Pau Miret

  V

l 13 de juny, si no vaig errat, els francesos entraren en foc con-tra la plaça després d’haver requerit la rendició per mitjà d’un parlamentari. Jo era a la torre de Sant Narcís, al costat del bar-ranc⁴⁰ de Galligants, i vaig sentir la resposta de don Mariano, que digué que rebria a metrallades tot aquell francès que en endavant tornés a venir amb ambaixades.

Estigueren llençant bombes fins el dia 25, i volgueren assaltar les torres de Sant Lluís i Sant Narcís⁴¹ que varen destrossar totalment obligant-nos a abandonar-les el 19. També s’apoderaren del barri del Pedret, que és sobre la carretera de França, i llavors el governador disposà una sortida per impedir que instal·lessin allí una bateria d’ar-tilleria. Exceptuant la sortida i defensa d’aqueixes dues torres, no hi hagué fets d’armes de gran importància fins a principis de juliol, quan els dos exèrcits començaren a disputar-se rabiosament la pos-sessió de Montjuïc. Els francesos confiaven que amb aquest castell ho tindrien tot. Voldran creure vostès que dins el recinte només hi havia nou-cents homes a les ordres de don Guillermo Nash⁴²? Els imperials havien aixecat diverses bateries, entre elles una amb vint peces de gran calibre, i sense parar llançaven bombes als del castell, que rebutjaren els assalts amb obusos carregats amb bales de fusell. Qua-tre cops els porcs s’hi van tirar al damunt fins que, al darrer, digueren

«ja n’hi ha prou» i se’n retiraren, deixant sobre aquelles roques la fotesa de dos mil homes entre morts i ferits. No puc fer meva ni una petita part de la glòria d’aquesta defensa perquè la vaig estar contem-plant tranquil·lament des de la torre Gironella.

Durant tot el més de juliol els francesos continuaren fent obres per aproximar-se a la plaça i, veient que no la podien prendre vio-lentament, s’entestaven a impedir que ens entressin queviures, motiu pel qual començaren a ressentir-se els ja inquiets estómacs.

A ca la Ciseta, malgrat que no hi regnava l’abundància, no es vivia malament i, ajuntant el que jo els portava amb els freqüents presents del senyor Pau Nomdedéu, anaven tirant tots els habitants de la serralleria. És veritat que jo em quedava la major part dels dies mirant al cel per donar-los a ells el que em tocava; però el militar amb un mos aquí i un altre allà ja es manté, sostingut també per l’es-perit que pren la seva substància no sé pas d’on. Jo sentia un immens plaer, quan em retirava a descansar unes poques hores o tan sols uns quants minuts, veient com treballava la Ciseta a casa seva, arreglant per pur instint i natural geni domèstic allò que no tenia solució pos-sible. Els plats trencats eren objecte d’una escrupulosa revisió diària, de manera que la vaixella més perfecta no hauria estat posada amb més ordre ni amb tan brillant ostentació. En els armaris de paret, on no hi havia res per menjar, mil estris de pisa i llauna que foren en els seus bons temps safates, escudelles, soperes i jerres, esperaven els banquets a què els havia destinat el seu artífex; i els mobles esgave-llats, que tot just servien per cremar en una foguera d’hivern, van adquirir un llustre inusitat a causa del diari turment de rentats i fre-gues a què la diligent noia els sotmetia.

—Mira, vida meva —li deia jo—, em fa l’efecte que no tindrem cap visita. Per què et trenques les mans contra aqueixa caoba corca-da i aqueix pi arnat que no serveix ja per a res? Tampoc fa al cas l’enlluernadora blancor d’aqueixes cortines esqueixades ni d’eixes estovalles, damunt les quals, malauradament, no regalimarà el greix de cap gall dindi rostit.

Jo reia i, fins i tot, feia veure que em burlava d’ella; però al mateix temps, una secreta satisfacció m’eixamplava el pit quan con-siderava les eminents qualitats d’aquella que havia escollit com a companya de la meva existència. Un dia, després de parlar d’aques tes coses, vaig pujar a visitar el senyor Nomdedéu i el vaig trobar summament inquiet al costat de sa filla, que seguia llegint el Quixot.

—Andreu —em digué, fent més dolça sa fesomia per dissimular amb els ulls allò que expressaven les paraules—, comencen a man-car queviures d’una manera alarmant i els francesos no deixen entrar a la plaça ni una lliura de fesolets. Jo tinc decidit de comprar tot el que hi hagi, a qualsevol preu, per tal que a ma filla no li manqui de res. Però si arriben a faltar per complet els aliments, què faré? He aplegat bastants aus, però en un parell de setmanes s’hauran acabat. Les pobres estan tan escarransides que fa llàstima de veure-les. Amic, ja saps que a partir d’avui comencem a menjar carn de cavall. Bonic futur! Álvarez diu que no es rendirà i ha donat a conèixer un ban en què amenaça de mort a qui parli de capitulació. Jo tampoc vull que ens rendim… de cap de les maneres; però, i ma filla? Com és possible que sa naturalesa resisteixi els destrets d’un bloqueig rigorós? Com pot viure sense aliments sans i nutritius?

La malalta llençà el llibre sobre la taula i, en sentir el cop, son pare es tombà cap a ella i en la fesomia d’aquest vaig veure com es transfor-mava, amb la major prestesa, l’expressió de dolor en afectada alegria.

En aquell moment, la senyora Sumpta portà el dinar de la senyo-reta la qual, en veure un pa negre i consistent, el rebutjà amb posat descomplaent.

El pare féu esforços per riure i, al moment, escrigué el següent:

—Que n’ets de ximple! Aquest pa no és pitjor que el de cada dia, sinó molt millor. És negre perquè li he ordenat al forner que el pastés amb una medecina que li vaig enviar i que et farà molt de profit.

Mentre ella llegia, ell trinxava un mig pollastre, o més ben dit, un mig esquelet de pollastre sobre la descarnada ossada del qual s’esti-rava una pell groguenca.

—No sé com la puc convèncer que té al seu davant una bocada apetitosa —em digué amb profund dolor però tenint cura de conser-var el somriure als llavis—. Que Déu ens ampari!

La senyora Sumpta, que era darrere la butaca de la malalta, digué:

—Senyor, jo no ho volia dir però cal fer-ho: de les cinc gallines que restaven, n’han mort tres i dues estan malaltes.

—És possible? Verge Santa, no ens abandonis! —exclamà el doc-tor tot xuclant els ossos del pollastre per tal d’animar sa filla que imités tan meritòria abnegació—. Així que han mort! Ja m’ho figura-va. Diuen que totes les aus del poble estan morint. Ha anat vostè a la plaça de les Cols a veure si hi ha alguna gallina fresca i grossa?

—No hi ha res més que filferros i alguns muls esquifits que fan angúnia.

—Déu em tingui de la seva mà! Que hi farem!

I dient això, xuclava i rexuclava un os, i després l’assaboria amb gest de satisfacció per ponderar d’aquesta manera, als ulls de la malal-ta, l’excel·lència d’aquella vianda. Josefina, però, després de tastar l’eixarreït animal, apartà el plat amb repugnància. El senyor Pau, sen-se detenir-se a escriure perquè en la seva torbació i ansietat li man-cava la paciència per recórrer a un mitjà tan lent, exclamà a crits:

—Què, que no ho vols? Doncs és exquisit, deliciós. Un xic magre però és que ara es prefereixen els pollastres magres. Així ho prescriu la higiene, i els bons cuiners no et posaran mai a l’olla una au amb tanta carn al damunt.

