Traductió de Pau Miret

Girona, dues versions d’una mateixa història

l mes de juny de 1874 Galdós va acabar la redacció del setè volum dels seus Episodis nacionals. El setge de Girona, concretament el tercer del setges que aquesta ciutat patí entre

1809 i 1810, és el motiu històric escollit per Galdós per tal de crear una obra artística. Girona, cal deixar-ho ben clar, és una novel·la i, a partir d’aquesta, una peça teatral que es va estrenar a Madrid el 3 de febrer de 1893.

Hom podrà estar d’acord, o no, amb el punt de vista que dels fets històrics adopten aquestes obres, però el que no es pot discutir és el seu valor literari. Per aquest motiu, i també perquè enguany farà dos-cents anys d’aquell esdeveniment, hem cregut convenient presentar al públic la seva traducció catalana.

Ambdues obres reflecteixen la resistència heroica d’una ciutat enfront un enemic extern, però ho fan de manera considerablement diferent. Si la novel·la té els gironins com a protagonista col·lectiu, el drama se centra més en el conflicte interior dels seus personatges principals. Malgrat les diferències evidents, per damunt de tot, les dues obres de Galdós són un cant a l’heroisme. Ara bé, més que l’herois-me militar el que s’hi exalta és la gesta humil dels ciutadans de Girona en la seva lluita contra la fam i la misèria, en la seva lluita per sobre-viure amb dignitat.

Girona, el setè dels Episodis nacionals que escrigué Galdós, pre-senta, tal com ho va fer en cadascun dels 46 títols que formen aquesta obra magna, una equilibrada combinació d’història i acció novel·lesca.

11

El nucli històric de Girona té com a protagonista el general Maria-no Álvarez de Castro i el seu objectiu (obsessió malaltissa o heroïcitat) de resistir fins al final i no lliurar la ciutat a mans franceses. Per tal de donar credibilitat a les seves paraules, Galdós es va documentar amb diferents fonts històriques. En primer lloc, se sap que Galdós va emprar la versió d’un soldat italià que va participar en el setge sota les ordres del general Duhesme (Vacani, Storia delle campagne e degli assedi degl’i italiani in Ispagna dal 1808 al 1813, editada a Milà el 1823 i 1843). També va cercar informació a les obres de dos dels militars espanyols citats a Girona. En concret, el Diario del Sitio de Gerona del año 1809, de Blas de Fournas i el Manifiesto de cuanto sucedió a D. Mariano Álvarez de Castro desde que quedó prisionero hasta su fallecimiento con un compendio de su vida (Barcelona, 1816) de F. Satué. Així mateix, li fou útil la Historia militar de Gerona que comprende particularmente los dos sitios de 1808 y de 1809 (Girona, 1848), de Guillelmo Minali.

D’altra banda, el nucli novel·lesc de Girona té com a veritable protagonista la ciutat de Girona com a col·lectivitat. En ella hi desta-quen la figura del narrador, Andreuet Marijuán, de l’Almunia de Doña Godina i el seu afany per protegir els quatre orfes del senyor Mongat: la seva enamorada Ciseta i els tres germans Vadoret, Manelet i Gas-paró. De forma paral·lela, el senyor Pau Nomdedéu (alhora coadjutor i antagonista de l’esmentat Marijuán) lluitarà per protegir la seva filla Josefina. Tret del narrador, la major part dels personatges novel·lescs són tots fills de Girona.

A la versió teatral, en canvi, els fets històrics perden significació. El general Álvarez de Castro apareix en una única ocasió com a com-parsa, sense paraula, i la informació sobre l’evolució del setge que rep l’espectador es redueix a allò estrictament necessari per a la com-prensió dels fets. D’altra banda, l’acció dramàtica presenta més dife-rències que coincidències respecte a l’episodi nacional. Un Nomde-déu més reflexiu i humà tractarà novament de protegir la seva trastornada filla Josefina, però Marijuán, Ciseta i els seus germans perden protagonisme en favor de personatges nous com el capità Joan Montagut. Cal dir, però, que el drama tingué poc èxit en la seva estrena i que la crítica fou dura amb aquesta peça teatral que, tot i tenir moments força encertats, és clarament inferior a la versió novel-lada de la que prové.

