgs. 158 i següents, on s’analitza tant l’època que aquí ens ocupa com la de la transició posterior.

L’article es va publicar al número 7056 d’El Socialista.