Però la Josefina no ho sentia, com es podia esperar, i tancant els ulls amb descoratjament, semblà més disposada a dormir que a men-jar. Dementre el senyor Pau s’aixecava i, passejant per l’habitació, amb les mans creuades i expressió de terror als ulls, no tenia cura de dissimular sa desesperació.

—Andreu —em digué—, cal que m’ajudis a buscar alguna cosa que dar-li a ma filla. Gallines, ànecs, coloms; ja s’han acabat les aus de corral a Girona?

—Tot s’ha consumit —afirmà la senyora Sumpta amb oficiosi-tat—. Aquest matí, quan he anat a la formació (car jo pertanyo a la segona companyia del batalló de Santa Bàrbara), tots els militars es queixaven de l’escassetat de carn i la coronel·la donya Llúcia⁴³ digué que aviat hauríem de menjar rates.

—Vagi-se’n vostè al dimoni amb els seus batallons i coronel·les! Menjar bèsties immundes! No, a la meva pobra malalta no li mancarà un aliment sa. A veure, busquin vostès per allí… pagaré una gallina a pes d’or.

Després, girant-se cap a mi, em digué:

—Diuen que s’espera un comboi de queviures a Girona, portat pel general Blake⁴⁴. N’has sentit a dir alguna cosa, tu? A mi m’hodigué el mateix intendent, don Carlos Beramendi⁴⁵, tot i que també em manifestà els seus dubtes que pogués arribar feliçment aquí. Sembla que són a Olot amb dos mil atzembles, i tot s’ha concertat perquè eixi d’aquí don Blas de Fournas⁴⁶ amb algunes forces amb la intenció de distreure els francesos. Oh!, si això succeís aviat i ens arribés farina fresca i una mica de carn… Si no, crec que no ens esca-parem d’una horrorosa epidèmia, perquè els mals aliments compor-ten mil malalties que s’agreugen i s’encomanen amb la insalubritat d’un recinte estret i ple d’immundícies. Déu meu! Jo no vull res per a mi; en tinc prou de prendre al carrer un os cru dels que es llencen als gossos i rosegar-lo, però que no li falti a ma innocent i desgraci-ada malaltona un bocí de pa de blat i una fibra de carn… Andreu, si veiessis quines males estones passo a l’hospital! El governador ha ordenat que els millors queviures que resten es destinin als soldats i oficials ferits, la qual cosa em sembla molt ben disposada perquè ells ho mereixen tot. Aquest matí estava repartint-los el menjar. Si veiessis quins pernils, quins alerons, quins pitams hi havia allí! Vaig tenir intencions de fer lliscar amb compte una mà entremig dels plats i pescar una cuixa de gallina per guardar-la amb dissimuli a la butxaca de la jupa i portar-la a ma filla. Vaig estar lluitant una bona estona entre l’afany que em dominava i ma consciència i, a la fi, elevant el pensament i dient: «Senyor, perdoneu-me el que faré», vaig decidir-me a cometre el furt. Vaig allargar els dits tremolosos, vaig tocar el plat i, en sentir el contacte de la carn, la consciència em féu un fort crit i vaig apartar la mà; però se’m presentà l’estat llastimós de la meva nena i vaig tornar-hi. Ja tenia entre les urpes la cuixa quan un oficial ferit em veié. A l’instant vaig sentir que la sang se’m pujava a la cara i vaig deixar anar la presa tot dient: «Senyor oficial, no hi ha dubte que aquesta carn és excel·lent i que vostès la poden menjar sense cap escrúpol…». Me’n vaig tornar a casa amb la consciència tranquil·la però amb les mans buides. I parlant d’una altra cosa, amic Andreu, diuen que a la fi s’haurà de rendir Montjuïc.

—Això sembla, senyor Pau. El governador ha ofert premis i graus als sis-cents homes de don Guillermo Nash; però, tot i això, semblaque no poden resistir gaire temps més. Els que resten dins del castell ja no són homes, car ningú ha quedat sencer, i si es mantenen una setmana més haurem de creure que sant Narcís fa avui un mira-cle més prodigiós que el de les mosques, ocorregut sis-cents anys enrere⁴⁷.

—Aquest matí m’han dit que els del castell no estan ja per roman-ços, però que el governador, senyor Álvarez, els ordena resistir i resistir, com si fossin de ferro, els pobres homes… Dinou bateries han aixecat els francesos contra aquella fortalesa… Així que ja et pots figurar la quantitat de confits que hauran caigut damunt la gent de don Guillermo Nash.

—No em cal figurar-m’ho, senyor Pau —vaig contestar—, que tot això ho tinc més que vist, perquè la torre Gironella, on jo sóc, no té cap vareta màgica per impedir que les bombes li caiguin al damunt.

La malalta, s’aixecà del seu seient, sense ser vista, i s’acostà a nosaltres.

—Filla meva —li digué en Nomdedéu amb sorpresa i afecte, mal-grat la certesa de no ser escoltat—, les teves ganes de caminar són una prova que estàs molt millor. Unes quantes passejades pels afores de la ciutat et deixarien com nova. Ai, Andreu! —afegí, girant-se cap a mi—, donaria deu anys de la meva vida per poder fer deu passes amb ma filla pel camí de Salt. Durant molts mesos ha restat en una prostració llastimosa, i ara, la seva naturalesa, en sentir-se renéixer, busca el moviment i vol treure’s de sobre la mortal somnolència.

La Josefina recorria l’habitació a bon pas i ses galtes quedaren tenyides d’un lleuger carmí.

—Oh, quina alegria! —exclamà el senyor Pau—. En tot un any no havies caminat tant com en aquests tres minuts. Mira, Andreu, com va agafant color el rostre. La sang circula, els membres adquirei-xen soltesa i vigor, l’esmorteïda pupil·la brilla amb renovat ardor i una respiració cadenciosa i enèrgica surt de l’oprimit pit.

Tot dient això, el meu amic abraçà i besà sa filla amb entusiasme.

—Aquí tens, insigne Marijuán —prosseguí exultant— el resultat de mon sistema. Tots deien: «El senyor Pau Nomdedéu, que és tan bon metge, no guarirà sa filla». I jo dic: «Sí, beneits, el senyor Pau Nomdedéu, que és un mal metge, guarirà sa filla». Ma filla ha millorat, ma filla està bona, i amb uns pocs mesos de temporada a Castellar… La malalta, en efecte, manifestava certa animació. En veure les demostracions de son pare, féu i repetí uns enèrgics signes que no vaig entendre. La manca d’oïda li havia llevat el costum d’expressar-se per mitjà de la paraula, i així havia adquirit insensiblement la ràpi-da mobilitat facial i manual dels sordmuts. Només en casos de neces-sitat, o quan no l’entenien, recorria per instint a posar en moviment la llengua, expressant les idees amb no poca foscor, i sempre amb

rapidesa i escassa harmonia.

—Em vull vestir —digué, agitant el brial.

