Traductió de Pau Miret

I

Vaig entrar a Girona a començaments de febrer i em vaig allot-jar a casa d’un serraller del carrer de Cort-Reial. A finals d’abril, vaig sortir amb l’expedició que anà a buscar queviures a Santa Coloma de Farners i, pocs dies després de ma tornada, morí, com a resultat de les ferides rebudes en el segon setge, aquell bon home que m’havia donat asil. Crec que fou el 6 de maig, és a dir, el mateix dia en què aparegueren els francesos, quan tornant de fer guàrdia en el fort de la Reina Anna¹⁷, vaig trobar mort el senyor Mongat, envoltat de sos quatre fills que ploraven amargament.

Parlaré dels quatre orfes, car ja ho eren completament per haver perdut sa mare alguns mesos abans. La Ciseta, o el que és el mateix, la Narciseta, la de més edat, en tenia poc més de vint, i els tres noiets no sumaven entre tots el mateix nombre d’anys, puix que en Vado-ret¹⁸ tot just arribava als deu, en Manelet¹⁹ no en tenia més de sis, i en Gasparó començava a viure i es trobava encara en el crepuscle del discerniment i la paraula.

Quan vaig entrar a la casa i vaig veure un quadre tan llastimós no vaig poder contenir les llàgrimes i em vaig posar a plorar amb ells. El senyor Cristòfol Mongat era una excel·lent persona, bon pare i ardent patriota; però encara més que el record de les bones qualitats del difunt, em contristava la soledat de les quatre criatures. Jo les estima-va molt i com que el meu bon humor i franca condició propendien a unir l’ànima d’aquells innocents amb la meva, en els pocs mesos de tracte, en Vadoret, en Manelet i en Gasparó es desfeien per mi. No parlo aquí de la Ciseta perquè, envers ella, jo tenia un sentiment estrany, compost de pietat i admiració, com veureu més endavant. La meva ocupació a la casa, mentre el senyor Mongat era viu, fou, en primer lloc, parlar amb aquest de les coses de la guerra i, en segon lloc, entretenir els nois amb tota mena de jocs, ensenyant-los l’exer-cici i representant amb ells, darrere un cofre, les escenes de l’atac, defensa i conquesta d’una trinxera. Quan jo anava de guàrdia, ja sia a Montjuïc²⁰, ja sia als fortins del Conestable o del Capítol²¹, tots tres, fins i tot en Gasparó, em seguien amb sengles canyes a l’espatlla imitant amb la boca el so de tabals i trompetes o renillant com els cavalls.

Cordialment associat a sa desgràcia, els vaig consolar com vaig poder i, l’endemà, després de donar sepultura al bon serraller i un cop es retiraren els veïns enutjosos que havien anat a fer el ploricó, con-dolent-se sorollosament dels orfes sense donar-los, però, cap auxili, vaig prendre la mà de la Ciseta i, portant-la a la cuina, li vaig dir:

—Ciseta, tu ja saps…

Però abans voldria dir que la Ciseta era una noia grassoneta i fresca que, sense tenir una bellesa enlluernadora, captivava mon àni-ma d’una estranya manera i em feia oblidar tota la resta de dones i principalment la que havia estat ma enamorada a l’Almunia de Doña Godina. Rosada i rodoneta, la Ciseta semblava una poma. No era esvelta, però tampoc rabassuda. Caminava amb molta gràcia i, tot i gaudir de força soltesa i enginy en la conversa, sabia, no obstant això, acomodar-se a les situacions i es distingia per posseir la gran habilitat de no estar mai fora de lloc, qualitats de les quals hom pot deduir que la Ciseta tenia talent.

Doncs bé, com he indicat abans, li vaig agafar una mà i li vaig dir:

—Ciseta…

No sé què em passà a la llengua, atès que vaig callar una bona estona fins que, a la fi, vaig poder continuar així:

—Ciseta, tu ja saps que aviat farà quatre mesos que estic allotjat a casa teva…

La noia féu un gest d’afirmació, demostrant estar convençuda de la meva permanència a la casa durant quatre mesos.

—Vull dir —vaig prosseguir— que durant tant de temps he estat menjant del teu pa, tot i que també us n’he donat del meu. Ara, amb la mort del senyor Cristòfol, us heu quedat orfes. Teniu terres, alguna casa, alguna renda…?

—No tenim res —em contestà la Ciseta, dirigint tristes mirades als atuells de la cuina—. No tenim res més que el que hi ha a casa.