Galdós coneixia la ciutat catalana. L’any 1868, tornant d’un viatge a París amb motiu de l’Exposició Universal, hi féu breu estada. Aques-

ta mínima coneixença de la seva geografia urbana li facilità evident-ment la redacció de Girona. No obstant això, Galdós necessitava completar la seva informació amb dades que difícilment podia con-servar de la seva visita. En aquest aspecte, la seva principal font d’in-formació fou la proporcionada per un estudiant gironí que va conèi-xer a l’Ateneu vell de Madrid. Aquest jove, Manuel Almeda, li va anar dibuixant amb un llapis el planell dels carrers i li comentaria algunes particularitats gironines.

Cal reconèixer, però, que poc hi ha de genuïnament català a les pàgines de Girona. Tret dels topònims i antropònims, només alguna petita al·lusió a la sardana, a alguns dels seus instruments musicals, i les referències a la llegenda de sant Narcís formarien la bastida cul-tural sobre la qual edifica Galdós la novel·la i el drama. Això pot semblar, sens dubte, insuficient, però creiem que queda justificat per la intenció generalitzadora de l’autor. S’ha dit que Girona és una epopeia de la fam. La fam i les seves repercussions en la conducta humana és el gran tema de la novel·la. El que realment interessa a Galdós és mostrar als seus lectors com la gana converteix l’home

—independentment del seu lloc d’origen, la seva educació o el seu nivell social— en un ésser animal. Per aquest motiu, no se’ns narren a Girona batalles èpiques entre generals valerosos. L’única batalla que apareix a la novel·la enfronta dos exèrcits de rates. Els papers queden trastocats. Els humans es comporten com animals i els ani-mals com humans. El senyor Pau Nomdedéu i Andreuet Marijuán, caracteritzats com a felins, cacen un ratolí, que en realitat és un gat, i després lluiten per la seva possessió. Als francesos se’ls anomena porcs, els rucs tenen noms de savis, i l’únic Napoleó del que tenim notícies a la novel·la és una rata que té qualitats d’arquitecte, geòleg, mecànic, geògraf, miner o guerrer.

Els fets que ocorregueren a Girona entre 1809 i 1810 poden ser explicats des de punts de vista molt variats, tots ells enriquidors. Aquest volum pretén difondre dues versions d’aquella història, les dues versions que deixà escrites una de les figures cabdals de la Lite-ratura del segle XIX, Benito Pérez Galdós.

Sobre la traducció

Des del primer moment, vam ser conscients que la idea de traduir

Girona al català no acontentaria tothom. Hi ha qui deu considerar

que tot aquell que vulgui llegir les obres de Galdós ho pot fer en la seva llengua original. D’altres, tal vegada, pensaran que la visió que dels fets històrics ocorreguts ara fa dos-cents anys ens dóna Galdós és inconciliable amb una versió catalana. De fet, el mateix Benito Pérez Galdós, de ben segur, hauria desaprovat el projecte. És cone-guda la poca sensibilitat de l’autor canari envers la llengua catalana, tal com es pot veure en algunes cartes dirigides al seu amic Narcís Oller on confessa no entendre per què l’autor de La papallona escriu en català. «És una bestiesa molt gran —escriu Galdós a Oller en una carta de 8 de desembre de 1894— que vostè escrigui en català. Ja se’ls hi anirà passant a vostès la mania del catalanisme i de la Renai-xença […] La novel·la ha de ser escrita en una llengua que arribi al major nombre de persones».

Ben al contrari, nosaltres pensem que en una societat cada cop més oberta i globalitzada, cal fomentar l’ús de totes les llengües i, en aquest sentit, la traducció de peces literàries és un instrument fona-mental per mantenir-les vives. I encara més, quan l’obra que hem decidit oferir en versió catalana està situada a Catalunya i protagonit-zada, en bona part, per personatges catalans i que, per tant, haurien d’haver parlat en català. El mateix Narcís Oller, en resposta a la carta anterior, argumenta de manera contundent aquesta afirmació. Així, explica Oller a Galdós que escriu en català «perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans i catalans són els personatges que retrato; en català els sento produir-se cada dia, a totes hores, com vostè sap que parlem aquí. No pot vostè imaginar-se una impressió més falsa i ridícula que la que em provocaria a mi fer-los parlar en una altra llengua».

Cal dir que la nostra traducció, a diferència de la de Josep Burgas de 1930, és una traducció completa ja que aquesta omet el darrer capítol que serveix d’enllaç amb Cadis el següent Episodi nacional. S’ha seguit la segona edició, de 1878, de La Guirnalda. El nostre pro-pòsit ha estat apropar el text a un lector actual sense trair l’esperit de l’obra original i mantenint el seu estil. El mateix podem dir de la ver-sió teatral, mai abans traduïda al català i per a la qual s’ha seguit l’edició de les Obras completas, de l’editorial Aguilar, de l’any 1961.