—Per a què, filla meva?

—No anem aquesta tarda a Castellar? Dos cavalls, al pati… els hi he vist. Nomdedéu féu amb el cap dolorosos gestos de negació.

—Aquests cavalls —em digué— són el meu i el del veí, el senyor Marc, que van a l’escorxador.

La Josefina anà corrent cap a la finestra que donava al pati i tornà després al nostre costat.

—Vull sortir… carrer —exclamà amb vehemència.

—Filla meva —digué el senyor Pau tot fent coincidir els gestos amb les paraules—, ja saps que ha plogut. Els carrers estaran plens de fang. No t’anirà bé. Pren mon braç i fem unes passejades de la sala a la cuina i de la cuina a la sala.

La Josefina es mostrà immensament enutjada i mirà el carrer amb desconsol.

—Heus aquí un gran compromís —em digué el doctor estirant-se un manyoc de cabells.

La Josefina, mirant cap a fora a través dels vidres, exclamà:

—Que preciós… el cel!

—És veritat —replicà el pare—. Però val més que seguis a la teva butaqueta. Per què no prens alguna cosa? Mira… un d’aquests pastissets… La jove anà corrent a son seient i es deixà caure en ell, apartant amb repugnància les llaminadures que li oferia son pare. Després, mogué el cap d’una banda a l’altra, tancant els ulls i pronunciant aquestes paraules, que queien damunt el cor del pare com bombes

sobre plaça assetjada.

—Guerra a Girona!….. Altre cop guerra a Girona!

Nomdedéu, sense gosar contradir-la, s’havia assegut al seu costat i, amb el cap entre les mans, plorava com un vailet.

  VI

ontjuïc es rendí passats dos dies del que porto referit. Què podien fer aquells quatre-cents homes, que havien estat nou-cents i que anaven pel camí de no ésser-ne cap? El 12 d’agost la guarnició del castell estava composta per uns tres-cents o quatre-cents homes, sense cames els uns, sense braços els altres. Montjuïc era un munt de morts i el més estrany del cas és que Álvarez s’entestava que encara podia defensar-se. Volia que tothom fos com ell, és a dir, un home quan atacava i una estàtua quan patia, però això no podia ser perquè de la pasta de don Mariano, Déu havia creat don Mariano, i després digué: «Prou, ja no en farem més». El castell es rendí un cop quedaren inservibles els pocs canons que restaven en servei i, a la tarda d’aquell dia, veiérem desfilar el que havia estat una guarnició, caminant, la major part d’ella, cap a l’hospital. Tots volguérem veure en Llucià Auciò, el timbaler que després d’haver perdut una cama sencera i vertadera, seguí durant força temps assenyalant amb redoblaments la sortida de les bombes; però en Llucià Auciò havia mort colpejant la pell mentre tingué els braços units al cos. Feia llàstima de veure aquella gent, i jo li vaig dir a la Ciseta, que havia anat amb els tres nois a la plaça de Sant Pere:

—Igual que aquests mitjos homes estaré jo molt aviat, Ciseta, perquè un cop han acabat amb Montjuïc, ara l’emprendran amb la torre Gironella, les muralles de la qual no han caigut… de moment.

Els francesos no esperaren a l’endemà per combatre la ciutat que, un cop conquerida la gran fortalesa, tenien a mà; i des d’aquella mateixa nit començaren a aixecar bateries per totes bandes. Feren tanta via que, en pocs dies, arribàrem a veure moltíssimes boques de foc per dalt, per baix, per la muntanya i per la plana, contra la mura-lla de Sant Cristòfol i porta de França⁴⁸. El governador, que prou bé coneixia la feblesa d’aquelles muralles de massapà, disposà que s’executessin obres com les de Saragossa: bretxes per totes bandes, parapets, rases i reforçaments de sorra en els punts més febles.

Les dones i els ancians treballaren en això i jo vaig endur-me a la plaça de Sant Pere mos tres vailets que feien molt d’enrenou sense fer res. De nit tornaren a casa completament perduts de brutícia i amb la roba esquinçada.

—Aquí et porto aquests tres cavallers —vaig dir-li a la Ciseta—, perquè els facis una repassada.

Ella s’empipà, veient-los tan derrotats, i volgué pegar-los; però jo la vaig detenir tot dient:

—Si han anat a la feina, ha estat perquè així ho ordenà el gover-nador don Mariano Álvarez de Castro. Tots tres són molt bons patri-otes i, si no arriba a ser per ells, crec que no s’hagués acabat avui la barricada que tanca el pas del carrer de la Barca. Veus? Aquesta rova de fang que té en Gasparó al cap és perquè ha volgut també fer el que no li demanaven i, pujant damunt el parapet, ha rodolat després fins el fons de la rasa, des d’on l’han hagut de treure amb una aixada. La Ciseta, en sentir això, començà a estomacar-li certes parts del cos, fent-li entendre amb paraules enèrgiques que no era convenient

que prengués part en les obres de la fortificació.

—Veus aquest verdanc a la galta i la templa dreta d’en Manelet?

—vaig prosseguir alliberant així en Gasparó de la justícia de sa ger-mana—. Doncs és perquè s’acostà massa al governador quan anava amb l’intendent i tota la plana major a examinar les obres. Aquestes criaturetes no en tenien prou de veure’l de prop i s’han ficat en mig del grup, posant-se entre les seves cames fins al punt que no el dei-xaven caminar. Un ajudant els espantava, però hi tornaven com les mosques de sant Narcís fins que, a la fi, cansats del joc, els oficials començaren a repartir bufes i una d’aquestes ha anat a parar a la cara de ton germà Manelet.

—Ai aquests nois! —exclamà la Ciseta—. Tothom vol que acabi el setge per poder viure i jo vull que acabi perquè hi torni a haver escola.

Mentrestant, els tres patriotes fixaven la vista arreu amb llurs ardents ulls, en la pupil·la dels quals hi lluïa el raig d’una vigorosa i exigent vida; miraven sa germana i em miraven a mi, parant atenció especialment en els moviments de les meves mans per tal de veure si me les duia a les butxaques.

—Ciseta —vaig dir— no hi ha res per menjar? Mira que aquests tres capitans generals volen devorar-me amb els ulls. I certament, com han de servir la pàtria si no se’ls dóna quelcom de substanciós per al cos.

—No hi ha res —digué la noia sospirant tristament—. S’ha acabat el que vares portar la setmana passada i fa dos dies que la senyora Sumpta no em dóna la més mínima cosa perquè sembla que a dalt hi manquen també les provisions. Que ens portes alguna cosa aquesta nit?

Per única resposta, vaig fixar la vista al terra i durant una bona estona guardàrem tots profund silenci, sense gosar mirar-nos. Jo no duia res.

—Ciseta —vaig dir a la fi—. La veritat, avui no porto res de res. Saps que no ens donen res més que mitja ració i jo ja n’havia agafat per avançat dues o tres explicant que eren per a un malalt. Aquest matí un company m’ha donat un tros de pa i… no ho puc negar… tenia tanta gana que me l’he menjat.

Feliçment per a tots, baixà la senyora Sumpta, portant dos bocins de pa i altres restes de menjar.