—Les eines valen alguna cosa —vaig dir—; però bé, no cal amo-ïnar-se, que Déu tanca una porta, i n’obre una altra. Aquí tens el braç de l’Andreu Marijuán. Deixà ton pare algun diner?

—Res —respongué—, no ha deixat res. Mentre estava malalt tre-ballava ben poc.

—Bé, molt bé —vaig dir jo—. De moment, podeu rebre el plus que ens donen ara i la ració que em toca cada dia. No cal amoïnar-se. Tu seràs la mare dels teus germans i jo en seré son pare, perquè estic decidit a fer-me penjar amb tu. Au, vinga, prou de ploralleta. Ciseta, jo t’estimo. Que potser creus que jo no tinc terres? Que ximpleta! Si veiessis quines dues dotzenes de ceps tinc a l’Almunia; si veiessis quina casa… només li manquen els sostres, però serà senzill arranjar-la sense fer-la tota de nou. Així que ja està tot dit. Tan bon punt acabi aquest setge, que segons penso serà cosa de dies, vendràs els trastos de la ferreria, em donaran la llicència, puix també acabarà la guerra, posarem sobre un ase la senyora Ciseta junt amb en Gasparó i en Manelet, i prenent jo de la mà en Vadoret, camina que camina-ràs, ens n’anirem al Baix Aragó, que és la millor terra del món, on ens establirem.

Un cop vaig haver desbotat aquest discurs, vaig tornar al taller amb la intenció d’examinar les eines, i tot aquell mobiliari em semblà de ben poc valor. L’òrfena, després d’haver-me sentit, sense dir un sol mot, començà a endreçar els trastos i a ordenar-ho tot amb molta traça, mentre anava traient la pols. Els nois m’envoltaren tot seguit i precipi-tadament s’afanyaren a portar canyes, vergues i altres estris de guerra; jo em vaig veure en l’obligació, en raó d’aquesta diligència, de reco-manar-los gran zel en el servei de la pàtria i del rei, car ben aviat, si els francesos estrenyien el setge, Girona hauria de menester tots els seus

fills, fins i tot els més menuts. A la fi, després que durant mitja hora posaren armes a l’espatlla i alimentaren, carregaren, atacaren i feren diferents descàrregues imaginàries però que retrunyien en l’angost taller, els vaig veure deixar anar les armes, decaigut el marcial entusi-asme, i apropar-se a sa germana amb una eloqüent expressió als ulls.

—Què? —vaig preguntar jo quan vaig comprendre el que signifi-cava aquell silent interrogatori—. Ciseta, no hi ha res per menjar?

La Ciseta, dissimulant ses llàgrimes, escorcollava els negres pres-tatges d’un armari de paret, en les cavernoses profunditats dels quals, l’infeliç s’entestava a veure-hi alguna cosa.

—Com és això? —vaig dir—. Ciseta, no me n’havies dit res. Què em costaria anar al quarter i demanar que m’avancessin la ració de demà?… I per a què vull jo els set quartos que he estalviat? Res, filla; no cal tan sols portar el que és necessari per avui, sinó també provi-sions abundants per si escassegen els queviures dins la plaça. Diuen que ara ens donaran dos rals per dia. Ja em figuro jo el que faràs amb aquesta riquesa. Però ara no és hora de deturar-me en xerrameques, que aquests valents soldats es moren de fam. Té els set quartos; ara mateix vaig a buscar la llibreta.

Poc després tornava amb el pa, i vaig tenir el gust de veure men-jar els meus fills (des de llavors vaig començar a donar-los aquest nom). La Ciseta es mantingué en els límits d’una sobrietat excessiva i, mentre el tiberi durà, els vaig parlar dels grans amuntegaments de queviures que s’estaven fent a Girona, conversa que semblava molt del gust dels petitons. Així estant, el senyor Nomdedéu, habitant del pis superior de la casa, passà per davant de la botiga en direcció al portal contigu. Ens saludà afablement a tots i, després de dir algunes paraules de consol amb motiu de la pèrdua de l’excel·lent senyor Mongat, pujà a casa seva i em pregà que l’acompanyés. Jo tenia el costum d’anar cada matí a explicar-li el que es deia en els cossos de guàrdia, i aquestes visites tenien per a mi la doble atracció de contar el que sabia i de sentir l’agradable conversa del senyor Nomdedéu, home amb qui no es parlava ni una sola vegada sense treure’n algun ensenyament profitós.