Ser fidel a l’estil galdosià ha comportat, però, un bon nombre de dificultats. Així, per exemple, una de les característiques formals del text original és l’abundància de gerundis. Galdós arriba, fins i tot, a emprar el gerundi de posterioritat que no es considera correcte ni en català ni en castellà («He clavado todas las ventanas para que no se asome, y dejando cerrada a la luz solar la habitación…». Capítol VIII). S’ha procurat mantenir el gerundi sempre que ha estat possible però s’ha optat per modificar-lo quan el resultat hagués estat una frase impròpia de la llengua catalana. Tanmateix, s’han alterat alguns temps verbals. En concret, Galdós fa un ús molt abundant del pretè-rit perfet simple quan es refereix a accions passades que ocorren en un temps present («las seis patatas que compré hoy». Capítol VII). En la major part d’aquests casos, s’ha optat per emprar el pretèrit perfet compost. Un altre aspecte rellevant de l’estil de Galdós en aquests textos és l’abundància de diminutius i d’altres derivats que hem pro-curat de mantenir sempre que ha estat possible.

Quant a la traducció o no de noms propis, el criteri ha estat tra-duir els noms d’aquells personatges creats per la imaginació galdo-siana, fos quin fos el seu origen, sempre que estiguessin arrelats a Girona. Així, el protagonista Andresillo Marijuán, personatge perfec-tament integrat en la vida gironina, es converteix en Andreuet Mari-juán tot i ser de l’Almunia de Doña Godina. En canvi, don Mariano Álvarez de Castro conserva el seu nom original perquè és així com el coneix la història i com es recull a l’Enciclopèdia Catalana. Aquesta obra ha estat també el punt de referència en el cas dels topònims.

Trobar l’expressió més propera a les moltes frases fetes que apa-reixen en els textos originals o captar els diferents matisos de les parles de cada personatge (per exemple, la parla infantil de Gasparó) han estat alguns dels reptes que ens hem proposat superar. No vull oblidar, però, que si aquest volum ha arribat finalment a bon port ha estat gràcies als savis consells de les meves bones amigues Pilar Oli-vella, Martina Sanz i Gemma Fontova a qui agraeixo de tot cor les seves recomanacions. Tanmateix, vull agrair el constant suport i la paciència de Rosa Amor així com la comprensió i la presència de M.ª Ángeles Jurado.

l’hivern de mil vuit-cents nou a mil vuit-cents deu les coses d’Espanya no podien anar pitjor. Poca cosa era que ens der-rotessin a Ocaña¹, quatre mesos després de la quasi indecisa victòria de Talavera²; encara hi havia quelcom de més desastrós i lamentable, i era la tempesta de males passions que bramava entorn de la Junta Central³. Succeïa a Sevilla una cosa que no sorprendrà els meus lectors si, com em penso, són espanyols, ço és, que allí tots volien manar. Això és xacra antiga, i no sé pas què té per a la gent d’aquest segle la fam de poder, que trastorna els caps més sòlids, dóna prestigi als ximples, arrogància als febles, al modest audàcia i a l’honrat insolència. Però sigui el que sigui, el cas és que llavors ana-ven a estiracabells, sense atendre el formidable enemic que per totarreu ens assetjava.

I aquell sí que ho era, d’enemic; la resta són violes. Me’n ric jo d’insurreccions absolutistes i republicanes en temps en què el poder central compta amb grans elements per sufocar-les. Allò no se sem-blava a cap d’aquestes criaturades d’ara, perquè amb les tropes que Napoleó envià a Espanya a finals de l’any nou, l’exèrcit invasor cons-tava de tres-cents mil homes. Els nostres, dispersos i desanimats, no tenien un general experimentat que els manés; mancaven recursos de tota mena, especialment de diners; i en aquesta situació el poder central era un formiguer d’intriguetes. Les ambicions injustificades, les misèries, la vanitat ridícula, la petitesa estarrufant-se per semblar gran, com la granota que volgué imitar el bou⁴, la intolerància, el fanatisme, la duplicitat, l’orgull, envoltaven aquella pobra Junta, que ja en les seves acaballes no sabia pas a quin sant encomanar-se. Bullien al seu voltant alguns polítics de pacotilla de la primera forna-da que tinguérem a Espanya, generals pigmeus que no saberen gua-nyar cap batalla; i malgrat que hi havia també barons de mèrit, tant en la milícia com en el món civil, aquests no tenien audàcia per sobreposar-se als ximples o mancaven d’aquelles qualitats de caràc-ter, sense les quals, en allò de governar, de ben poc serveixen la virtut i el talent.