  VII

ixí passaven els dies i, als mals ocasionats pel setge, es va unir el rigor de la calorosa estació per fer-nos més penosa la vida. Ocupats tots en la defensa, ningú tenia cura dels

immunds albellons que es formaven pels carrers, ni de les runes, entre les pedres de les quals es barrejaven oblidats cadàvers d’homes i animals; per regla general, tampoc la creixent escassetat de queviu-res preocupava les ànimes més que en el present moment. Cada dia s’esperava el desitjat auxili i l’auxili no venia. Arribaven, sí, alguns homes que, de nit i amb grans dificultats s’escolaven dins la plaça; però cap comboi de vitualles no aparegué en tot el mes d’agost. Quin mes, Déu meu! La nostra vida girava al voltant d’un eix els extrems del qual eren batre’s i no menjar. A les muralles s’havia d’es-tar constantment obrint foc perquè, essent tan escassa la guarnició, no era possible fer relleus, a la qual cosa s’ha d’afegir que el gover-nador, enemic del descans, no ens deixava fer una mala dormida. Allí tan sols dormien els morts.

Aquest continu esforç féu que durant aquell mes infaust estigués vuit dies sencers sense veure els meus estimats nens ni la Ciseta, els quals van arribar a creure’m mort. Quan, a la fi, els vaig veure, gaire-bé se’ls féu difícil de reconèixer-me en un primer moment de tan gran com era la meva extenuació i decaïment a causa de les moltes nits sense dormir, la fam i el constant bregar.

—Ciseta —li vaig dir tot abraçant-la— encara sóc viu si bé és cert que no ho sembla. Quan penso en el gran nombre de companys meus que han caigut i no tornaran a aixecar-se, em figuro que el meu pobre cos també es troba entre els seus i que això que va amb mi és un fantasma que atemorirà la gent. Com aneu per aquí d’ali-ments?

—Amb els diners que em restaven del que tu em vas donar, hem comprat una mica de carn de cavall. Els de dalt ens fan arribar alguna cosa perquè la noia malalta no vol menjar d’aquests plats que ara s’estilen. El senyor Nomdedéu acabarà boig, em fa l’efecte, i ahir s’es-tigué aquí tot el dia farcint de palla dues pells de gallina amb la qual cosa vol fer creure a sa filla que ha rebut aus fresques del mercat. Després li dóna carn de cavall i, a còpia de sermons escrits, li’n fa menjar uns tallets. La senyora Sumpta sortí ahir amb son fusell i tornà dient que havia mort no sé quants francesos. Els tres nois no m’han deixat respirar aquests vuit dies. Vols creure que ahir van pujar al teulat de la catedral, on hi ha els dos canons que ordenà posar el governador? Jo no sé per on s’hi enfilaren mes crec que fou pels sos-tres del claustre. El que no creuràs és que en Manelet arribà ahir molt cofoi perquè una bala li havia fregat el braç dret i li havia produït una ferida regular, motiu pel qual duia un paper enganxat amb saliva damunt la rascada. En Vadoret va coix d’un peu. Jo vull aturar el petit, però sempre se m’escapa amb sos germans i ahir em dugué un tros de bomba, com mitja tassa, plena de grans d’arròs que va trobar en mig del rierol… I tu, què has sentit a dir? És cert que venen a aju-dar-nos per la part d’Olot? El senyor Nomdedéu només pensa en això i, a les nits, així que sent algun remor en els carrers, es lleva i traient el cap per la finestreta del pati, diu: «Veïneta, em sembla que aquesta gent que passa parlava de socors».

—El que jo et puc dir, Ciseta, és que aquesta matinada sortiran algunes tropes d’aquí per l’ermita dels Àngels⁴⁹ i diuen que entretin-dran els francesos per una banda mentre el comboi arriba per l’altra.

—Déu vulgui que tot surti bé.

Això dèiem, quan se sentí forta remor de veus al carrer. Vaig obrir a l’instant la porta i no vaig trigar a trobar alguns companys que, allotjats a les cases contigües, sortiren en sentir l’estrèpit de crits i corregudes. La senyora Sumpta es presentà també davant meu, amb el fusell a l’espatlla i el rostre tan animat com si arribés d’una festa.

—Els socors ja són aquí —digué la matrona fent descansar el fusell a terra amb deixadesa militar.

Al moment aparegué a la finestra alta el bust del senyor Nomde-déu qui, sense poder contenir l’alegria, cridava:

—Ja ha arribat l’ajut! Visca, poble gironí! Senyora Sumpta, pugi vostè a informar-me de tot plegat. Però, ja ha entrat el comboi? Por-ti’m vostè immediatament tot el que trobi ho venguin al preu que ho venguin.

Un soldat, amic i company meu, ens digué:

—Encara no ha entrat el comboi a la plaça, ni sabem com ni per on hi entrarà.

—El cert és que cap al costat de Brunyola⁵⁰ se sent un foc viu i és que per allí don Enrique O’Donnell s’està batent amb els francesos.

—També se sent tiroteig pels Àngels, on diuen que hi ha en Llau-der. El comboi entrarà pel Mercadal, si no m’equivoco.

—Senyora Sumpta —digué el senyor Pau des de la finestra—, pugi vostè a fer companyia a ma filla mentre jo miro d’assabentar-me del que està passant, però deixi vostè fora aquests arreus militars i posi’s el davantal i la còfia. Entretant, encengui el foc i posi aigua a l’olla, que si vostè aconsegueix els queviures jo pelaré més tard les sis patates que he comprat avui i faré tot el que calgui a la cuina.

Aquestes conferències no es perllongaren molt de temps perquè sonaren les cornetes i anàrem corrent a la muralla on tinguérem la inefable satisfacció de sentir el foc viu dels francesos, atacats de sobte per la reraguarda per les tropes d’O’Donell i de Llauder. Per tal d’aju-dar els que venien a socórrer-nos es dispararen totes les peces, es féu un foc viu de fuselleria des de totes les muralles i, per diferents punts, sortírem a lluitar contra els assetjadors, i així facilitarem l’entrada del comboi. Finalment, mentre cap a la banda de Brunyola es lliurava un fort combat en què els francesos quedaren més mal parats, per Salt penetraren ràpidament dues mil atzembles custodiades per quatre mil homes sota les ordres del general don Jaime García Conde⁵¹.

—Quina immensa alegria! Quin frenesí produí en els habitants de Girona l’arribada de l’ajut! Tot el poble sortí al carrer en despuntar el dia per veure les mules. Si hagueren estat éssers intel·ligents, aquells quadrúpedes, no se’ls hauria rebut amb més afectuoses demostraci-ons ni amb una salva d’aplaudiments i de víctors tan generosa. Pas-sant pel carrer de Cort-Reial, ja avançat el dia, vaig trobar-me la Ciseta, els tres nois i el senyor Pau Nomdedéu; i tots junts ens abraçàrem comunicant-nos la nostra joia més amb gestos que amb paraules.

—Girona s’ha salvat —dèiem.

—Ara els porcs ja poden estrènyer el setge —exclamà el senyor Pau—. Dues mil mules! Tenim queviures per a tot un any.

—Ja ho deia jo —afegí la Ciseta—, que per algun lloc haurien d’arribar.