II

El senyor Pau Nomdedéu era metge. No passava dels quaranta-cinc anys però o els estudis o les penes domèstiques, descone-gudes per a mi, havien modelat de tal manera sa naturalesa

que aparentava molt més del mig segle. Era un home encartonat, sec, groc, amb una gran corba a l’espina dorsal, i el cap clapejat d’espes-sos cabells rossos i blancs, com l’herba que neix a l’atzar en terra ingrata. Tot enunciava en ell debilitat i prematura vellesa, excepte la seva mirada penetrant, imatge de l’ànima enèrgica i de l’actiu enteni-ment. Vivia en una plàcida moderació, sense luxe però també sense pobresa, molt estimat pels seus conciutadans; consagrat fora de casa als malalts de l’hospital i, dins d’ella, a la cura de sa única filla, malal-ta també de dolorosa i incurable malaltia. Per tal que vostès acabin de conèixer aquell apreciable individu, em falta dir-los que Nomdedéu era un home de gran saber i de molta amenitat en sa saviesa. Tot ho observava, i no es permetia d’ignorar res, de manera que no ha existit mai un home que preguntés més. Jo no hauria cre-gut que els savis preguntessin bestieses d’aquelles que no desconeix un pagès: però ell va dir-me més d’un cop que la ciència dels llibres res no valdria si no es cursés el doctorat de la conversa amb tota mena de persones.

De casa seva poca cosa en diré. Era tan humil com decent. Molts llibres, algunes estampes franceses d’anatomia aparellades amb d’al-tres de sants, i força quadres que ostentaven rere el vidre incompta-bles herbes seques amb llurs rètols manuscrits al peu. Però el que

bàsicament impressionava mon cor quan pujava a casa del senyor Nomdedéu era una criatura tendra i sensible, una bellesa consumida i marcida, una trista vida que, a la vora de la petita finestra oberta a migdia, volia perllongar-se absorbint els raigs de sol. Em refereixo a la pobra Josefina, filla de l’home insigne que he mencionat, la qual, malalta i prostrada, era vista per mi com les flors seques que conser-vava el doctor darrere el vidre. La Josefina havia estat bella, però perduts alguns dels seus encants, d’altres s’havien sublimat en aquell crepuscle minvant que anava difonent sobre ella l’ombra de la mort. Immòbil en sa butaca, son aspecte era normalment el d’una absoluta indiferència. Quan son pare entrà amb mi el dia al qual em refereixo, la Josefina no respongué a ses carícies ni amb un sol mot. Nomdedéu em digué:

—Sa existència de plom està penjant d’un fil de seda.

Pronuncià aquestes paraules en veu alta i davant d’ella, perquè la Josefina estava completament sorda.

—El profund silenci que l’envolta —continuà el pare— és favo-rable a la seva salut perquè essent son mal un excessiu desenvolupa-ment de la sensibilitat, tot allò que disminueixi les impressions exter-nes augmentarà el repòs, al qual deu aquesta lànguida i decadent vida. No espero salvar-la, i tot mon afany consisteix avui a embellir els seus dies, fingint que ens trobem envoltats de felicitats i no pas de perills. Desitjaria dur-la al camp, però el deure i el patriotisme m’obliguen a no abandonar la cura de l’hospital ara que ens amena-ça un tercer setge, que sembla que serà més rigorós que els dos pri-mers. Que Déu ens ajudi. Així que el pobre senyor Mongat morí?

—Sí, senyor —vaig respondre—, i heus aquí quatre orfes desval-guts que pidolarien almoina pels carrers de Girona, si jo no estigués decidit a treure’m el pa de la boca per donar-los-el.

—Déu premiarà la teva generositat. Jo també faré el que pugui per aquests infeliços. La Ciseta sembla una bona noia i puja algunes vegades a fer companyia a ma filla. Digues-li que vingui més sovint i avui mateix li encarregaré a la senyora Sumpta que els doni, als fills de Cristòfol Mongat, tot el que sobri a casa. Però conta’m, què has sentit en el cos de guàrdia? Abans, però, digues-me el que ocorregué en l’expedició a Santa Coloma de Farners. Hi vas anar?

—Sí senyor, mes no ens ocorregué res de particular. Els francesos se’ns presentaren a la tarda del 24 d’abril, però com que érem pocs i el nostre objectiu no era batre’ns amb ells, sinó dur provisions a Girona, després de carregar els carros i les mules, tornàrem cap ací

amb el senyor Enrique O’Donnell²². Els porcs²³ dominen tota la Sagarra però els sometents els fan perdre molta gent i, per abastir-se passen penes i treballs. El general francès Pino envià fa poc un bata-lló a Sant Martí²⁴ a buscar queviures. En arribar, el coronel demanà a l’alcalde cert nombre de racions de cansalada (perquè en aquell poble n’hi ha molts d’aquests animalons de la vista baixa) i, com el batalló estava cansat, els donà butlletes d’allotjament i distribuí els soldats a les cases dels veïns. L’alcalde féu veure que desitjava servir el senyor coronel, i al vespre el pregoner eixí als carrers cridant:

«Eixa nit a les dotze, cada veí matarà son porc»²⁵.

