Eduardo Montagut

Ana Arias Iglesias va unir el seu compromís social amb la literatura i va ser, sense cap mena de dubte, una de les dones més importants que ha donat Avilés en l’època contemporània. Va néixer en aquesta localitat asturiana l’any 1900. El seu pare, Francisco Arias, era esmolador i jornaler, mentre que la seva mare, María Iglesias, era mestra de professió. Es va casar amb Eladio García Valle, i va passar a col·laborar amb ell al taller d’enquadernació que tenien. Ana Arias era poeta i havia començat a publicar els seus poemes a “La Voz de Avilés” i a la revista “El Bollo” durant la dècada dels anys vint. El 1925 va publicar el poema “Eternidad”, que podria ser qualificat de neoromàntic, tot i que després evolucionaria gràcies a la influència del surrealisme, com posaria de manifest en el seu poema “La hora rosa”, aparegut a “El Bollo” el 1932. D’aquell any és la seva primera obra, “Pájaro azul”, que és un recull de poemes.

El 1934 va decidir ingressar a la UGT i l’any següent al PSOE, a l’Agrupació Socialista d’Avilés. Va participar activament en aquesta agrupació, ja que va estar al capdavant de la Secretaria Femenina i va presidir el Grup Femení Socialista.

Quan Astúries va caure el mes d’octubre de 1937, es va traslladar a Catalunya amb els seus pares i les seves filles perquè el seu marit havia estat detingut. A Barcelona va patir intensament en perdre el seu pare en un bombardeig i dispersar-se la seva família, tot i que després va trobar la seva mare i les seves filles acollides per dos matrimonis, un de francès i un altre de belga.

En acabar la contesa va marxar a França, on va residir en diferents localitats. Finalment, va trobar estabilitat a Bedarieux, on va regentar un taller de costura, sense oblidar la seva militància socialista, ja que va pertànyer a les seccions locals de la UGT i del PSOE. Les seves filles van arrelar a França i Bèlgica.

A començaments dels anys cinquanta va tornar a Avilés, on es va poder retrobar amb el seu espòs. Feia catorze anys que estaven separats. A Astúries va reprendre la seva vocació literària, fent servir el pseudònim de “María de la Estrella”, tot i que és coneguda com Ana de Valle, en adoptar el cognom del seu espòs. Quan va quedar vídua va decidir marxar a Lieja, on vivia un germà seu, Celestino. En una localitat propera va morir l’any 1984. Les seves cendres van ser traslladades a Avilés, on reposen amb les restes del seu marit.

L’any 2000, coincidint amb el centenari del seu naixement, es va publicar una antologia de la seva obra. L’escriptor i investigador José Manuel Feito ha publicat el llibre “La espiritualidad en la vida y obra de Ana de Valle”. L’any 1980 l’Ajuntament d’Avilés va crear el certamen “Ana de Valle”. L’any 2014 el diari “La Voz de Avilés” li va retre homenatge.

Les darreres obres de la nostra protagonista van ser “Tallos nuevos”, publicada el 1972; “Tránsito a la alegría”, editada el 1974; “Al ritmo de mis horas” (1976); “Escorzos” (1978), i “La otra serenidad” (1980), totes editades a Avilés. El 1963 va guanyar un concurs de sonets amb “Sándalo”.

La germana d’Ana Arias, Nieves Arias, va ser una de les primeres dones que va participar en un govern local a Astúries, a Avilés, entre la primavera i la tardor de 1937.