Aquell dia i els següents regnà a la plaça una gran satisfacció i, fins i tot, no ens hostilitzaren gaire els francesos, car dedicaren alguns dies a ocupar les posicions que havien abandonat per causa de la mala jugada que se’ls féu. Pel que fa als auxilis i un cop passada la impressió del primer moment, tots ens adonàrem, que els mateixos que ens els havien portat ens els prendrien perquè alhora que es reforçava la guarnició amb els quatre mil homes de Conde, ells matei-xos ens ajudaven a consumir els queviures. Funest dilema el de totes les places assetjades! Poques boques per alimentar fan pocs braços per lluitar. Molts braços porten moltes boques. De manera que si som pocs, ens guanya la disposició de l’enemic; si molts, ens guanya la fam. En aquesta contradicció es basa certament tot l’art militar dels setges.

Així li ho deia jo al senyor Pau pocs dies després de l’arribada de les dues mil mules, anunciant-li que ben aviat ens quedaríem altre cop en dejú, a la qual cosa em contestà:

—Jo he fet grans provisions. Però si el setge es perllonga molt també se m’acabaran. Ara, segons diuen, Álvarez té projectat fer un gran esforç per treure’ns del damunt aquella xurma. Ja saps que a còpia de canonades han obert bretxes a Santa Llúcia, a Alemanys i a Sant Cristòfol. D’un moment a l’altre intentaran l’assalt. Ho podrem resistir, Andreu? Jo aniré a la bretxa, com tothom, però què podrem fer nosaltres, infeliços paisans, contra les envestides de tan ferotge enemic?

Des d’aquells dies fins el 15 de setembre, dia en què don Maria-no disposà una sortida atrevidíssima, no es parlava d’altra cosa que dels preparatius per al gran esforç; i els frares, les dones i fins i tot la canalla parlaven de gestes que pensaven realitzar, perills per suportar i dificultats per emprendre, amb tal ardent inquietud i tan novel-lescament com si esperessin una festa. Jo li vaig dir a la Ciseta que calia que es disposés a prendre part amb les del seu sexe en la gran funció. Ella, però, que sempre es negà a calçar el coturn de les acci-ons heroiques, em contestà entre bromes i somriures que ella no servia per a allò però que si, a la força, la portaven a la batalla, faria la prova de matar algun francès amb les tenalles de la ferreria.

La sortida del dia 15 no donà cap altre resultat que el de fer més valents els senyors porcs, els quals, desitjosos de posar fi al setge prenent la ciutat, se’ns tiraren al damunt el dia 19 assaltant la muralla per diferents punts amb quatre fortes columnes de dos mil homes. A Girona, foren tan grans aquell matí l’entusiasme i l’ansietat que fins i tot s’oblidà, aquella gent, que de nou ens mancava un bocí de pa per fer passar la gana.

Els soldats conservaven la seva actitud serena i impertorbable, però en els paisans es deixava veure una al·lucinació, una mena d’embriaguesa que no era gens natural abans del triomf. Els frares, eixint en grups fora de llurs convents, anaren a demanar que se’ls assenyalés el lloc de major perill; els senyors més respectables de la ciutat, entre els quals es trobaven alguns de nascuts en el segon terç del segle anterior, també anaven d’aquí cap allà amb les seves esco-petes de caça i les seves animades expressions revelaven la pre-sumptuosa creença que ells ho farien tot. Menys bulliciosos i més raonables que aquests, els individus de la Creuada gironina feien tot el possible per imitar la tropa en la seva reposada equanimitat. Les dames de la companyia de Santa Bàrbara no es permetien un moment de repòs, desitjant demostrar amb les seves incansables anades i vin-gudes que elles eren l’ànima de la defensa. Els xicots cridaven molt, pensant que d’aquesta manera se semblaven més als homes; i els vells, molt vells, que foren eliminats de la defensa pel governador, movien el cap amb expressió d’incredulitat i menyspreu, donant a entendre que res no podria fer-se sense ells.

Les monges obrien de bat a bat les portes dels seus convents, trencant al mateix temps reixes i vots, i disposaven per acollir els ferits llurs cel·les virginals, jamai profanades per petjada masculina, mentre que algunes sortien en falanges al carrer i es presentaven davant del governador per oferir-li els seus serveis, atès que l’interès nacional havia alterat passatgerament els rigors del sant institut. Dins les esglésies cremaven mil espelmes davant de mil sants, però no hi havia oficis de cap mena, puix els sacerdots, talment com els sagris-tans, eren a la muralla. Tota la vida, en resum, des de l’aspecte reli-giós fins al domèstic, estava alterada i la ciutat no era la ciutat d’altres dies. Cap cuina fumejava, cap molí molia, cap taller funcionava, i la interrupció del que era ordinari era absoluta en tota la línia social, del més alt al més baix.

El més estrany era que no hi hagués confusió en aquell desbor-dament espontani del civisme gironí, perquè tan gran com aquest era la subordinació. És ben cert que don Mariano la sabia establir de forma molt rigorosa i no permetia excessos ni greuges de cap classe, essent inexorablement enèrgic contra tot aquell que tragués el peu fora del lloc que se li havia marcat.

Les campanes tocaven a sometent, s’ocupaven del servei els nois del poble per absència dels campaners, i el canó francès va comen-çar des de primera hora a ensordir l’aire. Els tambors recorrien els carrers, repicant sa bel·licosa música, i les resplendors dels focs para-bòlics començaren a creuar el cel. Tot estava perfectament organitzat i cadascú anà directament a son lloc, sense necessitat de preguntar a ningú quin era. Sense que els seus habitants eixissin d’ella, la ciutat quedà abandonada; vull dir, que ningú es preocupava de la casa que cremava, del sostre desplomat, de les llars a cada instant destruïdes per l’horrible bombardeig. Les mares duien els seus nadons, i els deixaven a l’abric d’una tàpia o d’un munt de runa, mentre acompli-en la comissió que l’institut de Santa Bàrbara els encarregava. Amb l’excepció d’aquelles en què hi havia algun malalt, totes les cases eren desertes; i mobles i matalassos, draps i calderes, tot en hetero-geni amuntegament, obstruïen les places de l’Oli i del Vi.

VIII

No era a Santa Llúcia, on hi havia molta tropa i paisans. Allí vaig trobar el senyor Pau Nomdedéu que em digué:

—Andreu, les meves funcions de metge i el meu deure de patriota m’obliguen a apartar-me avui de ma filla. Molta estona he sermonejat la senyora Sumpta per tal que es quedés a casa, però aquell cavallot ha amenaçat de denunciar-me al governador com a mal patriota si persistia a apartar-la de la senda de la glòria per la qual la condueixen els esdeveniments. Guaita-la, és allà, entre aquells artillers, i seria capaç de servir ella sola el canó de dotze si la deixessin. La bona Ciseta s’ha quedat fent companyia a la meva estimada malaltona. Ja li he dit que li faré un bon regal si aconse-gueix entretenir la nena de manera que no s’adoni de res del que passa. És prou difícil, però com no sent ni tan sols les canonades… He fixat totes les finestres perquè no s’hi aboqui i, deixant a les fos-ques l’habitació, he encès un llantió per fer-li creure que hi ha una forta tempesta de llamps i trons. Mentre no caigui una bomba allí mateix o pels voltants, és probable que no s’adoni de res, enganya-da pel profund i saludable silenci en què es troba sumit el seu cer-vell. Déu meu, aparta de mi les tribulacions i lliura la meva llar del foc enemic! Si m’has de llevar l’únic consol que tinc a la terra, dóna-li una mort tranquil·la i no contorbis son darrer instant amb la cruel agonia de l’espant! Si ha d’anar al cel, que hi vagi sense conèixer l’infern, i que aquest àngel no vegi dimonis al seu voltant en el moment de la mort!