—I cada veí matà el seu francès.

—Així sembla, senyor, i així m’ho explicaren al camí, però no em faig responsable que això sigui veritat, malgrat que la gent de Sant Martí és ben capaç d’això. Un cop feta sa matança, amagaren armes, morrions i tot allò que pogués descobrir-los i quan es presentà el general Pino miraren de fer-li entendre que «allí no hi havia hagut ningú».

—Saps, Andreu —em digué Nomdedéu— que això sembla cosa de conte?

—Ho sigui o no —vaig respondre— amb aquests i altres contes s’anima la gent. Els porcs estan ja sobre Girona i aquest matí els hem vist a la part alta del congost de Costa Roja. Aquí dins tan sols som cinc mil sis-cents homes, que no en són prou per defensar la meitat de les fortaleses. D’aquests, el que no ha marxat ja és perquè no se li ha donat llicència. Si Saragossa, que tenia dins les muralles cin-quanta mil homes, ha caigut a la fi en mans del francès, què hi pot fer Girona amb cinc mil sis-cents?

—Vols dir que no en seran més? —digué Nomdedéu, passejant-se per l’habitació amb la inquietud nerviosa i entremaliada que s’apode-rava d’ell quan parlava de les coses de la guerra—. Tots els veïns de Girona prenen les armes i avui mateix s’estan formant en el claustre de Sant Feliu les llistes de les vuit companyies que componen la Croada gironina²⁶. Jo he volgut afiliar-m’hi però, com a metge, els ser-veis que puc prestar no poden ésser reemplaçats i me n’han deixat fora amb tot el dolor del meu cor. També s’està formant un batalló de senyores del qual n’és coronel·la la senyora Llúcia Fitz-Gerard²⁷. La coneixes? En veritat et dic, amic Andreu, que enmig de la pena que causa la consideració dels desastres que ens amenacen, hom s’alegra de veure els bel·licosos preparatius que tant enalteixen el veïnat d’aquesta ciutat.

Mentre dèiem això, expressant-nos, l’un i l’altre, amb força exal-tació, la Josefina fixava els seus ulls en nosaltres, sorpresa i atemori-da, i parava atenció als nostres gestos i feia saber que els comprenia tan bé com a la mateixa paraula. Ho advertí son pare, anà cap a ella i la tranquil·litzà amb posats i somriures, tot dient-li:

—La pobrissona ha entès a l’instant que estem parlant de la guer-ra. Això li causa un terror extraordinari.

La malalta tenia al seu davant, en una tauleta de pi, un gran plec de paper amb ploma i tinter com a mitjà de comunicació.

Nomdedéu, prengué la ploma i escrigué:

—Filla meva, no tinguis por. Parlàvem de les bandades de coloms que veié ahir l’Andreuet a Pedret²⁸. Diu que en matà tantes com vol-gué i que te’n portarà un parell aquesta tarda. No, no tinguis por, filla meva; no tornarà a haver-hi més setges a Girona. Si la guerra ja ha acabat. I doncs? que no ho sabies? Aquestes notícies són les que ha portat el senyor Andreuet. És veritat que se m’havia oblidat de dir-t’ho. Hi ha pau. Veurem si demà pots eixir a fer un passeig pel Mer-cadal²⁹. La setmana entrant anirem a Castellar³⁰. Diu el masover Man-sió que els rosers estan carregats de roses… doncs, i els cirerers? Aquest any hi haurà tanta cirera que no sabrem què fer-ne. He orde-nat que posin dos ruscs més i sembla que d’aquí a un mes la vaca tindrà sa cria. A la gallina pintada se li ha posat un bon covament amb sis o set ous d’ànega. D’avui en deu els traurà tots i serà un gust veure aquesta família.