Prengué la Junta, pels voltants del mes de març, el pèssim acord de restablir el Consell de Castella⁵, fonent en ell tota la resta de Con-sells suprimits, i quan aquesta antigalla es veié de nou amb vida, quan aquesta màquina ronyosa, inútil i gastada es va trobar altre cop posada en moviment, hom hauria d’haver vist com pretenia governar el món! La fatuïtat d’aquells consellers que tant adularen en Josep [Bonaparte] no era comparable a res. D’ençà que se’ls posà en joc, començaren a intrigar contra qui els havia rescatat de l’oblit, i deien que la Junta era il·legítima. Valent-se de don Francisco Palafox, ger-mà del defensor de Saragossa; de Montijo⁶, a qui hem vist en algun lloc; del marquès de la Romana⁷ i d’altres pintes, ompliren de maqui-nacions la Junta i la Comissió Executiva. Finalment, a la Regència

—darrera metamorfosi d’aquell poder tan nacional com infortunat—també hi varen sembrar la zitzània, els del Consell. Aquesta trepa no era altra cosa que el partit absolutista, que ja començava a treure el nas; i perquè des de bon començament es tingués completa notícia de la seva existència, també repartí diners entre la tropa fiant les seves esperances en una sedició militar, que en aquelles circumstàn-cies quedà frustrada. Res d’això era ja nou a Espanya, perquè el motí del dinou de març a Aranjuez, del qual, si mal no recordo, ja vaig fer-ne menció fou obra de la mateixa gent; mes no se serviren només de la tropa, sinó també de diversos cossos facultatius i distingits, com els lacais, marmitons i mossos de quadres de la règia casa. A Sevilla, atiaren allò que un gran historiador anomena amb enèrgic estil ‘l’ob-tusa multitud’, i hi hagué freqüents serenates de bramuls i puntades pels carrers; mes no passà d’aquí.

Una arma moral esgrimien llavors, uns contra els altres, els polí-tics de curta talla, i era la d’acusar-se mútuament de malversadors dels cabals públics, recurs groller que feia un efecte immillorable en el poble. Un cop dissolta la Junta de Cadis, hi hagué un registre d’equipatges, que és de les coses més vils i vergonyants que conté la nostra moderna història; però no s’hi trobà res en les maletes dels patriotes, perquè aquests, bons o dolents, ximples o discrets, no tenien l’ànima a les butxaques, ni la hi tingueren tampoc els seus immediats successors anys després.

Disculpin vostès si m’ocupo d’aquests sainets de l’epopeia. El que resulta estrany és que les misèries dels partits (ja que també llavors hi havia partits, tot i que algú en dubti) no impedien la continuació de la guerra, ni debilitaven la formidable embranzida de la nació, indepen-dentment de les victòries o derrotes de l’exèrcit. És ben cert que les discòrdies de més amunt no s’havien estès a la massa comuna del país, que conservava certa innocència salvatge amb grans vicis i no poques qualitats eminents, raó per la qual l’homogeneïtat de sentiments sobre els quals es fonamentava la nacionalitat era encara poderosa, i Espa-nya, famolenca, nua i menjada de puces, podia continuar la lluita.

Cansaria els meus estimats lectors si referís detalladament ma vida durant aquell funest any nou que, havent començat amb les proeses de Saragossa, finalitzà amb el desastre d’Ocaña i la dispersió de l’exèrcit espanyol. Per sort, no hi vaig ser present en aquella jor-nada ja que, incorporat a començaments de l’any a l’exèrcit del Cen-tre, em destinaren a l’agost a la divisió del duc del Parque, i vaig assistir a l’acció de Tamames⁸. Poc puc dir de la de Talavera, que no sigui per referència, perquè el vint-i-set i vint-i-vuit de juliol em tro-bava a Puente del Arzobispo⁹, i encara que alguna cosa podria expli-car de la campanya del duc del Parque, hi renuncio per no cansar els meus amics. A fi d’any prestava servei a la divisió de don Francisco Copons¹⁰, que juntament amb la de don Tomás Zerain, de Lacy i Zayas guardava el pas de Sierra Morena; perquè convé saber que els francesos, envalentits fins a l’extrem i reforçats amb nova tropa es disposaven a envair Andalusia, divuit mesos després de la batalla de Bailèn, divuit mesos! Les forces de què disposàvem amb prou feines mereixien el nom d’exèrcit, i el del duc d’Alburquerque¹¹, l’únic que encara es mantenia en bon estat, no podia tampoc resistir l’empenta dels francesos victoriosos, i es retirava cap al migdia per tal de pro-tegir la residència del poder central.