La senyora Sumpta, donant empentes a tort i a dret amb els seus fornits braços, arribà fins a nosaltres i parlà així al seu amo:

—Però què hi fa aquí, senyor meu, com un saltamartí? Que no té fusell, ni escopeta, ni pistoles, ni sabre?… Ja veig… no du més que l’eina de tallar braços i cames a qui ho hagi de menester.

—Metge sóc i no pas soldat —replicà el senyor Pau—; els meus arreus són benes i l’ungüent, les meves armes, el bisturí i la meva única glòria, la de deixar coixos a aquells que haurien de ser morts. Però si fóra precís, que vingui un fusell, que guariré espanyols amb una mà i mataré francesos amb l’altra.

Teníem per cap a Santa Llúcia un dels homes més braus d’aques-ta guerra: un irlandès anomenat don Rodolf Marshall⁵² que havia vin-gut a Espanya sense que ningú el portés i només pel gust de defensar la nostra santa causa. Aventurer o no, Marshall, per la seva valentia, hauria d’haver estat espanyol. Era atractiu, corpulent, de rostre festiu i mirada encesa, semblant a la de don Juan Coupigny⁵³ a qui veiérem a Bailèn. No parlava bé el castellà però, malgrat que moltes de les seves paraulotes ens fessin riure, les deia amb prou claredat com per ser enteses, i res importava que fes miques el castellà si al mateix temps destrossava també els francesos, com ho féu diversos cops.

S’havia de veure l’empenta d’aquelles columnes de porcs, senyors. No semblaven altra cosa que llops famolencs, l’objecte dels quals no era vèncer-nos, sinó menjar-nos. Es llençaven a cegues sobre la bret-xa i allí érem nosaltres per tapar-la. Dues vegades entraren per ella disposats a fer-nos fora de la cortina, però Déu volgué que nosaltres els féssim fora a ells. Per què? De quina manera? Això és el que no els sabré contestar a vostès si m’ho pregunten. Només sé que a nosal-tres no ens importava gens ni mica morir, i potser amb això ja està tot dit. Don Mariano es presentà allí, i no creguin vostès que ens arengà parlant-nos de la glòria i de la causa nacional, del rei i de la religió. Res d’això. Es posà a primera línia, donant cops de sabre contra qui intentava pujar i al mateix temps ens deia: «Les tropes que són al darrere tenen ordre de fer foc contra les que són al davant si aquestes reculen un sol pas». El seu semblant malcarat ens causava més terror que tot l’exèrcit enemic. Quan algun cap li digué que nos’atansés tant al perill, respongué: «Ocupi’s vostè d’acomplir el seu deure i no es preocupi tant de mi. Jo serè allà on convingui».

Se n’anà després a un altre lloc, on creia que feia falta, i sense ell ens atordírem un altre cop. Aquell home duia a sobre una llum miraculosa que ens permetia veure millor l’indret i mesurar els nos-tres moviments i els dels francesos, perquè aquests no poguessin tirar-se’ns al damunt. Els soldats enemics morien com mosques al peu de la bretxa; però dels nostres en queien també a dotzenes. Recordo que un company meu molt estimat fou ferit en el pit i cai-gué al meu costat en un dels moments de major destret, de més viu foc, de veritable angoixa, i quan un lleuger reforç de més o de menys d’una banda o d’una altra hauria decidit si la muralla queda-va per França o per Espanya. El desgraciat noi volgué aixecar-se, però fou inútil. Dues monges s’hi acostaren, menyspreant el foc, i l’apartaren d’allí.

Però la pèrdua més sensible fou la del cap don Rodolf Marshall. Meva és la glòria d’haver-lo recollit amb els meus braços en el mateix portell de la bretxa, i no se m’oblidarà el que digué poc després, estès al carrer en el moment d’expirar: «Moro content per una causa tan justa i per una nació tan brava».

Quan això passà, ja els francesos donaven mostres d’haver desis-tit d’entrar a la ciutat per aquella part. I feien bé, perquè cada cop estàvem més decidits a no deixar-los entrar. Si a trets no aconseguí-em convèncer-los, els acoltellàvem sense compassió; i si amb això no n’hi havia prou, encara teníem a mà les pròpies pedres de la muralla per llençar-les sobre els seus caps. Aquesta era una arma que mane-javen les dones amb molta bravura, i des dels contorns plovien rocs de mig quintar sobre els assetjadors. Quan la funció a la muralla de Santa Llúcia acabava, no ens vèiem els uns als altres perquè la pols i el fum formaven una densa atmosfera per tota la ciutat i els seus vol-tants, i el soroll que produïen les dues-centes peces dels francesos vomitant foc per diversos punts, no era comparable a cap soroll de màquines de la terra ni de tempestes del cel. La muralla era plena de morts que trepitjàvem inhumanament en anar d’una banda a l’altra i, entre ells, algunes dones heroiques expiraven barrejades amb els soldats i patriotes. La senyora Sumpta estava ronca de tant de cridar i el senyor Pau Nomdedéu, que havia llençat moltes pedres, tenia els dits masegats; però no per això deixava de tenir cura dels ferits, tasca en què l’ajudaven moltes senyores, algunes monges, i dos o tres fra-res que no servien per carregar una arma.

De sobte, veig venir un noi que se m’acosta fent cabrioles, salu-dant-me des de ben lluny a crits i esgrimint un pal a la punta del qual flotava el darrer parrac de sa barretina. Era en Manelet.

—On has estat? —vaig preguntar-li—. Corre a casa teva, assabenta’t de si ta germana ha tingut alguna novetat i digues-li que jo estic sa i bé.

—Jo no hi vaig ara, a casa. Me’n torno a Sant Cristòfol.

—I què hi has de fer tu allí, en mig del foc?

—La barretina té tres forats de bala —em digué amb el major orgull, mostrant-me el barret fet miques—. Quan va quedar-se així, la duia posada al cap. No et pensis pas que era al pal, Andreu. Des-prés l’he posada aquí perquè la gent la veiés tota plena de forats.

—I els teus germans?

—En Vadoret ha estat a Alemanys, i ara m’ha dit que ell sol havia matat no sé quants mils de francesos tirant-los pedres. Jo era a Sant Cristòfol: un soldat m’ha dit que se li havien acabat les bales i que li portés pinyols de guinda i li n’he portat més de vint, Andreu.

—I en Gasparó?

—En Gasparó va sempre amb mon germà Vadoret. També ha estat a Alemanys i, encara que la Ciseta volgué deixar-lo tancat a casa, ell s’escapà per la porta del darrere. Ara hem estat junts, cercant quelcom per menjar en aquell munt de deixalles que hi ha al carrer del Llop, però no hi trobem res. Tens tu alguna cosa, Andreu?