Després d’escriure això, el senyor Pau tornà cap a mi i, procurant dissimular sa aflicció, em digué:

—D’aquesta manera la vaig enganyant, per tal d’arrencar son esperit de la tristesa. Si ella sabés que ma masia amb totes les plantes i animalons que hi tenia ja no existeix… Els francesos no hi han dei-xat pedra sobre pedra. Pobre de mi! Envoltat de desastres, amenaçat com tots els gironins pels horrors de la guerra, de la fam i de la misè-ria, he de fingir a la vora d’aquesta noia infeliç un benestar i una pau que és ben lluny de nosaltres, i he d’amagar l’amargor de mon cor destrossat, mentint com un histrió. Però així ha de ser. Tinc la con-vicció que si ma filla arribés a conèixer la situació en què ens trobem i tingués coneixement del bombardeig i de l’escassetat que ens ama-guen, la seva mort seria immediata; i vull perllongar-li la vida tant de temps com sigui possible perquè confio que si algun dia Déu i sant Narcís³¹ decideixen de posar fi a les desgràcies d’aquesta ciutat, podré eixir de Girona i portar-la a gaudir de la vida del camp, única mede-cina que la alleugerirà.

Josefina, en cloure la lectura del paper, mogué tristament el cap en senyal d’incredulitat, i digué:

—Doncs, anem-nos-en demà a Castellar.

—Això sí que és un destret —em digué Nomdedéu, prenent la ploma per contestar a sa filla—. Què li he de dir ara?

Però, sense aturar-se escrigué:

—Filla meva, tingues un xic de paciència. El temps, que sembla bo, no ho és tant i demà plourà. Ho sé pel que diuen els meus llibres. A més, tindré feina a l’hospital uns quants dies.

Llavors la malalta, que sens dubte es cansava parlant o no li venia de gust pronunciar paraules que no sentia, agafà també la ploma i, amb ànsia nerviosa, traçà el següent:

—Andreu està parlant de batalles.

—No, no, cor meu —respongué el pare, accentuant sa negativa amb rialles i gestos festius.

—No, no senyoreta Josefina! —vaig exclamar jo tot cridant, puix es costum instintiu alçar la veu davant els sords tot i saber que no ens poden sentir.

—Precisament —escrigué el senyor Pau— ara m’estava dient que li donaran la llicència perquè ja no es necessiten més soldats. Gràcies a Déu que han acabat aquestes maleïdes guerres!… Filla meva, aques-ta tarda vindran aquí alguns amics per ballar sardanes³² i distreure’t una mica. Per què no llegeixes una mica més?

I a continuació, posà en mans de sa filla un volum, la primera part del Quixot, que ella va obrir per on l’havia marcat i començà a llegir tranquil·lament.

III

N omdedéu, portant-me al costat de la finestra, em digué:

—La idea de la guerra i del bombardeig li causa un gran horror. És natural que així sigui, car d’una forta i dolorosa impressió de por prové el seu desordre nerviós i la passió d’ànim que la té en tan llastimós estat. En el segon setge, amic Andreu, puc dir que vaig perdre ma filla estimada, únic consol meu a la terra. Ja saps que el bàrbar Duhesme³³ arribà aquí a mitjans de juliol de l’any passat, quan digué aquelles arrogants paraules: «El vint-i-quatre arribo, el vint-i-cinc ataco, el vint-i-sis la prenc i el vint-i-set l’arraso». Un home que digui una fanfarronada tan gran, igualant-se a Cèsar, havia de ser necessàriament un neci. Arribà, en efecte, i atacà, però no pogué prendre ni arrasar altra cosa que no fos sa pròpia supèrbia que quedà per terra davant d’aquests murs. Tenia nou mil homes i aquí dins tot just passaven de dos mil, amb els paisans que s’havien armat de pres-sa i corrents. Duhesme posà setge a la plaça i, obertes trinxeres contra les fortificacions de l’Est i Mercadal, el tretze començà a bombardejar-nos sense pietat. El setze provaren d’assaltar Montjuïc, però ca… què es pensava? que el guardàvem per a ells? El regiment d’Ultònia el defensava… Però torno a mon objecte. Com t’anava dient, ma pobra nena perdé la calma i el seu espant la tenia desperta nit i dia, de manera que aquest estat d’excitació, juntament amb sa resistència a prendre aliment, la posà prop de la mort. Imagina’t ma pena i la de mon nebot. Perquè he d’advertir-te que jo tenia un nebot, anomenat Anselm Quíxols, fill de ma germana la senyora Mercè, que viu a la Bisbal.