Quina situació, amics meus! Això passava, com he dit, poc des-prés d’aquella brillant i ràpida campanya de juny i juliol de mil vuit-cents vuit; i els mateixos llocs que abans ens veieren victoriosos i plens d’orgull, presenciaven ara la trista desfilada dels dispersos d’Ocaña, que a cada instant giraven el rostre, creient sentir les petja-des dels cavalls de Victor, Sebastiani i Mortier.

—Qui hagués cregut —li vaig dir a l’Andreuet Marijuán mentre dinàvem en un hostal de Collado de los Jardines¹²—, que hauríem de girar cua tan aviat per aquest camí! Ara em fa l’efecte que no pararem fins a Cadis.

—Amb paciència es guanya el cel —em contestà—. Jo en tinc tota la que poden donar set mesos de bloqueig com el de Girona. Encara me’n faig creus de ser viu, Gabriel. Però digues-me, on has guanyat aquesta xarretera? Segur que et penses que jo no sóc res? Doncs no és cert, perquè dins la plaça em van fer una mena de ser-gent, però encara és hora que algú em reconegui el meu grau. Faré una reclamació a la Junta.

—Jo vaig guanyar els meus graus a Saragossa —vaig respondre amb orgull—, i també t’asseguro que al cap d’un any encara tinc certs dubtes de si sóc jo mateix qui es trobà en aquells sanguinaris com-bats, o si després de mort m’hauré convertit en un altre ésser.

—Amb raó diuen que a Saragossa i en l’exèrcit del Centre es dona-ren els graus com qui llença almostes de blat a les gallines. Amic Gabri-el, a Espanya no es premia més que als ximples i a aquells que mouen gatzara sense fer res. Digues-me, tinent almivarat: a Saragossa vares menjar ratolins escanyolits i trossos d’estora fregits amb greix d’ase vell? Vaig riure de la pregunta, i els qui m’envoltaven es prengueren a broma en Marijuán, perquè aquest, d’ençà que se’ns uní prop d’Al-madén del Azogue, en els darrers dies de l’any, ens havia estat ator-

dint amb el perenne contar de les seves privacions i fams a Girona.

—A la meva motxilla —continuà l’aragonès— hi tinc un diari del setge que escrigué a la plaça el senyor Pau Nomdedéu, i us el deixaré llegir per fer-vos venir la gana quan estigueu desganats. De moment, en marxa, que em sembla que ja donen l’ordre de seguir fugint, cames ajudeu-me, cap avall.

Efectivament, després d’una hora de repòs, emprenguérem el camí cap al migdia, i Marijuán repetia la cançó amb què ens maltrac-tava les oïdes des que el vàrem trobar:

Digues-me tu, Girona, Si te n’arrendiràs…

Lirom lireta.

Com vols que me’n rendesca Si Espanya no·n vol pas.

Lirom fa la garideta. Lirom fa lireta la.¹³

Férem nit a Bailèn. Quina trista impressió produí en mi la vista d’aquells camps, si considerem que els travessàvem després de dei-xar gairebé tota Castella en poder dels francesos a qui poc abans havíem subjugat amb tanta fortuna en el mateix lloc! De quina mane-ra aparegué a la meva imaginació el que allí havia vist i escoltat, la perspectiva i el rebombori gloriós de l’acció il·luminada per l’ardent sol de juliol. Tot era fred, gelat, quiet, trist, silenciós, obscur, i sem-blava que sobre les planes i els mansos turons de Bailèn una pesada i informe ombra passejava a flor de terra. Visitàrem després, en Mari-juán i jo, el palau de Rumblar, pensant trobar-hi allí encara la com-tessa i sa família¹⁴ i, encara que era ja de nit, ens proposàrem pene-trar-hi, segurs de ser ben rebuts. Donàrem les primeres baldades a la porta i ens respongué el llunyà lladruc d’un gos, sense que cap altra remor indiqués la presència de criatura humana al palau, la qual cosa ens féu comprendre que havia estat abandonat. Insistírem, no obs-tant, a donar cops i a la fi vàrem sentir una veu que des del pati amb to enutjat ens responia, millor dit, ens increpava, exclamant:

—Ja va. Maleïts nois, què volen a aquestes hores?