—Alguna cosa, què és això? Queda per ventura quelcom per menjar a Girona? Aquí no es menja res més que el fum de la pólvora. Has vist el governador?

—Ara anava per allà dalt. Sembla com si anés al Calvari. Nosaltres baixàvem amb altres nois i, en veure’l, ens hem posat en filera tot cri-dant: «Visca sa majestat el governador don Mariano!». Doncs, voldràs creure que no ens ha dit ni una mala paraula. Ni tant sols ens ha mirat.

—Home, quina manca de cortesia! Mira que no saludar a gent tan respectable!

—Després en Vadoret s’ha ficat a les Caputxines⁵⁴ perquè la por-ta era oberta. Andreu, tu saps que allí hi ha un soldat mort que té un tronxo de col a la mà? Si em dones permís l’hi prendré.

—No es toca els morts, Manelet. Veurem si ara que hem esmico-lat els francesos ens donen alguna cosa.

Una infinitat de dones s’ocupaven allí de retirar els ferits i també repartien entre els sans algunes racions de pa negre i molt poc vi. Nosaltres vèiem com els francesos es retiraven plana enllà i no podí-em reprimir un sentiment d’ardent orgull en veure un resultat tan colossal amb tan petits mitjans. Semblava realment un miracle que tan pocs homes contra tants i tan aguerrits ens defenséssim darrere unes muralles les pedres de les quals s’arrencaven amb les mans. Nosaltres quèiem de gana, a ells no els mancava de res; nosaltres amb prou feines podíem manejar l’artilleria, ells disparaven contra la plaça dues-centes boques de foc. Però, ai!, no tenien ells un don Mariano Álvarez que els ordenés morir amb mandat ineludible, i la sola vista del qual infongués en els ànims de la tropa un sentiment singular que no sé com expressar, car en ell hi havia, a més de valor i abnegació, el que podria anomenar-se por a la covardia, recel d’aparèixer com un covard davant els ulls d’aquell extraordinari caràcter. Nosaltres dèiem que l’enclusa i el martell amb què Déu for-jà el cor de don Marino no havia servit després per fer cap altra peça. En Manelet se separà de mi i, una estona després, el vaig veure aparèixer amb molts altres nois, tots descalços, bruts, esparracats i plens de sutge, entre els quals hi havia son germà Vadoret que por-tava a collibè en Gasparó, els braços i les cames del qual penjaven sobre les espatlles i la cintura d’aquell. Tots venien molt contents i, en especial en Vadoret, que repartia algunes guindes als seus companys.

—Té, Andreu —em digué el noi tot donant-me una guinda—. Ja en tens per a tot el dia. Té aquesta altra i reparteix-la entre els teus companys, que tindran una gana… Saps com les he guanyades? Doncs t’ho explicaré. Anava jo amb en Gasparó a collibè pel carrer del Llop, i he vist oberta la porta del convent de les Caputxines, que sempre és tancada. En Gasparó em demanava pa amb xiscles i més xiscles i jo li anava donant calbots perquè callés i li deia que si no callava li ho diria al senyor governador. Però quan he vist oberta la porta del convent m’he dit a mi mateix: «Aquí hi ha d’haver alguna cosa», i m’he ficat dins. He entrat al patí, després a l’església tot pas-sant pel cor i després per un passadís llarg on hi havia moltes habi-tacions petites, i no hi he vist ningú. Ho he escorcollat tot, per si de cas queia alguna cosa, però no hi he trobat res més que algunes pun-tes d’espelma i dues o tres troques de seda que he estat xuclant per veure si en podia treure algun suc. Ja me’n tornava al carrer, quan he sentit al meu darrere, tsit, tsit…així… com si em cridessin. He mirat i no hi he vist res. Quina por!, Andreu, quina por! Allà al final del pas-sadís hi havia una làmina gran, on estava representat el diable amb una llarga cua verda. He pensat que era el diable qui em cridava, i he arrancat a córrer. Però, ai de mi!, que no trobava la sortida i vinga donar voltes i més voltes per aquell maleït passadís, i a cada una que donava, tsit, tsit… Després he sentit que deien: «Vailet, vine aquí». I tant he mirat pel sostre i les parets que he aconseguit de veure dar-rere una reixa una mà blanca i una cara rugosa i marcida. He perdut la por i m’he dirigit cap allà. La petita monja m’ha dit: «Vine, no tin-guis por, he de parlar amb tu». Jo m’he acostat a la reixa i li he dit:

«Senyora, disculpi vostra senyoria, però he cregut que era vostè el dimoni».

—Devia ser una pobra monja malalta que no havia pogut sortir amb les altres.

—Això mateix. La senyora m’ha dit: «Noi, com has entrat aquí? Déu t’envia perquè em facis un gran servei. La comunitat se n’ha anat. Estic malalta i baldada. Han volgut portar-me amb ells, però s’ha fet tard i aquí m’han deixat. Tinc molta por. Ha cremat ja tota la ciutat? Han entrat els francesos? Ara mateix, mig adormida, he somiat que totes les germanes havien estat degollades a l’escorxador i que els francesos se les estaven menjant. Vailet, t’atreviries tu a anar ara mateix al fort dels Alemanys i donar aquesta esquela a mon nebot don Alonso Carrillo, capità del regiment d’Ultònia? Si ho fas, et dona-ré aquest plat de guindes que veus aquí i aquest mig pa…». Encara que no m’ho hagués donat, ho hauria fet, ja veus… He agafat l’esque-la, ella m’ha dit per on havia de sortir i he corregut cap a Alemanys. En Gasparó xisclava més però jo li he dit: «Si no calles, et ficarem dins d’un canó, com si fossis una bala, dispararem i aniràs a parar on són els francesos, que et posaran a coure a la cassola i et menjaran». He arribat a Alemanys. Quin foc! El d’aquí no és res. Les bales de canó anaven per allí com quan passa una bandada d’ocells. I què et creus, que jo els tenia por? Ca! En Gasparó seguia plorant i xisclant però jo li ensenyava les llums que difonien les bombes, li ensenyava les espurnes de les fogonades i li deia: «Guaita que bonic! Ara anirem nosaltres a disparar també els canons». Un soldat m’ha donat una manotada, m’ha empès cap a fora i he caigut sobre un munt de morts; però m’he aixecat i endavant que no ha estat res. Ha entrat el governador i ha agafat una gran bandera negra que semblava un llençol de morts, i ha estat movent-la a l’aire, i després ha dit que a qui no actués amb valentia el faria penjar. Què et sembla? Jo m’he posat al davant i he cridat: «Molt ben fet». Uns soldats m’han ordenat sortir i les dones que tenien cura dels ferits han començat a insultar-me dient-me que per què duia allí aquella criatura… Quin foc! Que-ien com a mosques: un ara, un tot seguit… Els francesos volien entrar però no els deixaven.

—Tu també?