No sé si sabràs que ma germana i jo teníem concertat de casar l’Anselm amb la Josefina, enllaç que era molt del gust d’ambdós nois perquè des d’alguns mesos abans havien fet servir moltes mans de paper escrivint-se cartes i dient-se mil amoroses paraules amb honest llenguatge. Llavors vivíem al carrer de la Neu, molt a prop de la pla-ça³⁴. El dia quinze havíem baixat al portal, on ens crèiem més segurs del bombardeig, i estàvem dinant acompanyats de l’Anselm, qui durant una breu estona deixà el servei per venir a informar-se de la nostra situació. Ai, amic Andreu! Quin dia, quin moment! Una bomba penetrà pel sostre, travessà el pis de dalt, i perforant els taulons cai-gué en el baix, on esclatà amb un terrible terrabastall i causà espan-tosos estralls. L’Anselm resultà mort a l’acte, amb el pit travessat per un tros de metralla, mon fàmul fou ferit de mort i la senyora Sumpta també però sense gravetat. Jo vaig rebre un cop i només ma filla quedà aparentment il·lesa, però quin trastorn en el seu organisme! Quin desballestament, quina horrible pertorbació a la seva pobra ànima! L’horrífica explosió, el perill sobtat, la mort de son cosí i futur espòs a qui recollírem del terra en el moment d’expirar, el risc que corríem amb l’incendi de la casa, trastornaren sa naturalesa feble i ressentida amb un cop tan rude que des de llavors ma filla, aquella noia amable, graciosa i discreta, deixà d’existir i en son lloc em deixà el cel aquesta desvalguda i llastimosa criatura, els patiments de la qual més em dolen a mi que a ella mateixa; aquesta vida que es va delint entre el dolor i la malenconia, sense que res pugui reanimar-la. En el primer moment de la catàstrofe, la Josefina quedà com si hagués perdut la raó. Malgrat els nostres esforços per subjectar-la, eixí cor-rents al carrer i les seves dolgudes lamentacions aturaven el vianant i contristaven l’invencible soldat. La seguírem i apel·lant-la sense parar amb els més tendres mots, intentàvem dur-la a lloc segur on pogués tranquil·litzar-se; però la Josefina no ens sentia. En son cer-vell, agitat per una fervent excitació, hi regnava el silenci absolut.

Jo vaig creure que no sobreviuria a aquell trastorn, però, ai Andreuet!, encara viu gràcies a les meves cures i a mon vigilant i se celebrava diàriament mercat de queviures. previsor estudi per salvar-la. Ha romàs al llit tot l’hivern. Ja saps com està. Viurà? Allargarà els seus tristos dies fins l’estiu? Podré eixir de Girona d’aquí a alguns mesos, si resistim l’assetjament i se’n van els francesos? Què ens destina Déu en els dies que vindran? Pobra nine-ta meva! Innocent i dèbil, patirà els horrors del setge tal vegada millor que nosaltres, els forts. No sé què donaria perquè aquesta situació acabés aviat i em permetés eixir una temporada al camp amb ma pobra malalta. Però imagina’t el que dirien de mi si ara fugís de Girona. No ho vull ni pensar. Em dirien covard i mal patriota. Tin-gues per cert, noi, que no sé quin d’aquests dos qualificatius em fa més mal. Covard o mal patriota! No… aquí, senyor de Nomdedéu, senyor metge de l’hospital, aquí. A Girona, al peu del canó, amb la bena a una mà i el bisturí a l’altra, per tallar cames, treure bales, embenar nafres i fer receptes a febrosos i empestats. Vinguin grana-des i bombes… Tal vegada mori ma filla, tal vegada la dèbil llum d’aquesta petita llàntia s’apagui, no només per la manca d’oli, sinó per manca d’oxigen. Morirà de terror, de consumpció física, de fam; però, què hem de fer? Si Déu ho disposa així…

Mentre deia tot això, el senyor Pau, de cara als vidres del balcó, s’eixugava les llàgrimes amb un mocador vermell tan gran com una bandera.

IV

A la nit, després de fer la guàrdia a la torre Gironella³⁵, vaig tornar al meu allotjament i em vaig trobar una novetat. La Pitxota havia parit, sí, senyors, i la família de què orgullosa-

ment em considerava el cap havia augmentat amb tres criatures a les quals calia mantenir. No sé si els n’he parlat a vostès, de la Pitxota, una preciosa gata terrosa amb taques a qui els tres nois li professa-ven un amor sense límits. Perdonin-me l’oblit per no haver-la esmen-tat abans, i ara només he de dir que quan vaig veure aquests tres nadons que ens havia regalat, vaig dir-li a la Ciseta:

—Cal que dos d’aquests xiquets siguin llençats a l’Onyar perquè no ens podem permetre de mantenir tanta gent. Un cop acabin de mamar, serà menester una ració diària per alimentar-los i diuen que anirem escassos.