Ens obrí, mentre deixava anar renecs i tota mena de barbaritats per la seva desagradable boca, l’oncle Tinaja, antic servent de la casa (puix que no era sinó ell qui la guardava en aquell temps) i, un cop ens hagué reconegut, desarrufà el front, ens féu entrar, ens oferí un seient a la vora del foc i allí ens contà com tota la família, i bona part del servei, havia partit a Cadis tot fugint de la invasió francesa.

—Ma senyora la comtessa María estava decidida a quedar-s’hi

—ens digué—; però les seves cosines de Madrid, que arribaren per Tots Sants, li feren canviar de parer. El senyor Paco¹⁵ també tenia molta por, i entre ell, les cosines i les tres senyoretes, tots plorant amb el mocador a la mà, entendriren l’ànima de bronze de la com-tessa i la obligaren a marxar.

—No ha vingut també el senyor Felip? —vaig preguntar havent comprès a quines persones es referia l’oncle Tinaja.

—El senyor Felip no ha vingut perquè, segons diuen, està amb el francès. Sa germana, la senyora marquesa, és molt espanyola i l’hau-rien de veure vostès com discuteix amb sa neboda, que se’n riu del Lord i diu que cap general espanyol val dos xavos.

—Ha vingut també el senyor Diego?

—No senyor. Apa que poques llàgrimes han deixat anar les nenes, i pocs mars han vessat dels ulls de la senyora per les calave-rades del senyor Diego. No hi ha qui el tregui de Madrid, on s’ajunta amb flamaçons, anteus¹⁶, perdularis, gavatxos i mala gent, que el fananar de corcoll. Ara sembla que ja no es casa amb la senyoreta Inés, raó per la qual la meva ama treu foc pels queixals i l’altre dia ella i les seves cosines parlaren més del que és habitual. El senyor Paco s’hi va posar al mig i va deixar anar una arenga en llatí. Les senyore-tes començaren a plorar i aquell dia, a taula, ningú va badar boca. No se sentia altra cosa que el so de les dents mastegant, el de les forqui-lles picant en els plats i el de les mosques que anaven a llaminejar.

—I quan eixiren cap a Cadis?

—Fa quatre dies. Les tres senyoretes anaven molt contentes i la senyora Maria, molt trista i abstreta. La mala conducta del senyor Diego la porta per mal camí i la bona dona es va consumint.

Res més em va dir aquell home que mereixi atenció i, a algunes preguntes meves, sobradament llargues i impertinents, no hi contestà cap cosa de profit. Un cop ens hagué ofert part del seu sopar, ens digué que podíem passar la nit a la casa, i com la tropa s’allotjava al poble, ens quedàrem allí. A soles, mentre Marijuán dormia, vaig recór-rer diferents habitacions altes de la casa, il·luminades tan sols per la lluna; i una dolça i inexplicable claredat omplia la meva ànima durant aquella expedició muda i solitària. No hi hagué moble que no em digués alguna cosa, i la meva imaginació anava poblant d’éssers cone-guts les sales desertes. La catifa conservava en els meus ulls una pet-jada indefinible més aviat pensada que vista; vaig veure un coixí que encara no havia perdut la nova forma provocada pel braç que acaba-va d’estrènyer-lo; i en els miralls em va semblar veure no ja la emprem-ta ni l’ombra, perquè aquests no són els mots propis, sinó el no res o, millor dit, un buit deixat allí per la imatge que havia desaparegut.

En una habitació que donava a l’hort vaig veure tres llits petits. Dos d’ells semblava com si tinguessin un lloc determinat en les dues capçaleres de dreta i esquerra. El tercer, que destorbava el pas, mani-festava haver estat preparat per a un hoste de pocs dies. Tots tres estaven guarnits amb blanquíssims cobrellits, sota dels quals els freds matalassos s’inflaven sense cap pes. La pila d’aigua beneïda era plena encara i em vaig mullar les puntes dels dits tot fent el senyal de la creu. Una forta esgarrifança va recórrer el meu cos en sentir el gèlid contacte, com si els dits que havien pres les últimes gotes es fregues-sin amb els meus en la superfície de l’aigua. Vaig recollir del terra una petita cinta i uns bocinets de paper cargolats, greixats i perfu-mats, que indicaven haver servit per modelar els rínxols d’una cabe-llera. El silenci d’aquell lloc no em semblava el silenci propi dels indrets on no hi ha ningú, sinó el que es produeix en els intervals

eloqüents d’una conversa quan, feta la pregunta, l’interlocutor medi-ta abans de respondre.