—Sí. Les dones i els paisans llençaven pedres des de la muralla damunt els garrins que volien pujar; jo he deixat anar en Gasparó, posant-lo damunt d’una caixa on s’hi guardava la pólvora i les bales dels canons, i també he començat a tirar pedres. Quines pedres! Una n’he llençat que no pesava menys de set quintars i ha anat a topar contra un francès, a qui ha partit per la meitat. Ho hauries d’haver vist. Els francesos eren molts i no tenien altra cosa al cap sinó que volien pujar. Veiessis allà el governador, Andreuet. Don Mariano i jo hem tirat pel dret… i ens hem posat on la gent anava més justeta. Jo no sé el que he fet, però alguna cosa he fet, Andreu. El fum no em deixava veure i el soroll no em deixava sentir. Quins trets! A les mateixes orelles, Andreu… M’he quedat sord. Jo he començat a cri-dar, dient-los garrins, lladres i dient que en Napoleó era un d’això i un d’allò. Potser no m’han sentit amb el soroll, però jo els he deixat verds. Res, Andreu, mira, no vull cansar-te, el cas és que he estat allà fins que no s’han retirat. El governador m’ha dit que n’estava satisfet; no, a mi no m’ha dit res, els ho ha dit als altres.

—I la carta?

—He buscat el senyor Carrillo. Jo el coneixia. L’he trobat a la fi quan tot hagué acabat. Li he donat el paper i m’ha donat un encàrrec per a la senyora monja. Després, m’he recordat d’en Gasparó i he anat a recollir-lo on l’havia deixat, però no l’he trobat. Tot era cridar:

«Gasparó!, Gasparó!», però el nen no apareixia. Per fi el veig sota una curenya, tot arronsat, amb els punys a la boca, mirant cap a fora entre mig dels pals de la roda, i amb cada llagrimassa… Me l’he car-regat a sobre i he arrancat a córrer cap a les Caputxines. Però, aquí està la gràcia, el cas és que com jo anava pensant en batalles i tenia el cap ple de tot allò que havia vist, m’he oblidat de l’encàrrec que m’havia donat el senyor Carrillo per a la mongeta. Ella m’ha renyat tot dient-me que jo havia trencat la carta i que la volia enganyar, per la qual cosa no pensava dar-me el plat de guindes ni el pa que m’ha-via ofert. S’ha posat a rondinar i em deia mal criat i bèstia. En Gaspa-ró tenia sang al dit d’un peu i la mongeta li ha donat un drap, però de les guindes…res de res. Finalment tot ha quedat arreglat perquè ha arribat el mateix senyor Carrillo, amb la qual cosa la senyora m’ha donat les guindes i el pa i he sortit corrents del convent.

—Porta aquest noi a casa teva perquè en tingui cura ta germana

—vaig dir veient que el pobre Gasparó sagnava encara del peu.

—Després —em contestà—. He guardat algunes guindes per a la Ciseta.

—Nois —cridà en Manelet, que s’havia allunyat amb els seus companys i tornava tot corrent—. Pel carrer Ciutadans va el governa-dor amb molta gent, moltes banderes; primer van les senyores can-tant, i els frares ballant, i el bisbe rient, i les monges plorant. Anem-hi. Talment com una bandada d’ocells que aixeca el vol i fuig, així corregueren i volaren aquells xicots, deixant lliure de la seva infantil gatzara la muralla de Santa Llúcia. Jo no em vaig moure d’allí en tot el dia, i les senyores ens repartiren bocins de pa i carns, ambdues menges de detestable sabor i olor; però com que no hi havia altra cosa, a la força havíem de passar per allò sense fer-ne fàstics, ni repugnància, ni desgana per tal de no fer enfadar don Mariano.

Al capvespre, i quan marxava de Santa Llúcia cap a Conestable, vaig trobar el senyor Pau Nomdedéu al carrer de la Sabateria, on hi havia diversos ferits estirats pel terra.

—Andreu —em digué—, encara no he tornat a casa meva. Hi passarà alguna cosa? Em penso que al carrer de Cort-Reial no hi ha caigut cap bomba. Quants ferits, Déu meu! La jornada ha estat glori-osa, però ens ha costat cara. Ara mateix ha estat aquí el governador per visitar aquesta pobra gent i els ha dit que la guarnició i els pai-sans havien deixant endarrere en el dia d’avui els més grans herois de l’antiguitat.

—Ha guarit vostè molts ferits?

—Moltíssims, i encara en queden bastants. Els meus companys i jo ens multipliquem, però no podem fer-hi més. Jo prou que voldria tenir cent mans per atendre a tot. També jo estic ferit. Una bala em tocà el braç esquerre, però no és res d’importància. M’hi he emboli-cat un drap i no he tingut temps per a més… Què haurà estat de ma pobra filla?

—Aviat ho sabrem, senyor Pau. La nit arriba. Feta la primera cura d’aquests ferits, vostè podrà anar una estona a casa seva, i jo espero que em donin llicència per a una hora.

[i]

[i] ⁴⁰ Traducció literal de barranco del original tot i que, com apunta José M. Ribas «a ningún gerundense se le ocurriría llamar barranco» al riu Galligants (J.M. Ribas, «El episodio nacional, Gerona, visto por un gerundense», Anales galdosianos, 1974, p. 164).

⁴¹ Ambdues torres eren avançades del castell de Montjuïc.

⁴² Guillermo Nash fou governador interí i comandant del Regiment d’Ultònia.

⁴³ En el text original hi llegim «la coronela doña Luisa», però aquest nom no coincideix amb les quatre caps d’esquadrons: la ja esmentada Llúcia Fitz-Gerard, Raimunda de Nouviles, Maria Àngela Bivern i Maria Custí.

⁴⁴ Joaquín Blake, nascut a Màlaga i d’origen irlandès, fou cap de l’exèrcit de Catalunya. Encarregà al general García Conde que, amb 4000 homes, fes arribar a Girona un comboi de 1500 muls carregats de queviures.

⁴⁵ Carlos Beramendi, funcionari d’Hisenda que recorregué el país per fer un estudi de la situació econòmica d’Espanya. També fou intendent de l’exèrcit a la batalla de Bailèn. A la versió teatral de Girona adquireix un major protagonisme.

⁴⁶ Tinent coronel don Blas de Fournas, comandant de la quarta divisió dels miquelets. Ascendí a general durant el setge.

⁴⁷ Segons la tradició recollida en un text de Bernat Desclot, en el 1286, quan els francesos entraren a Girona després d’un altre setge, es comportaren de forma molt poc honorable i, entre d’altres fets, profanaren les restes de sant Narcís. Del cos del sant, a qui els francesos arrencaren un braç, en sortiren mosques gegants que martiritzaren els profanadors fent-los abandonar la ciutat ocupada.

⁴⁸ La porta de França o de Santa Maria s’obria al nord de la muralla.

⁴⁹ Aquesta ermita està situada a l’est de Girona.

⁵⁰ Població de la comarca de la Selva, al sud-oest de Girona.

⁵¹ Més tard General Comandant Militar de Lleida i encarregat de la seva defen-sa durant el setge de 1810.

⁵² Rodolf Marshall obtingué el grau de tinent coronel i estigué agregat al regi-ment d’Ultònia.

⁵³ Marquès de Coupigny. Militar d’origen francès que va lluitar contra Dupont a Bailèn. Més endavant participà en diferents campanyes a Catalunya.

⁵⁴ El 1617 les monges caputxines s’instal·laren en un edifici de banys públics d’estil romànic ubicat al peu de la catedral i conegut actualment com a «Banys Àrabs».