Guillermina Medrano, per E. Montagut

Guillermina Medrano va ser la primera regidora de l’Ajuntament de València, una dona pionera i extraordinària.

Va néixer el 1913 en una família de forta tradició republicana. Va estudiar Magisteri i Filosofia i Lletres, començant a exercir a Llíria. Durant la República va ser regidora de l’Ajuntament valencià per Esquerra Republicana. Va ser organitzadora de colònies escolars, un projecte que la guerra va truncar. En el conflicte es va destacar per ajudar als refugiats madrilenys. El 1938 va marxar a París representant les Joventuts d’Esquerra Republicana on es va reunir amb el seu marit, també regidor Rafael Supervia. Va ser expulsada de la carrera de Magisteri per considerar-la un perill per a «l’august aixecament nacional».

Va marxar a Mèxic i va residir a la República Dominicana on va treballar al Ministeri d’Educació. Va fundar i dirigir l'»Institut-Escola», seguint les pautes de la Institució Lliure d’Ensenyança, sent un exemple més de com la intel·ligència espanyola va ajudar, va col·laborar i va deixar una empremta inesborrable en tots els àmbits en diferents països llatinoamericans. Després es va instal·lar als Estats Units treballant en diferents escoles i a la universitat. L’any 1965 va ser distingida per la Universitat de Harvard.

El 1986, el govern espanyol va concedir a Guillermina la distinció d’Isabel la Catòlica. També va ser distingida per la Generalitat Valenciana. Va morir el 2005. Sense dubte, Guillermina Medrano va ser una valenciana universal.

Sobre Guillermina Medrano hi ha una entrevista que li va realitzar el diari El País, i que es pot trobar en la seva hemeroteca.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

  • Related Posts

    Trastornos mentales y personajes literarios en Proust y Galdós

    Rosa Amor del Olmo La literatura ha servido históricamente como un espejo de la psicología humana, permitiendo que escritores plasmen en sus personajes complejas manifestaciones mentales mucho antes de que existieran diagnósticos formales. En las novelas de autores como Marcel…

    Paul Graber: ¿Reformistas o revolucionarios?

    Eduardo Montagut Hoy proponemos a los amables lectores un ejercicio sobre la dicotomía entre reformistas y revolucionarios de la mano de Ernest Paul Graber. Y antes de nada, ¿quién fue Graber? Estaríamos hablando de un destacado político socialista suizo, nacido…

    Deja una respuesta

    Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

    ARTÍCULOS

    Canarias, orgullo y raíces en un día para celebrar

    Canarias, orgullo y raíces en un día para celebrar

    Los desajustes de la globalización y la persistencia de los problemas no resueltos del imperialismo

    Los desajustes de la globalización y la persistencia de los problemas no resueltos del imperialismo

    Historia del divorcio en España

    Historia del divorcio en España

    Noches de Museos con Galdós

    Noches de Museos con Galdós

    San Isidro en Madrid: Tradición castiza, literatura galdosiana

    San Isidro en Madrid: Tradición castiza, literatura galdosiana

    Conmemoración: Benito Pérez Galdós, 182 años del cronista eterno

    Conmemoración: Benito Pérez Galdós, 182 años del cronista eterno

    El valor de la prensa en las victorias obreras

    El valor de la prensa en las victorias obreras

    Galdós entrando en el partido republicano

    Galdós entrando en el partido republicano

    La prensa socialista española y alemana a finales del siglo XIX

    La prensa socialista española y alemana a finales del siglo XIX

    «Amanecerá Dios y medraremos”: Galdós sobre el Primero de Mayo

    «Amanecerá Dios y medraremos”: Galdós sobre el Primero de Mayo

    Mario Vargas Llosa: la llama perpetua de la ficción latinoamericana

    Mario Vargas Llosa: la llama perpetua de la ficción latinoamericana

    La vigencia contemporánea de La deshumanización del arte (1925) de Ortega y Gasset

    La vigencia contemporánea de La deshumanización del arte (1925) de Ortega y Gasset