
La classificació fomentava qualitats poc beneficioses per als alumnes. Els qui anaven millor es veien estimulats per l’orgull i la vanitat, convertint-se, a més, en insolidaris segons el que s’explicava. Els altres vivien la classificació com una humiliació.
Una de les qüestions que més debat genera als centres escolars, tant de primària com de secundària, és com s’organitzen els grups a cada nivell. Cal crear grups homogenis o heterogenis? Serveixen els primers perquè els alumnes sense dificultats puguin progressar més i millor?
Així doncs, recuperem la visió d’un pedagog socialista molt destacat que, lamentablement, va tenir un final terrible, com també la seva esposa, víctimes d’una persecució despietada durant la Guerra Civil. Parlem del mestre i inspector de primera ensenyança, a més de membre molt destacat de la FETE, Arturo Sanmartín Suñer (1898-1936). Estant a Villablino (Palència) a la Fundació Sierra Pambley, regida per la Institució Lliure d’Ensenyament, va compartir al diari El Socialista, el novembre de 1926, unes reflexions sobre com organitzar els grups a l’escola. La importància del seu plantejament radica en el fet que, partint d’un concepte socialista d’igualtat en l’educació, calia evitar que en els grups heterogenis es produís, com passava en aquella època, una segregació interna, coneguda com la «classificació».
Sanmartín considerava que la classificació era un problema delicat. Era una norma gairebé general que es realitzava tenint en compte la capacitat de l’alumne o el seu grau de cultura, és a dir, els coneixements que tingués. No es tenien en compte altres consideracions, que es denominarien en aquella època de «índole moral». La classificació consistia a situar els alumnes més avantatjats als primers llocs, mentre que els altres quedaven relegats darrere, cosa que suposava, al capdavall, un abandonament. Però per a Sanmartín, aquesta classificació era injusta, ja que predisposava el futur dels alumnes.
El pedagog afirmava que hi havia defensors d’aquest mètode, basant-se en l’argument que donant preferència als «millors» s’aconseguia que aquests es convertissin en un estímul per als altres, que intentarien igualar-se als seus companys. Però Sanmartín opinava que, per a progressar, els nens no necessitaven comparar-se amb els altres.
La classificació fomentava qualitats poc beneficioses per als alumnes. Els qui anaven millor es veien estimulats per l’orgull i la vanitat, convertint-se, a més, en insolidaris. Els altres vivien la classificació com una humiliació i, a més, el sistema els infonia una desmotivació clara per a l’estudi, que acabarien avorrint. Sanmartín considerava que aquesta era una de les causes de la passivitat que abundava en el poble espanyol davant de determinats «fets de la vida col·lectiva». Com ja hem assenyalat, aquesta forma d’organització escolar tenia repercusions, segons el nostre protagonista, en la vida posterior. L’escola havia de disminuir i atenuar les diferències; és a dir, estava defensant el valor de la igualtat en l’educació, i no només en la seva dimensió socioeconòmica, que era la visió habitual en l’àmbit socialista.
L’única classificació que es podia tolerar era la que donés preferència als més febles, als qui tenien problemes de tot tipus. Això no aniria en detriment dels més avançats, ni de bon tros. Fins i tot seria un exercici pedagògic per a ensenyar-los la solidaritat, perquè s’implicassin a favor d’aquells alumnes que no anaven tan bé per diferents causes.
Hem treballat amb el número 5540 d’El Socialista del 6 de novembre de 1926. Pel que fa a Arturo Sanmartín, podem consultar el Diccionari Biogràfic del Socialisme Espanyol.