Vaig sortir d’aquella estança i, després de recórrer-ne d’altres amb idèntic interès i trobant-me a la fi cansat, vaig ajeure’m en un sofà on, prop ja de l’alba, em vaig adormir profundament. La llum del dia entrava com un torrent per finestres i balcons quan em despertà l’An-dreu, cantant sa tornada.

Digues-me tu, Girona, Si te n’arrendiràs…

En aquells dies, els darrers del mes de gener de mil vuit-cents deu, ocorregueren les desgràcies més lamentables de l’exèrcit espa-nyol. Hom creuria que el geni de la guerra, fonamental en nosaltres com l’eix de l’ànima, ens havia mancat i la lluita fou desordenada i a l’aventura. El general Desolles atacà a Puerto del Rey la divisió de Girón, que es desbandà a la vora de les Navas de Tolosa, i al mateix temps Gazán escometia el pas de Nuradal, mentre Mortier forçava el de Despeñaperros. El mariscal Victor penetrà per Torre del Campo per caure sobre Montoro, i Sebastiani per Montizón, de manera que la invasió d’Andalusia es verificà per quatre punts diferents, amb una estratègia admirable que a la fi ens desconcertà. Ben cert és, i que això ens serveixi de disculpa, que teníem com a general en cap al senyor Juan Carlos de Areizaga, home nul en l’art de la guerra i en el cap del qual no s’hi encabien dues dotzenes d’homes. La perícia d’al-guns caps subalterns de ben poca cosa servia i, desmoralitzada la tropa, convençuda de la seva incapacitat per a la resistència, no veia al seu davant ni glòria ni honor, sinó el còmode refugi de Còrdova, Sevilla o l’illa gaditana. Una resistència formal, només la trobaren els francesos pels voltants de Montizón, entre Venta Nueva i Venta Que-mada, on manava el senyor Gaspar Vigodet qui, després de batre’s amb molta bravesa, ordenà la retirada en regla. En resum, senyors meus, dolorós és dir-ho i dolorós és recordar-ho, però el cert és que els francesos avançaren cap a Còrdova quan nosaltres ploràvem la nostra impotència camí de Sevilla.

I què podria dir-vos del espectacle que ens oferí aquesta ciutat amotinada, sotmesa a les intrigues d’una facció tan petita com audaç? De bon grat no en diria res, empassant-me tot el que sé i amagant tot el que hi vaig veure perquè tan grans indignitats no entristissin aquests quadres; però ja la fama ha dit tot allò que havia de dir, i

encara que jo m’ho calli no es deixarà de saber, malgrat que si per mi fos, en aquesta i en d’altres foses de la nostra història, hi llançaria jo terra, molta terra.

El cas és que, fugitiva la Central, els conspiradors erigiren allí una petita junta suprema, i atiat el populatxo, no se sentien més que vis-ques i morin, oblidant el francès que tocava a les portes i com si a la terra pàtria no hi hagués més enemics que aquells desgraciats cen-trals. El que és la passió política, senyors! No conec pitjor ni més vil sentiment que aquest, que impulsa a odiar el compatrici amb més vehemència que l’invasor estranger. Jo m’espantava contemplant els abusos verificats contra uns quants i la salvatge invasió de les cases d’uns altres. I encara sort que s’escapoliren amb vida de les mans d’aquella pleballa vagarosa i cridanera! En un mot, allò era una de les coses més denigrants que he vist en ma vida, i si la Junta Central valia ben poc, els individus que a Sevilla i després a Cadis foradaren, com inquiets i vils rèptils, els seus fonaments no ocupen, malgrat son gran bulliment i les diferents postures que prengueren, un lloc visible a la història. La seva menudesa els fa desaparèixer en les perspectives del passat i els seus noms sense ressò no produeixen admiració ni ran-cúnia. Pertanyen a aqueixa massa vulgar de la gent que, per ser tan vulgar, ha influït en el destí del país des de la primera revolució ençà; gentussa sense ideal, que es confondria entre les multituds com les gotes de pluja a l’oceà, si la blasmable neutralitat política de la majo-ria de la gent honrada, decent, entesa i patriota no els permetés actu-ar en la vida pública, tractant el país com un objecte de la seva exclu-siva pertinença que se’ls ha donat per divertir-se.

Però vull posar punt final en aquesta matèria que tan poc sedu-eix el meu enteniment. Continuant la nostra retirada, arribàrem al Puerto de Santa María, on hi restàrem dos dies amb ses nits, i allà fou on vaig adquirir sobre l’extraordinari setge de Girona notícies estu-pendes. Dec una explicació als meus lectors i la donaré.