—Deixa’ls, home —em respongué—. Déu proveirà per a tots i, si no, que es busquin l’aliment ells mateixos. No hi mancarà el menjar a Girona. Els porcs no se les hauran amb vostès, i em sembla que no s’atreviran a ficar els nassos per aquí.

—Ca, que s’han d’atrevir! —vaig exclamar jo amb festiva iro-nia—. Ens tenen molta por. Puja amb mi a la torre Gironella i veuràs els mosquits que ronden allà per llevant i migdia. Francesos a Sant Medir, Montagut i Costa Roja, francesos a Sant Miquel i als Àngels i, per variar, francesos a Montilivi, Pau i el pla de Salt³⁶. Ja veuràs, vida meva. Aquí som sis mil cinc-cents homes que no basten per comen-çar, i tenim unes muralletes… quines obres, valga’m Déu! Fa por de veure-les. Imagina’t que quan els llangardaixos corren entre les pedres, aquestes es mouen i colpegen unes contra les altres. No s’hi pot parlar fort al seu costat perquè amb el sotrac del so cauen del seu lloc. En fi, jo no sé què passarà quan els francesos obrin bateria i comencin a bombardejar-nos.

La senyora Sumpta, majordoma del senyor Pau Nomdedéu que solia baixar a donar-nos conversa en les seves estones lliures, posà cullerada en el nostre diàleg, tot dient:

—Tens raó, Andreu. Les muralles de les fortificacions semblen una pasta d’ametlla feta amb massa sucre. Mon difunt espòs, que al cel sia i que féu la campanya del Rosselló³⁷ contra la república dels porcs, em deia diverses vegades: «Si no fos perquè allà hi ha Sant Ferran de Figueres³⁸ amb ses muralles de diamant i aquí els gironins amb els seus cors de ferro, totes les places de l’Empordà caurien en poder de qualsevol atrevit que creués la frontera». En fi, poca impor-tància tindrà la pedra mentre hi hagi homes de pit i un bon espanyol que sàpiga manar-los. I què me’n diu vostè, senyor Andreuet, d’aqueix escanyolit governador que ens han posat?

—El senyor Mariano Álvarez de Castro. Aquest fou qui no volgué lliurar als francesos el Montjuïc de Barcelona. Diuen que és un home amb molt de tremp.

—Doncs no ho sembla —contestà la senyora Sumpta—. Tan bon punt ens enviaren aquest subjecte, el febrer, i el vaig veure, el vaig con-siderar ben poca cosa. Què se’n pot esperar de qui no s’alça un pam de terra? L’altre dia passà pel meu costat i… cregui-ho vostè, no m’arriba a l’espatlla. Aquest senyor Mariano Álvarez de Castro em faria de bastó. Li ha vist vostè la cara? És groc com un pergamí vell i sembla que no té sang a les venes. Quins homes els d’avui! Qui veié a aquell general Ricar-dos, que no passava per aqueixa porta, amb un pit i una esquena… feia goig de veure la seva cara rodoneta i les seves galtes com clavellines…

—Senyora Sumpta —vaig dir tot rient—, quan els generals tin-guin un ofici semblant al de les dides, llavors es podrà renegar d’aquells que siguin prims i escarransits.

—No, Andreuet, no dic pas això —replicà la matrona—. El que dic és que sense presència no es pot manar. Reflexiona tu: quan una veu la senyora Llúcia Fitz-Gerard, coronel·la de la companyia de Santa Bàrbara³⁹, quan una veu aquelles carns, aquell caminar impo-nent, venen ganes de córrer al seu darrere a matar francesos. Però digues-me, Ciseta, tu no estàs afiliada a la companyia de Santa Bàr-bara?

—Jo, senyora Sumpta, no serveixo per això —contestà ma futura esposa—. Em fan por els trets.

—És que nosaltres no obrim foc, filla meva, si més no, mentre siguin vius els homes. Portar municions, socórrer els ferits, donar aigua als artillers i, si cal, anar aquí o allí amb una ordre del general: aquesta serà la nostra ocupació. Ja els he dit que comptin amb mi per a tot, per a tot, encara que sigui per portar la bandera de la compa-nyia. De debò t’ho dic, Andreuet, que és una gran llàstima no tenir millors muralles i un general no tan groc i amb alguns dits més de talla.