El meu objecte en començar aquesta darrera sessió en què plàci-dament ens trobem, estimats senyors meus, fou referir les moltes coses i bones que vaig veure a Cadis quan ens refugiàrem allí, des-prés que els francesos penetraren a Andalusia; però un deure patriò-tic m’obliga a ajornar per poc temps aquest mon natural desig per fer lloc a alguns dels fets de l’assetjament de Girona que també explica-ré, si bé ho faré d’oïdes. Un amic d’aquells temps, i que després també ho fou en èpoques més bonancenques, m’entretingué durant dues llargues nits amb la descripció d’unes meravelloses gestes que
ni puc ni he de passar en silenci. Aquí les poso, doncs, interrompent el curs de ma història, que reprendré aviat, si Déu em dóna vida a mi i, a vostès, paciència. Tan sols em permeto advertir que he modificat un xic la relació de l’Andreuet Marijuán, respectant per descomptat tot el que és essencial, ja que el seu llenguatge rude em causava una certa nosa en tractar d’associar sa història i les meves. Faig aquesta advertència perquè ningú no s’estranyi de trobar en les pàgines següents observacions, frases i paraules impròpies d’un noi senzill i rústic. Tampoc jo m’hauria expressat així en aquells temps, però cal tenir present que, en l’època en què parlo, tinc uns poc més de vui-tanta anys, suficient vida, penso jo, per aprendre alguna cosa i adqui-rir així mateix un xic de llustre en la manera de expressar-me.

¹ La batalla d’Ocaña tingué lloc el 19 de novembre de 1809 als voltants d’aquest poble de la província de Toledo. Els francesos, sota les ordres del mariscal Soult, derrotaren les tropes del general Aréizaga.

² El 28 de juliol de 1809 a Talavera (Toledo), les forces anglo-espanyoles s’en-frontaren a les franceses. La batalla acabà amb la retirada francesa.

³ La Junta Central fou un òrgan de govern que es constituí després de la bata-lla de Bailèn, el 25 de setembre de 1808.

⁴ Coneguda faula clàssica atribuïda a Isop que té versions d’autors com La Fontaine o Samaniego.

⁵ El Consell de Castella fou creat a finals del segle XIV pel rei Joan I de Castella.

⁶ El text fa referència al comte de Montijo el qual fou un dels instigadors del Motí d’Aranjuez que aconseguí apartar Godoy del poder.

⁷ Pedro Caro i Surera, tercer marquès de la Romana fou Capità General de Catalunya. El 1808 es trobava a Dinamarca sota les ordres del mariscal Bernadotte al front de la Divisió del Nord que donava suport a les tropes de Napoleó. No obs-tant això, decidí tornar a Espanya amb els seus homes. Desembarcà a Santander i lluità contra els francesos al nord de la península.

⁸ El 18 d’octubre de 1809, el general Diego de Cañas i Portocarrero, duc del Parque, aconseguí derrotar les tropes del general Le Marchand a les immediacions de Tamames (Salamanca).

⁹ Puente del Arzobispo és una localitat de la província de Toledo.

¹⁰ El general Francisco Copons i Navia, nascut a Màlaga, participà entre d’al-tres fets en la defensa de Tarifa o a la batalla d’Uclés.

¹¹ Després de les batalles de Talavera i Ocaña, el duc d’Alburquerque es diri-gí a defensar Trujillo però poc després es replegà a Cadis perseguit per les tropes del mariscal Victor.

¹² El Collado de los Jardines es troba a la localitat de Santa Elena (Jaén).

¹³ En català a l’original.

¹⁴ Aquest capítol enllaça amb fets i personatges que apareixen en alguns dels Episodis nacionals anteriors. En concret, a Bailèn s’explica que en el palau de Rumblar s’hi allotjaven, a més de María Castro de Oro, comtessa de Rumblar, les seves dues filles petites, el seu fill Diego —calavera de pèssima educació—, la comtessa Amaranta —de qui Gabriel de Aracelli, el narrador, en fou el patge a La corte de Carlos IV—, i la seva filla secreta, Agnès, de qui Gabriel n’està enamorat.

¹⁵ El senyor Paco és l’institutor de don Diego. A Bailèn se’ns descriu com «un home de gran senzillesa i moderats costums, però una mica pedant».

¹⁶ Deformació popular dels mots francmaçons i ateus.