Jo me’n reia de les coses de la senyora Sumpta, dona tan amable com manefla i, lluny d’enutjar-me, les seves barrabassades les rebíem amb molt de gust tant la Ciseta com jo i, sobretot, en veure que en ses visites la majordoma del senyor Pau Nomdedéu no baixava mai sense dur algun companatge per als orfes. Cap allà a les nou s’aco-miadà per tornar a son allotjament i llavors ens digué:

—La senyoreta ja deu ser al llit. El senyor acaba d’entrar i ara estarà escrivint son Diari de cada dia, un que sembla un llibre de cors, on va apuntant el que li passa. Ai!, l’amo confia que la nena es guarirà i jo, sense ser metge, dic i asseguro que si arriba fins que caiguin les fulles, serà molt estirar… Ara estem entossudits a fer-li creure que la setmana vinent anirem a Castellar. Sí, bona temporada de camp ens espera a nosaltres! Bombes i més bombes. La nena no se n’ha d’assabentar de res i l’amo diu que malgrat que cremi la ciu-tat sencera i caiguin a trossos totes les cases, la Josefina no ho ha de conèixer. Doncs, què vols que et digui, si els porcs estrenyen el setge, com diuen, i escassegen els queviures… Però l’amo no vol tampoc

³⁹ Batalló format íntegrament per dones i encarregat de portar aliments i municions i traslladar ferits.

que la nena tingui notícia que hi ha manca de vitualles. Si tenim gana, mon senyor Pau és ben capaç de tallar-se un braç i cuinar un guisofi amb ell, fent-li creure a la malalta que aquell dia toca cuixa de moltó. Anem bé, anem bé. Adéu siau, Ciseta, adéu siau, Andreu.

Quan quedàrem sols, vaig dir a ma futura, mirant els gatets:

—Que se salvin els tres infants d’Espanya. Si hi ha gana a Girona, la carn de gat diuen que no es dolenta. Ai, Ciseta de mon cor! Quan ens veurem fora d’aquestes muralles? Quan s’acabarà aquesta maleï-da guerra? Quan estarem tu i jo, amb els nois, la Pitxota i els seus fills camí de l’Almunia de Doña Godina? Creus que la voluntat de Déu és que no seiem mai a l’ombra de les meves oliveres mirant-ne les branques per veure com va quallant l’oliva?

Parlant d’aquesta manera, m’anava engolfant en tristos pensa-ments. La Ciseta, però, amb ses observacions impregnades de sen-timent cristià, donava una serenor celestial a mon esperit.

¹⁷ Actualment es coneix com la torre d’Alfons XII.

¹⁸ Diminutiu de Salvador (nota de l’autor).

¹⁹ Diminutiu de Manel (nota de l’autor).

²⁰ Castell construït sobre un mont del mateix nom en el segle XVII per ordre de Felip IV.

²¹ Fortins construïts a les Pedreres. El del Conestable, del segle XVII es construí en honor del Conestable de Castella, Íñigo Melchor Fernández de Velasco, un dels militars defensors de Girona el 1653. El del Capítol, o dels Quatre Màrtirs, datava del segle XVI.

²² L’any 1810, O’Donnell fou destinat a Catalunya com a Capità General de la Regió Militar. Obtingué el títol de comte de la Bisbal per haver capturat el general francès Schwartz en la batalla que tingué lloc en aquella població.

²³ A Catalunya durant la invasió es referien als francesos com a porcs (nota de l’autor).

²⁴ Sant Martí Sapresa. Localitat propera a Girona.

²⁵ En català a l’original.

²⁶ La Croada gironina fou un batalló creat durant el setge que estava format per voluntaris. El terme croada pretenia contraposar el catolicisme enfront del laïcisme revolucionari francès.

²⁷ Llúcia Jonama de Fitz-Gerald era natural de La Bisbal i s’oferí al general Álvarez per defensar el castell de Montjuïc.

²⁸ Barri del nord de la ciutat.

²⁹ Barri situat a l’esquerra del riu Onyar i protegit per una muralla del segle

XVI, a la qual s’hi havien afegit sis baluards.

³⁰ Castellar de la Selva, localitat molt propera a Girona. En el text original apareix com Castellà. Alguns investigadors, però, opinen que podria tractar-se de Cartellà, petita població situada a uns 10 quilòmetres a l’oest de Girona.

³¹ Patró de Girona.

³² És evident que la intenció de l’autor és introduir algun costum local ja que no sol ser molt corrent ballar sardanes en l’àmbit domèstic.

³³ Philippe Guillaume Duhesme. General francès que fou governador de Bar-celona.

³⁵ La torre Gironella defensava la part més oriental de la ciutat.

³⁶ Els tres primers espais es troben al nord de la ciutat, els dos següents a l’est i els tres darrers a l’oest, a la banda esquerra de l’Onyar.